Cerca de notícies

Enquesta

La pirotècnia i la força del destí

14/4/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-pirotecnia-i-la-forca-del-desti-168900

Nemanja Radulovic i l’OSV presenten Txaikovski a Simfònics al Palau

L’Orquestra Simfònica del Vallès i el gran violinista Nemanja Radulovic ofereixen el Concert per a violí i la Quarta simfonia de Txaikovski, el divendres 16 d’abril al Centre Cultural de Terrassa i el dissabte, 17, al Palau de la Música Catalana, dins la 25a temporada de “Simfònics al Palau”.

El virtuosisme de Nemanja Radulovic, amb la seva expressivitat allunyada de tota ortodòxia academicista i que ens recorda Ara Malikian, aclapara inevitablement el públic amb el seu violí, que es manifesta com un instrument radicalment mestís, amo i senyor, al mateix temps, de les sales de concert i les tavernes, símbol de la noblesa més refinada i de la canaille més desinhibida. Amb la seua fantasia pirotècnica interpretarà el Concert per a violí i orquestra en re Major, op. 35 de Txaikovski, l’únic per a violí solista del compositor, que el va escriure al costat del llac Ginebra, el març de 1881, en les circumstàncies personals que explicarem més avall.

L’estrena, prevista el març de 1879, es va haver de retardar més de dos anys pel fet que el solista, Leopold Auer, senzillament el va considerar “intocable” –tot i que, més tard en reconeixeria la genialitat. Després de l’estrena a Viena, amb Adolph Brodsky com a solista i Hans Richter a la batuta, el gran crític Eduard Hanslick va qualificar el seu darrer temps “d’una indecència”, ja que, segons deia, “això no és tocar el violí, sinó rascar-lo i arrapar-lo”. Però en el seu judici estètic s’hi mesclaven prejudicis racistes, perquè descriu l’Andante del final del segon moviment com “una festa salvatge russa on tothom està borratxo, amb el seus rostres vulgars i repugnants”. La seua tonalitat en re major ha estat considerada la més adient per al violí, i és una de les claus del seu èxit posterior, que l’ha convertit en un dels clàssics més populars del gènere.

Txaikovski va compondre la Simfonia num.4 en fa menor, op. 36 a Suïssa i Venècia, entre la Pasqua i el Nadal de 1877, i l’estrenava a Moscou el febrer següent, sota la direcció de Nikolai Rubinstein, en un concert que tingué una acollida discreta. L’obra trigaria una dècada a ser apreciada entre el gran públic, però des de finals del segle XIX ja entrà a formar part del repertori clàssic. La dedicatòria “Al meu millor amic” amagava la identitat de la seua protectora, Nadezhda von Meck, amb qui va mantenir una interessant relació epistolar que ens permet explorar la gènesi de la seua voluntat creadora. L’exili suís del compositor obeïa al seu drama personal: un home homosexual s’ha de casar per guardar les aparences en una societat tan repressiva com la del seu temps, però el matrimoni se li fa insuportable i al cap de dos mesos abandona l’esposa, Antonina Ivanovna Miliukova, i fuig. El resultat és un calvari psíquic que el du a escriure una simfonia plena de tensions harmòniques que reflecteixen les tensions emocionals, les que el públic no va saber valorar en un principi.

En iniciar el primer moviment, en Andante sostenuto, la força del metall representa la il·lusió de viure una existància plena, però aviat es produeix la irrupció de la fatalitat per destruir totes les expectatives. “La introducció conté el gèrmen de tota una vida, la força del Destí que dificulta la nostra felicitat, com una espasa de Dàmocles”, escriu el compositor. Els timbals enfosqueixen amb dos cops successius la lluïsor de les trompes. L’espasa ha caigut i la dissort ens penetra inevitablement, “com un verí lent que ens emmetzina l’ànima”. Només podem resignar-nos “a una tristor sense sortida”. Aquesta és la declaració de principis que dicta tota la peça i que també marcarien la Cinquena i la Patètica, les altres simfonies denominades del Destí. Nosaltres sabem ara que aquest destí es diu genètica, la combinació de l’atzar i la necessitat que determina la identitat sexual de les persones. Però el dissortat compositor encara es mou en el terreny dantesc de la religiositat imperant, del terror del pecat i la degeneració moral, de la necessitat imperiosa de l’expiació de la culpa que només pot realizar a través de l’art, quan, en la solitud creadora de l’artista pot elevar-se per damunt de la seua condició de pària social. I aquesta és la meravellosa resposta que ens ofereix sublimada –en sentit freudià, com a mecanisme de defensa- en la sublimitat –en sentit kantià, com a categoría estètica- de la Quarta simfonia. En el seu quart i darrer moviment, sentim els ressons d’una afirmació nacional tan pròpia del Romanticisme, amb l’expressió musical de la vella Rússia dels mujics que li desperta un sentiment d’ambivalència: la del temor del marginat que enyora, tanmateix, l’escalfor del ramat que el margina.

Dirigirà els concerts Pablo Rus Broseta, un dels directors espanyols més valorats del circuit internacional. 

Xavier Vega i Castellví
Núvol