Cerca de notícies

Enquesta

El Paradís del Liceu o el reconfort dels corintis

13/5/2021 |

 

El teatre fa miracles en una celebració del 175è aniversari agosarada i contemporània

Comença l’època de de les presentacions de temporada, i el focus d’atenció de Castafiore està posat en la pregunta: Què n’hem après? Avui, que s’ha presentat en roda de premsa la temporada del 175è aniversari del Liceu, ens ha interpel·lat profundament el missatge que el seu director artístic, Víctor García de Gomar, ha teixit per a nosaltres: la temporada 2021/22 gira entorn a l’anhel d’un paradís per a la cerca de reconfort.

Com que no creiem pas que el Liceu ens llegeixi tan atentament com per recordar que, des de principi de temporada, la nostra línia editorial ha insistit (i clamat al cel) en la necessitat que les propostes artístiques ens aportin reconfort en un moment de crisi. Per això agraïm el discurs de Víctor García de Gomar, que fa menys dura la travessia pel desert. Sembla que el que podem copsar com a necessari aquells que estem dins, fora, per damunt i per davall de la clàssica té ressonàncies en alguns d’aquells que s’ho miren tant des de dins i que, podent caure en el perill de perdre el nord, toquen encara de peus a terra. I és que García de Gomar és savi i, malgrat l’accidentada temporada d’obsessions supervivents que ha viscut, ha estat capaç de sortir de la seva pròpia contingència i preguntar-se, precisament, què n’hem après.

Perquè cal remarcar que parlem de crisi en el sentit més profund del terme: el que fa referència a la seva etimologia, que en grec significa “jutjar, prendre una decisió”. Quan la vida pot ser tan cruel que pot arribar a arrabassar-nos-ho tot, no podem quedar-nos quiets, hem de reaccionar i canviar de postura per sobrevolar el dolor del món que, avui, es tradueix en mort (cada cop menys), pobresa i desesperació. Perquè encara que ens anunciïn l’arribada d’uns nou Happy Twenty, haurem de continuar perseverant dia a dia per recuperar-nos, en un moment en què és més fàcil caure en la mort espiritual que en la física.

Més enllà del concepte, hi ha la seva materialització i, al costat del missatge de reconfort, s’ensumen aquest feliços vint amb les grans veus, certa exuberància i l’assumpció d’un risc enorme: apostar pel repertori del segle XX -molt canònic, però que pot fer embogir els amants del xim-pum. El Liceu ens ofereix una temporada hiperactiva que, si no la disseccionem (en fem un judici o Ur-teil a la kantiana), ens pot arribar a aclaparar per tota la seva inabastable complexitat.

El paradís de García de Gomar
No es pot negar que el Paradís de García de Gomar és més el dels corintis hedonistes que el dels espartans austers -i bàrbars. El relat del reconfort es pot entendre, per tant, més aviat com un ideal platònic que apunta al cel que com un concepte aristotèlic que assenyala el terra de Rafael. En el fresc renaixentista, la figura de Gomar es podria situar entre la d’Homer i la del propi Sanzio: per una banda, és un relator de grans històries èpiques i, per l’altra, un uomo universale amb un Jo creador apol·lini que ha de controlar les bacants de Dionissos –opera lovers, en terminologia valentiniana o, simplement, liceistes que es desviuen entre l’amor apassionat i l’odi irracional. Però de Gomar no programa, afortunadament, per a aquest col·lectiu de heavy users de la versió del 73, segon cast, tercera funció que miren més enrere que endavant, sinó per a tothom, les persones del 2021, que és com cal programar.

Si hem de fer cas del que explica el mateix director artístic, el seu P A R A D Í S recull les visions de Dant fins a Borges, i es construeix a través de Projectar l’art i l’òpera com a reconfort, Actuar de forma responsable envers la societat, Repensar l’ésser humà i les seves contradiccions, Avançar en la salvació de l’individu, Defensar la pròpia identitat davant la globalització, Imaginar un complex eixam d’activitats que completen l’òpera i Somniar -cadascú que faci la seva càbala o que es llegeixi el deplian.

Un paradís que és essencialment sonor, però també un centre de les arts on -seguint amb la paràbola renaixentista- es posa l’ésser humà al centre. El relat es basa en diverses veus de creadors molt humans que, individualment, poden arribar a encegar però que, totes juntes, acaben projectant una obra contrapuntística plena d’enginy i virtuosisme, però sense efectismes. Una fuga múltiple a mode bachià que té infinites capes de lectura i que, tal i com està composta, cap veu es pot desprendre de l’altra, perquè “cada proposta musical i artística i cada nom és una peça de tot un relat complet”.

El Liceu de les arts és un embolcall que multiplica els significats de l’òpera, al mateix temps que és una proposta essencialment operística, ja que es tracta d’un intent (esperem que feliç) d’una obra d’art total. Les sis visions que connoten el discurs musical i conceptual son les de William Kentridge (artista visual), Antonio López (pintor i escultor), Anne Carson (poeta i escriptora), Ramón Andrés (assagista i pensador), Jordi Bernadó (fotògraf) i Cristina de Middel (fotògrafa). Sis camins que ens poden fer descobrir el nostre propi Paradís.

Miracle, risc, sorpresa
Tres paraules que em venen al cap quan miro més atentament la programació, que és la posada en pràctica de la Idea. Hi ha coses que no canvien: el Liceu es manté com un temple de grans veus líriques, encapçalades per Anna Netrebko, Javier Camarena, Piotr Beczała, Matthias Goerne, Iréne Theorin, Christopher Maltman, Benjamin Bernheim, Yusif Eyvazov, Sonya Yoncheva o Magdalena Kožená, i amb debuts en grans rols per a les veus del país: Sara Blanch i Elena Sancho Pereg (dues Zerbinetta a Ariadne auf Naxos), Marta Mathéu (Norma), Núria Rial (en el personatge de Pamina a La flauta màgica), Airam Hernández (Pollione a Norma) o Xavier Sabata (a Pierrot Lunaire).

Però hi ha altres veus, les del gest, el moviment, la paraula. Son les mirades de Josep Pons, Gustavo Dudamel, Marc Minkowski, William Christie, René Jacobs, Jordi Savall o Rinaldo Alessandrini, i les visions escèniques de Katie Mitchell, Monique Wagemakers, Gilbert Deflo, Ivan Alexandre, Simon McBurney i Àlex Ollé, que dirigirà Pelléas et Mélisande i Norma, iserà l’encarregat de fer el seguiment escènic del nou projecte de microòperes amb joves compositors i alumnes d’escoles de disseny: (Oh!)pera.

Una gran sorpresa, sense risc conceptual però totalment miraculosa a nivell de finançament, és la proposta per celebrar el 175è aniversari, la vigília del 4 d’abril de 2022. Anna Netrebko protagonitza una vetllada de focs d’artifici en què es referma com la diva suprema amb un tour-de-force per convertir-se en Lady Macbeth, Musetta i Turandot en un marge de dues hores, acompanyada de Joseph Calleja. Pinzellades verdianes i puccinianes per a una temporada que, de forma intencionada o no, és provocadora. I no crec massa en l’atzar per compondre un relat musical i escènic que compta amb títols del Classicisme mozartià com Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte (Trilogia Mozart-Da Ponte) i La flauta màgica, tres visions tan distintes com complementàries del Romanticisme, amb Rigoletto, de Verdi, Pikovaia Dama, de Txaikovski, i Norma, de Bellini, i quatre tòtems del segle XX: Claude Debussy (Pelléas et Mélisande), Alban Berg (Wozzeck), Richard Strauss (Ariadne auf Naxos) i Benjamin Britten, amb War Requiem. La música barroca es reserva per les versions en concert, amb Orpheus, de Telemann, o Partenope, de Handel, amb William Christie. Tot plegat, una proposta amb títols i compositors que, en darreres temporades, podien ser presents com a gotes que perfumaven el gran repertori, però que eren una excepció a la Norma. Ara García de Gomar ha teixit un compendi estètic tan ric i estimulant que ens deixa positivament perplexos. Quatre òperes del segle XX escenificades és un autèntic miracle artístic i financer.

A banda, cal destacar una proposta molt social i plenament original que Antonio López realitzarà a l’antic centre penitenciari La Model. En la seva primera incursió escènica, López explora els mateixos temes eterns de les seves obres plàstiques. El pas del temps, l’ésser humà i el seu entorn o les natures mortes li serviran per dialogar amb Schubert i el seu Winterreise. Que el lied penetri el Liceu és també una grata sorpresa.

Mozart 4 – Wagner 0
Desgraciadament per al director artístic, aquesta temporada tan plena de matisos pot acabar quedant com “la del quatre a zero”, com la final de la Copa del Borbó que va signar el Barça fa un mes enfront l’Athletic de Bilbao. Ja durant la presentació anaven sorgint múltiples veus crítiques (en el sentit no constructiu del terme) envers l’”abús” mozartià enfront a la sequera wagneriana. Una postura ben lícita si entenem Barcelona com la ciutat més wagneriana del mon després Bayreuth i que, de facto, fa quatre temporades (sumant-hi la que s’ha presentat avui) que no tenim l’autèntica Gesamkunstwerk a l’escenari.

Però potser ens cal posar una mica de perspectiva a aquest sacrilegi pagà. Fa tres temporades, el mestre Pons va proposar aquella “meravellosa aberració” simfònica que és L’anell sense paraules, en un curs on vam viure noves perspectives del wagnerisme sota la mirada afinada del director musical que, a través d’un discurs musical i conceptual sense fissures, indagà sobre què significa realment el Geni de Bayreuth per a la història de la música occidental. La temporada passada, l’estat d’alarma va cancel·lar l’estrena amb bombo i plateret del Lohengrin de la besnéta Katarina, fins al punt que es pot dir que la suspensió va enganxar el mestre i tota la producció en plena sessió de maquillatge. I el promès Tannhäusser que, segons es va anunciar, s’havia de poder gaudir just aquest mes de maig, no ha vist la llum per raons òbvies.

Les expectatives per la temporada que ve s’han vist novament frustrades, i la culpa rau en el monstre de Salzburg, aparentment. Però alerta, que parlar de quatre títols sense fer menció que es tracta de la Trilogia Da Ponte en forma de festival amb 12 úniques funcions entre les tres òperes, a les quals se suma La flauta màgica amb un cast de cantants de casa en rols principals, potser ens fa matisar la sentència (entesa com a judici i condemna). Però, a més, si mirem molt més enllà, amb molta més distància, veurem que aquesta figura tan popular com és Mozart avui no va aterrar al Liceu fins ben tard. Sense anar més lluny, La flauta no es va estrenar a Barcelona fins el 1925, i l’escassedat mozartiana ha perdurat històricament fins al boom de l’Amadeus de Milos Forman. Cert és que, en els darrers deu anys, ens hem fet un tip d’escoltar aquestes -sublims, elegants, complexíssimes- àries que ja formen part de la nostra melodia de l’ànima. Maleït Mozart, ara que ens acompanyes de forma tan natural en la cerca de reconfort, molt més que no pas el compositor que fa retornar, en sòl alemany, la tragèdia grega.

Le nozze di Figaro
Perquè Mozart és l’autor de la bellesa, l’equilibri, la serenitat i la ironia il·lustrada que, amb una aparent lleugeresa, recull tota una visió del mon que encara ens interpel.la, i el seu cosmos musical -que es contraposa amb el caos mental de l’autor- ens pot ajudar molt en moments dolorosos i de pèrdua de referents. Wagner, en canvi, és el compositor de l’excés, la pertorbació i la decadència fins al punt que, després del seu excels i alhora demolidor pas per la terra, que fa trontollar la ment del mateix Nietzsche, s’acaba tota una era i només podem repensar i enfocar els problemes musicals com a problemes de llenguatge (Schönberg), com passa en la física d’Einstein i la filosofia de Wittgenstein que, entre 1900 i 1920, donen resposta a L’era del no res de Watson. Perquè Wagner tensa tant la corda amb la voluntat d’acaronar l’absolut schopenhauerià a cada compàs que queda atrapat en la seva utopia més íntima i, un cop ensorrat el seu propi Walhalla mitològic, busca la redempció de la música en la fe cristiana. Un drama tan tràgic que potser, avui, no ens toca reviure: “El paradís és incomplet sense Wagner, però aquests moments demanen altres camins per arribar al reconfort”, sentenciava de Gomar.

Segle XX i nova creació
Aquesta és la gran alegria que esperàvem, després de diversos intents benintencionats que no podien fructificar sense que l’economia del teatre se’n fes un ressò massa dolorós. Potser vindran els ganyols a finals de temporada, si el públic barceloní no és capaç de deixar-se sorprendre i corprendre però, en qualsevol cas, aquesta és una meravellosa temeritat perpetrada per tot l’equip del Liceu que pot ser, com diu el savi, un gran èxit o un esplèndid fracàs.

Ja hem anomenat quatre autors que defineixen quatre camins diferents des del 1900 fins a finals dels seixanta i que connecten Viena, París i Londres. Però encara en podem arreplegar més: deixeu-me exclamar amb eufòria que Arnold Schönberg (vid. la meva bio) és doblement present aquest 21/22, amb el seu Pelleas i Pierrot Lunaire. Sí, de forma subtil, al Foyer, sense fer massa rebombori perquè aquest revolucionari conservador no cridi massa l’atenció, però hi és, a mans de Pons i Sabata. I, al costat de la monstruositat dodecafònica de Berg, hi afegim -tard i de forma escassa- un altre notabilíssim deixeble, Robert Gerhard que, de resquitllada i en forma de ballet, presenta la seva Nit de Sant Joan. Benvingudes siguin les engrunes, quan hi ha tanta fam.

El gran relator del segle vint serà el mestre Josep Pons, que coneix profundament el repertori, especialment el caliu de la Viena 1900 -la doble Viena de Strauss i Berg, Sissí i l’Apocalipsi Joiós, que encara cueja-, però també és un gran expert en la música francesa de l’època. El seu discurs és capaç de connectar sense pal·liatius i de forma natural Mahler, Berg, Schönberg, Fauré, Debussy i fins i tot Sibelius, un altre autor que va quedar enlluernat pel simbolisme efectista de Maurice Maeterlinck, avui només reconegut gràcies a la fascinació que va causar en els compositors que van veure en ell una reacció al llegat wagnerià.

El projecte simfònic i cambrístic de Pons camina cada cop amb més solidesa i ambició, i reforça la potència del segle vint. D’una banda, dirigirà Mite i tragèdia d’Electra i Èdip amb la suite Elektra de Strauss i Oedipus Rex de Stravinsky -i Hoffmansthal i Jean Cocteau- i Els altres Pélleas, peròla batuta s’enlairarà ja a l’inici de la temporada amb Ariadne auf Naxos i també a War Requiem, Wozzeck i Pelléas et Melisande.

A més, l’agermanament amb l’Opéra de París permet l’intercanvi d’orquestres: Gustavo Dudamel dirigirà l’Orquestra de l’Opéra de París amb la Simfonia fantàstica de Berlioz al Liceu, mentre que Josep Pons, amb les formacions del teatre, a París, oferirà el Castell de Barbablava de Bartók amb Sir Bryn Terfel. Un nom més al sac del vint, on no hi pot faltar el Janus de Mitteleuropa: l’orquestra del GTL serà present arreu del territori català amb la suprema Cinquena simfonia de Gustav Mahler, justament, un punt d’ancoratge perfecte per al reconfort.

Víctor García de Gomar té clar que el discurs no s’acaba al vint, encara que li és més difícil entomar els reptes de la nova creació. Per això planteja una implicació progressiva amb diversos compositors, que ocuparan des de racons del Liceu, el Foyer i, qui tingui més èxit, la Sala Gran. Comença el periple amb Núria Giménez-Comas, Marc Migó, José Río-Pareja i Fabià Santcovsky, quatre compositors que presentaran micro òperes al juliol. Veurem qui és el darrer en ser expulsat de l’Operació Liceu i conquereix la platea.

Valentí Oviedo: el mag de les xifres i la paradoxa eterna de l’art per a tothom
El discurs del director general del Liceu es resumeix en aquests dos conceptes: xifres a l’alça i la inviolabilitat d’un l’art suprem que, alhora, ha de ser per a tothom. Ara no toca anar endinsar-nos en la paràbola vigent des que Schönberg afirma rotundament, el 1946: “If it is Art it is not for All, and if it is for All, it is not Art”, una crua i desapassionada revisió de l’Art pour l’art dels idealistes fin-de-sciècle.

Però ara hem superat plenament aquesta concepció i ens cal buscar un retorn social a les propostes artístiques per arribar a tothom i fer de l’art una eina universal per crear ciutadans lliures. Aquesta democratització té un preu, el de la cerca d’equilibri entre buscar l’excel·lència com quelcom inherent a l’art, o cercar-la com a sinònim d’exclusivitat. Alerta, perquè si volem fer casar l’excel·lència irrenunciable amb apropar l’art a tothom no podem parlar d’El Liceu de les arts d’una forma tan excelsa -fins i tot amb un deix elitista molt pregon-, malgrat que Oviedo exclami que “els 175 anys del Liceu s’han de celebrar de baix a dalt”.

És clar que, quan veiem que el projecte dels joves, l’Under 35, que vam qüestionar com un bluf mediàtic al seu inici, ara s’assenta amb 6 funcions i comença a donar resultats. Sinó, com s’explica, a banda de la por de la gent gran a assistir a actes culturals des de la pandèmia, que la mitjana d’edat hagi baixat de 45 a 42 anys? Amb la invasió de joves. Però alerta, el que ens preocupa és que aquests joves viuen una experiència “exclusiva” amb DJ i food trucks que no és el que es trobaran en una funció habitual. Esperem que el virus operístic s’inoculi de forma que es creïn veritables aficionats que als 36 omplin les funcions regulars. I un apunt: és meritós baixar la mitjana d’edat, però ho és més quan es fa sense abaixar preus.

La màgia de les xifres continua amb el compromís de sumar 5.000 abonats més aquesta temporada, fins arribar als 18.000, que és menys que els 20.000 d’abans de la gran crisi liceista ara fa 7 o 8 anys, però no massa més que el màxim al qual es va arribar en l’era Guasch. De ben segur que abonaments com l’Hola Liceu, de tres títols, ajudaran en la poció màgica. Però el gran miracle ja s’ha produït: aquests tres o quatre milions que li faltaven al teatre per arribar a assolir un finançament que garantís una altíssima qualitat sense patir massa sembla que es poden fer realitat aquesta temporada, amb el benentès que s’aconsegueixi augmentar un milió amb mecenatge, i la resta ja els posa l’administració. Bravo per al Valentí polític, seductor i estratega, que entona tan bé el cant de les sirenes. Qui ens han de preocupar son la Generalitat i el Ministerio que, en temps de tanta dificultat per a un sector marginal i en la marginalitat, amb una inherent manca de recursos i una ostentosa precarietat, potser perden el nord i no saben a quins dos amos freudians ha de servir: si a l’allò (els artistes que potser aquest mes no poden pagar el lloguer) o al Superjo (el Liceu, una entitat que, des d’aquest punt de vista, es pot considerar sobredotada i que podia esperar perfectament tres anys més sense aquest augment pressupostari). Però el Liceu és el Liceu, i els peixos grossos sempre s’acaben empassant els petits.

Així s’entenen nits màgiques amb Netrbkos, Dudamels i –Oh, dio!– Wozzecks i Pierrots que, amb una alineació amb els teatres europeus -no el Real, que guanya premis mediàtics amagant PCRs positius-, començaran a les set del vespre i ens permetran gaudir d’una temporada coríntia, complexa, plena de capes de significat, que ha fet moltes promeses i ara les ha d’acomplir -la més important, la d’acostar-nos a un paradís que, desgraciadament, encara ens queda tan lluny de concebre. 

Aina Vega i Rofes
Núvol