Cerca de notícies

Enquesta

Les ferides de la nostra història

13/7/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/les-ferides-de-la-nostra-historia-192703

L’Atlàntida de Vic estrena l’òpera ‘Ferides’ de Jofre Bardolet en el cicle Clàssica Jove.

El Centre d’Arts Escèniques d’Osona, L’Atlàntida de Vic, acull el proper diumenge dia 18 de juliol (19 h) l’estrena de l’òpera de Jofre Bardolet, Ferides. Amb llibret de Pol Blancafort, la direcció escènica de Jordi Arqués i l’escenografia i vestuari de Clàudia Serra, l’estrena, que s’emmarca en el cicle Clàssica Jove, tracta de la vida en un poble català d’ideologia republicana en plena guerra civil.

Ferides és una obra jove amb una mirada clàssica del passat. Jofre Bardolet ens fa retornar a l’episodi més brutal de la nostra història contemporània, amb un relat escrit per Pol Blancafort on personatges concrets que, alhora, podem ser tots i cadascun de nosaltres, viuen la guerra d’una manera molt humana, amb una gran presència de l’amor -el que mena tota la trama- i plena d’anhels de llibertat i esperança.

No podem pas afirmar que sigui una obra reivindicativa o de memòria històrica. Es tracta d’una òpera que vol ser històrica, encara que els referents estètics no són ben bé dels anys trenta. A nivell literari, es tracta d’una obra més aviat fidel a les manifestacions de la primeria del segle, amb un cert to volgudament arcaïtzant -gairebé ancestral-, més proper a Terra Baixa (1897) que a Vida privada (1932), no només pel caràcter bucòlic i rural, sinó per un cert preciosisme en els recursos del llenguatge.

El text narra una història d’aire costumista que se situa en plena guerra civil, en un poble d’ideologia republicana que es podria situar a qualsevol punt del nostre territori, amb una trama on el conflicte s’escola en les veritables ferides que provoca l’amor, l’element tensional i catalitzador del transcurs narratiu, amb un missatge carregat d’idealisme d’on es desprèn un gran vitalisme i tota l’esperança en un futur millor.

L’autor defensa que tots els personatges estan en un mateix pla d’igualtat, sense posar en un o altre més càrrega narrativa ja que, argumenta, el fet que no hi hagi protagonistes permet que “cadascú es pugui identificar amb qualsevol d’ells”, fins i tot amb el soldat del bàndol blau que sobreïx d’amor. Tots ells resulten ferits en el transcurs de l’obra, ja sigui per les ferides de guerra, “físiques i visibles”, com les emocionals, “que no es veuen però que, tanmateix, escouen igual”, però també les històriques que arrosseguem com a catalans, o d’altres que es manifesten de rabiosa actualitat, com les ferides de gènere, evidenciades a partir d’una “reflexió conscient sobre el món femení i el seu dolor durant la guerra” (que podem apreciar especialment a la segona part primer acte), tal i com detalla el compositor i creador de l’obra.

Musicalment, l’òpera es manifesta clarament com un “tribut al Classicisme vienès”, del qual el jove compositor Jofre Bardolet se’n sent hereu. Compartim plenament amb ell aquesta necessitat de retornar a cert classicisme, ordre i mesura, en un moment històric d’excessos, realitat hiperventilada i histrionisme, encara que l’artista ho fa de forma literal, reprenent les tècniques compositives dels clàssics, especialment de Mozart, pel qual professa un “amor incondicional” i sobre el qual proposa fer-ne una relectura a través de cites -com, per exemple, algun fragment de La flauta màgica-, en les quals confessa haver-hi una “component molt emocional”. “No hi ha innovació possible sense l’estudi i el coneixement exhaustiu del llenguatge dels clàssics”, afirma, però, tal vegada, avançant una mica l’eix cronològic, podrà arribar a Kant per assolir la “majoria d’edat” que li permeti ser més lliure per continuar perseverant en el seu compromís amb els anhels de llibertat del poble català. Esperit que desenvolupa també com a compositor i intèrpret de sardanes o amb el seu grup de folk Els Klàssics, que ens regala cançons verament belles i carregades de missatges plens d’optimisme i reconfort, tan necessaris avui dia.

En aquesta línia, “en un món ple de soroll”, Bardolet cultiva conscientment la bellesa i un -aparent- culte a la senzillesa, i la seva consciència identitària i l’amor per la música catalana el converteixen en un Mozart molt mediterrani, conscient del camí que ens queda per fer. “Tots tenim un compromís com a creadors catalans”, reivindica, de manera que queden enfortits els dos conceptes tant per separat com encara més com a sintagma. Els creadors esdevenen universals, però el camí cap aquesta universalitat es basteix des de la concreció i la circumstància de pertànyer a una cultura que ens arrela i ens determina.

Ara, el joveníssim compositor i director d’orquestra, deixeble de mestres com Brotons i Guinovart, ens proposa reviure, -justament- el 18 de juliol, un episodi decisiu de la nostra història que, no només ens ha configurat, sinó que continua configurant el nostre present, ple de lligams amb un passat funest i injust, però del qual cal aprendre, encara avui, per encarar uns reptes cada dia més gegantins que ens cal superar, ja no com a nans a les seves espatlles, sinó com a homes crítics carregats d’aprenentatges, arguments i la mateixa posició ètica que fa 85 divuits de juliol.

Podeu adquirir les entrades aquí. 

Aina Vega i Rofes
Núvol