ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Aina Vega: “Totes les maneres d'escoltar música són bones, si en vius de diferents”

24/3/2021 |

 

https://www.nuvol.com/llibres/assaig/aina-vega-totes-les-maneres-descoltar-musica-son-bones-si-en-vius-de-diferents-163777

Aina Vega descriu la música a través de les emocions a 'Melodies de l’ànima' (Angle Editorial)

Aina Vega Rofes (Flix, 1984) ha publicat Melodies de l’ànima (en quatre estacions), d’Angle Editorial, on ens proposa de fer un passeig per les emocions de la mà de grans compositors. Resseguint l’estat d’ànim i les fluctuacions de les estacions de l’any, Vega atribueix una emoció diferent a cada una de les cinquanta-dues obres de música clàssica que componen aquest llibre medicinal. Aina Vega, que dirigeix la secció Cast@fiore a Núvol, ens parla també del seu nou projecte professional l’agència VKB – Kultur Boutique.

A Melodies de l’ànima, has vinculat obres del repertori clàssic i contemporani amb emocions repartides al llarg del curs de l’any. En cada capítol fas una contextualització filosòfica de cada emoció i després recomanes una peça que la transmet. D’on sorgeix aquest projecte?

Aina Vega: Va ser una invitació de l’editora d’Angle, la Rosa Rey. Em va proposar que parlés sobre música i emocions i m’ho vaig prendre com un repte. No ho vaig abordar des de la psicologia, que no és el meu camp, sinó des de la filosofia i la teoria de la cultura. I, alhora, volia que tingués un relat de fons, de manera que va sortir la idea de triar 52 emocions, una per cada setmana de l’any. Si ho he fet bé, el lector que vagi llegint una emoció per setmana pot anar percebent els canvis ambientals i de llum.

Sí, el més estimulant de tot ha estat buscar les emocions i les peces musicals que encaixessin a cada època de l’any. A més, amb la voluntat que, quan algú s’acabés de llegir tot el llibre, tingués una idea bastant completa del que és la tradició musical. He procurat abraçar un arc temporal que va des del segle XII, amb Hildegarda de Bingen fins a compositors catalans com Hèctor Parra i Benet Casablancas, dos músics contemporanis que justament el mateix any van publicar obres importants, Benet Casablancas L’enigma di Lea, que he relacionat amb el desig, i l’Hèctor Parra Les Bienveillantes, que he relacionat amb l’empatia.

A Melodies de l’ànima també hi trobem obres del segle XX amb György Ligeti o Benjamin Britten, però també la Viena del tombant de segle, grans clàssics del Romanticisme, del Classicisme, del Barroc…

Sí, i he intentat donar veu també a dones, però és que el llibre que jo mostro és un gran exemple de les grans mancances i els reptes encara tan rabiosos del feminisme a la música, ja que quan tractem obres realment rellevants, la llista s’acaba molt aviat perquè tampoc pots parlar de compositores de les quals pràcticament no hi ha literatura i, realment, estem molt lluny de la paritat. És veritat que s’han mitificat molt els compositors, especialment romàntics, amb la idea del geni creador, i matisar aquest pòsit cultural tan sedimentat costarà molt.

La teva tesi doctoral, que vas dedicar a Schönberg, hi és molt present. Perquè moltes de les emocions que descrius va convergint en Schönberg, Alban Berg, Strauss…

Viena és molt important, ja que allà és on se’m van obrir els ulls i vaig descobrir que jo volia dedicar-me a la música, reflexionar-ne i parlar-ne i, segurament, si no hi hagués anat no sé què estaria fent. El món germànic i especialment vienès representa el meu gran bagatge.

Abans l’important era passar-s’ho bé. Ara, malgrat que tenim moltes carències com a societat, i com a públic crític, l’espectador demana més.
Aquestes emocions musicals són també les memòries d’una espectadora?

Exacte! D’una espectadora que veu la música des d’un punt de vista de l’experiència i, alhora, conceptual i crític, ja que mai puc veure un espectacle musical totalment des del punt de vista d’una espectadora. Sempre hi ha la persona que es pregunta si aquest projecte té sentit, si l’execució té prou nivell. És el que passa quan has fet, de la teva passió, la teva font de coneixement i la teva professió. Un projecte artístic pot parlar de moltes maneres, no només perquè aborda un tema nou, sinó perquè pot parlar de temes absolutament clàssics amb una estètica transgressora o perquè el llenguatge en el qual s’expressa, o el programa que està muntat, que potser és totalment clàssic, és coherent. Per exemple, si algú programa un nou Haydn, Mozart, Beethoven, pensem que el concepte parla de la Primera Escola de Viena; si es connecta Schönberg amb Mozart, entendria que s’està lligant la primera amb la segona escola de Viena; en canvi, si es progremés amb Lully, necessitaria que se m’aportés alguna cosa més per establir-hi un pont. I aquesta última és la gran revolució de les programacions en els darrers vint anys. Abans l’important era passar-s’ho bé. Ara, malgrat que tenim moltes carències com a societat, i com a públic crític, l’espectador demana més. És important que dotem d’entitat el relat i creem un embolcallament conceptual a les nostres propostes perquè, si no, tot acaba perdent el sentit. He de dir que al llibre hi he posat música que han programat en els últims anys… Per exemple, segurament no se m’hauria acudit una Kàtia Kabànovasi el Liceu no l’hagués programat.

Melodies de l’ànima és un llibre que convida a escoltar música. Creus que la vida que portem, tan agitada, permet prou trobar moments d’escolta?

La vida avui no acompanya gens ni a escoltar, ni a mirar atentament, ni a la contemplació. Però la música té un factor molt valuós: la seva immaterialitat i capacitat immersiva pot servir d’acompanyament o ser un incentiu per conèixer més, per molt que l’hàgim sentit milers de vegades. Jo constantment estic treballant amb música i cada dia n´escolto de diferent. Per tant, considero que la música sí que té cabuda a les nostres agitades vides de forma més superficial, però per apreciar-la en la seva justa mesura cal un exercici que ens costa molt a tots: tancar els ulls, imaginar i deixar que el temps -valor essencial en la música- transcorri. Personalment, em passa que només ho aconsegueixo quan vaig a concerts. Per això la música en viu és tan important, perquè et situa davant de l’experiència estètica d’una forma immersiva i radical i t’obliga estar-ne atent. En aquests mesos que hem estat sense música en viu ha sorgit la polèmica sobre l’streaming. És magnífic si els artistes que ofereixen el seu art cobren i, evidentment, ens facilita l’accés a experiències de sales que no tenim a l’abast, però és durant el directe quan realment t’enfrontes a l’art que, de forma intrínseca, et genera totes les preguntes.

Avui la música s’escolta sobretot a través del mòbil.

Hi ha molts estats per gaudir de la música i tots són bons. Quan m’envien discos per fer ressenyes, em va molt bé escoltar-lo al cotxe mentre pujo i baixo de Flix. Quan arribo casa ja l’he escoltat dues vegades ja tinc moltes idees per poder començar a escriure. En tot cas, hem de ser proactius amb l’escolta de la música, i totes les maneres són bones, si en vius de diferents. El que no és positiu és només quedar-te amb una sola manera de percebre-la i no tenir l’esperit d’experimentar-ne més.

A part de ser crítica i periodista cultural tens un projecte de tirar endavant VKB – Kultur Boutique, una consultoria de comunicació estratègia per acompanyar artistes músics de l’àmbit de la clàssica per poder-los ajudar a explicar la seva obra.

Ja fa temps que em dedico a la comunicació, sigui institucional o ajudant els artistes a ser més coneguts, a millorar el seu posicionament… Sempre he tingut la voluntat de treballar els projectes molt a fons, entendre’ls molt bé i, sobretot, entendre qui és l’artista que tinc al davant. Personalment, el que dona sentit la meva feina de comunicació no és ben bé l’última fase, sinó tot el que hi ha previ al treball amb l’artista. El problema és que hi ha moments en els quals o no estàs preparat o no tens la infraestructura per poder desenvolupar amb totes les garanties aquesta tasca. Precisament en aquest moment de crisi, i no dic crisi en un sentit negatiu, he de trobar el que realment puc aportar. Penso que la meva formació humanística em permet fer un acompanyament i traçar unes línies estratègiques per saber què ha fet l’artista, què necessita, però també cap on vol anar; aquí també hi entren els coneixements musicals, ja que puc generar materials molt acurats i donar consell sobre quin repertori pot tocar. D’altra banda també ofereixo un servei de coaching, ja que amb els anys que fa que m’hi dedico, he detectat que hi ha molts artistes que es troben molt sols. Tenen una formació excel·lent, fan exhibicions per tot arreu, però quan s’enfronten al món professional no tenen les eines suficients per superar tots els esculls. Alguns per caràcter tenen més empenta, però altres no i quan han de negociar un caché o han d’enviar una biografia o han de fer-se fotos, no saben a qui han de trucar o a on dirigir-se. Són moments puntuals, però essencials per jugar al joc del mercat musical. En definitiva, és un treball de construcció que té uns objectius a curt termini, però també a mig termini i a llarg termini per ajudar els artistes a anar més enllà i aconseguir els millors resultats. I, per què no, tot amb la voluntat de millorar, de forma honesta i alhora apassionada, un sector tan fràgil com el nostre.

Trobeu més informació sobre Melodies de l’ànima aquí

Bernat Puigtobella
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet