ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Neofeudalisme català

23/6/2021 |

 

https://www.nuvol.com/pantalles/cultura-digital/neofeudalisme-catala-188362

Les elits catalanes rubriquen el retorn del feudalisme al Liceu

S’ha rubricat entre velluts vermells i fusta daurada. Faria riure que elits se sentin tan poc amenaçades que ja ni tan sols dissimulen la posada en escena, si no fos que fa plorar. L’acte del Liceu no sembla un ritual premodern, sinó que ho és. La nova noblesa i el nou clergat duen iPhones i somriuen a les càmeres, però segueixen reunint-se en temples del luxe segregat per adular-se entre ells i celebrar que uns pocs controlen el destí de molts. És l’estocada final d’una gota xinesa de concessions de la democràcia liberal, ja irreconeixible, fins a un model que molts que en saben anomenen “neofeudalisme”. Igual que a l’ancien régime, el poder, la riquesa i la propietat estan obscenament concentrades a dalt de la piràmide i, quan mires els números, només et preguntes per què el tercer estat (digues-li poble, digues-li serfs) és tan gran quantitativament, però no mostra cap qualitat moral per rebel·lar-se. És la religió, esclar.

És una religió cool i progressista. A vegades no poden evitar fotografies com la del Liceu i és més fàcil reconèixer les traces del de sempre, però normalment són més astuts. Els seus sacerdots prediquen el dogma de la ciència, la tecnologia i la tolerància. La llei de ferro de l’oligarquia, articulada a principis del segle XX pel sociòleg Robert Michels, diu que “com més complex sigui el problema, més gran serà la necessitat de solucions impulsades per l’elit que se saltin les aportacions populars”. Doncs bé, al Liceu vam veure que la nova oligarquia és socialista, medioambientalista, cosmopolita i, sobretot, moralista. Argumenta Joel Kotkin al seu excel·lent i comentadíssim The Coming of Neo-Feudalism: A Warning to the Global Middle Class que, igual que la crítica al materialisme i la doctrina del pecat original de l’Església catòlica van servir per naturalitzar les jerarquies socials i tenir la població preocupada pel més enllà, mentre l’1% feia i desfeia en aquest món, un nou clergat secular equipat per al segle XXI ens fa saber la nova bona nova: el món és complicat, l’autodeterminació és impossible, relaxeu-vos i deixeu que ens guiïn els experts.

Parlem d’autodeterminació en sentit ampli. Perquè si alguna cosa ressonava a la sala d’espectacles del Gran Teatre del Liceu, és l’eco d’uns anys en què el destí del món cada cop s’està decidint més de dalt cap a baix. Ho hem vist cada dia amb el control infantilitzant de la pandèmia, ho vam veure amb el paternalisme de Tsunami, i ho estem veient amb la manera com s’estan prenent les decisions sobre el món que ha de venir. De què serveix votar uns pressupostos banalment participatius a Barcelona si ens desentenem sobre a què i a on han d’anar els fons de recuperació europeus? Igual que el vell feudalisme, les masses tornem a ser lletges, idiotes i culpables. Igual que en el vell feudalisme, els diners, el poder i la propietat estan concentrats a un vèrtex cada cop més microscòpic del triangle. Com pot ser que ens parlin amb aquesta condescendència humiliantment ensucrada i no sortim al carrer?

La història, material i concreta, diu que la democràcia liberal va fer saltar pels aires la societat de classes estàtiques amb una torrentada de mobilitat social gràcies a una revolució tecnològica que va fer que la classe mitjana s’enfortís, adquirís propietats, i es convertís en un actor capaç de defensar els seus interessos contra la noblesa. Això és, defensar-los físicament. Franklin D. Roosevelt, el pare polític del New Deal que tant idolatra l’esquerra millenial, els anys en què els Estats Units van ser menys desiguals en tota la seva història, deia que “Una nació de propietaris, de persones que posseeixen una part real a la seva terra, és impossible de conquerir”. Flash forward a l’any 2021 i les noves generacions tenen accés a tot, però propietat de res. Habitatge, coneixement, entreteniment… amb la digitalització i la precarització de la trama social, les classes mitjanes no tenen res a defensar perquè no posseïxen allò que fan servir per viure. Si escolteu el cant coral de les elits del món, des del nostre cercle d’economia que tant ha aplanat el camí dels indults, fins als bilionaris de Silicon Valley, passant pels quadres del partit Demòcrata americà, sentireu que el discurs d’esforç i iniciativa individual s’apaivaga. Ja tots els rics defensen salaris mínims en una societat enterament subsidiada mentre la propietat real queda en les seves mans i la política en les dels seus experts. Com va dir Aldous Huxley parlant sobre Un món feliç “Una dictadura escrupolosament científica mai no serà enderrocada”.

Els indults són un eco més d’aquesta veu del món. En els darrers anys, el tercer estament ho ha perdut tot i ja ningú creu que es pugui fer res fora de la teranyina. Segurament aquesta és l’última forma de religió, la rastellera de tòpics sobre que les coses són com són, parar l’economia és impossible, combatre la violència policial amb alguna cosa més que passivitat total és inefectiu i il·legítim, i és absurd queixar-nos si podem triar i remenar entre coloraines polítiques cada quatre anys. Les classes mitjanes han estat vençudes, però la derrota serà àmpliament subsidiada perquè els nobles puguin remenar les cireres tranquils mentre el clergat mediàtic ho beneeix i la inquisició persegueix les ovelles esgarriades.  

Joan Burdeus
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet