Cerca de notícies

Enquesta

Víctor Jiménez: “La música ha d'estar connectada a l'emoció”

2/8/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/victor-jimenez-la-musica-ha-destar-connectada-a-emocio-197325

A la quarta entrega de la secció estiuenca ‘Valors de la clàssica’, conversem amb el contratenor Víctor Jiménez, un músic compromès amb la Bellesa i la Veritat

Si sentiu el nom del contratenor Víctor Jiménez Díaz (Barcelona, 1988), segurament us vindrà al cap alguna obra de Händel, Purcell, Vivaldi o Scarlatti. Els compositors barrocs li han obert les portes de teatres i sales de concerts d’arreu del món. “Si no fos per ells, potser no hauria tingut cabuda dins la indústria musical. Händel és qui m’ha ensenyat a cantar, i a Vivaldi dec gairebé tots els debuts”, assegura Jiménez. Ara bé, per damunt de tot, el contratenor barceloní detesta els encasellaments i sent curiositat per composicions d’índole ben diversa. “M’interessa l’òpera, el lied, la música de cambra… L’òpera és el meu primer amor, però els projectes de concert propis em donen més llibertat i diuen més de mi”, en paraules seves. Parla amb delicadesa. Encavalca les idees amb una desimboltura encisadora, que enlluerna. Va teixint reflexions, sense pressa, i fa palesa una gran maduresa artística. És un músic compromès amb la veritat i, per això, no s’està de criticar tot allò que troba injust, sobretot de la indústria musical.

Comencem pel principi. Vas estudiar al Conservatori del Liceu, oi?

Sí. La base de la meva educació ve d’allà. I després vaig estudiar amb Francesa Roig i David Mason. Són els meus dos mestres. Mason ja és mort, però continua absolutament present a la meva vida. A la biblioteca tinc llibres seus, que vaig heretar, i també vaig gravar converses i classes amb ell. Era una persona humil, amb un bagatge especialment interessant. Em va influenciar moltíssim tant a nivell musical com personal. I, encara que en menor mesura, la meva altra gran influència va ser Montserrat Caballé…

Quin va ser el teu vincle amb la gran diva catalana?

Jo havia estat fan seu des de sempre. Per mi, era un mite. Llavors, quan vaig començar a estudiar música, vaig conèixer els prejudicis que s’havien creat al voltant de la seva figura. Més endavant, vaig tenir l’oportunitat de conèixer-la personalment, i també a la seva família, i vaig descobrir tot un món. Caballé ens ha donat moltes lliçons de vida, i la lliçó més gran va ser el seu comiat, totalment discret, humil i conseqüent amb el que havia fet quan era viva. Era una persona amb una gran fe, i va destinar molts esforços a diverses tasques humanitàries. Enviava quantitats ingents de diners als nens de l’Àfrica i l’Índia. La connexió amb Caballé em va canviar molt la visió de les coses.

Què et va ensenyar a nivell musical?

Un gran consell de Caballé va ser la importància de no trair el compositor. “Per què no fas allò que Rossini —o qualsevol altre compositor— t’ha dit que fessis? És probable que el criteri més interessant per abordar una obra sigui el del compositor, i no pas el teu, que no ets ningú i et queda tot per fer”, preguntava amb recurrència. Per ella, obrir una partitura era com obrir la Bíblia. Em va donar un munt de lliçons d’humilitat. La nostra relació musical va començar perquè un dia em va sentir cantar a l’Auditori de Saragossa i, després del concert, em va venir a trobar per dir-me: “Hem de fer classes junts. Vull passar-te tot el que tinc, perquè m’has emocionat i, si m’emociones, vol dir que cantes bé”. Ho repetia sovint. Tant ella com Mason em van ensenyar que la música ha d’estar connectada amb l’emoció. Si tècnicament ets perfecte però ets un gel, no estàs cantant, sinó que simplement estàs reproduint una partitura. Si una obra parla de la mort d’un fill, això ha d’anar per damunt de les indicacions de qualsevol tractat. Mason em va fer adonar que, al llarg de tota la història de la música, hi ha tractats contemporanis que es contradiuen entre si. Cal conèixer-los per poder fer interpretacions rigoroses, però el més important és que una partitura estigui viva.

La temporada 2019-2020 vas fer una residència musical a La Pedrera. Un any després, quin balanç en fas?

La residència va quedar truncada a causa de la pandèmia. L’últim projecte previst no va poder veure la llum. Era la proposta més ambiciosa, i em feia molta il·lusió… Volíem explicar l’arribada de l’òpera a Barcelona. Va arribar-hi arran de la celebració de les núpcies de l’arxiduc Carles. A Espanya, el que diuen els llibres de text té poc a veure amb la realitat. Continuem creient que Il più bel nome va ser la primera òpera que va representar-se a Barcelona, però no en tenim cap certesa. En canvi, sí que tenim constància d’altres òperes que s’hi van representar aquella mateixa època… Ara bé, tot i que la residència acabés abans d’hora, en faig un balanç molt i molt positiu. Fins llavors, jo actuava a Barcelona de manera esporàdica, sobretot per fer favors personals a amics. Perquè el que em proposaven a fora en aquell moment, estava millor pagat. La residència va fer que a Catalunya es comencés a valorar la meva feina. Diverses institucions van anar venint als meus concerts a La Pedrera, i la crítica barcelonina va ser generosa.

A La Pedrera vas fer un recital d’obres de compositors contemporanis… Per tu, va ser una experiència nova?

Sí! De fet, valoro especialment la residència a La Pedrera perquè em va permetre fer obres barroques, que tothom ja associa a la meva trajectòria, però també cançó francesa i música contemporània. No havia tingut gaires oportunitats d’interpretar obres de compositors contemporanis. Ha estat una experiència molt enriquidora, sobretot perquè he creat vincles amb els compositors que vaig programar: Raquel García-Tomás, Mariona Vila, Albert García Demestres, Albert Guinovart i Miquel Ortega. Ara els tinc més presents a l’hora de fer produccions. Aquest any, per exemple, he programat Mariona Vila juntament amb Händel, Bruckner i Beethoven, i molta gent del públic s’ha adonat que a nivell qualitatiu no són pas gaire lluny. Fer música contemporània és fantàstic: imagineu-vos què suposa, per un intèrpret, poder trucar al compositor. Aquesta relació et dona recursos, també, a l’hora d’entendre altres compositors als quals no pots trucar.

M’imagino que des de la pandèmia no has pogut viatjar gaire, però abans havies participat de força projectes internacionals. A quin país has tingut una rebuda més bona?

Tinc sort, perquè el públic sempre m’ha rebut amb molta generositat, sigui al país que sigui. El públic és la meva prioritat absoluta, i hi solc empatitzar. Si tens veritat, te la compren, fins i tot els oients que d’entrada poden semblar més freds. Pel que fa als programadors, França és, sens dubte, el meu país. Em sol rescatar de la zona de confort. És un país que es troba a mig camí del rigor estructural excessiu del món anglosaxó i de la laxitud formal d’Espanya. França té el rigor dels països del nord, però també l’espontaneïtat d’aquí.

Tens la sensació que ara tot ja torna a arrencar? Quins projectes estàs preparant?

Fins ara he estat a Catalunya. Tot just ara, el mes de setembre, tindré de nou un projecte a l’estranger, a França… Ara estic concentrat a parar, a descansar. Aquest any he tingut molta feina. Arran de la pandèmia, vaig decidir que acceptaria totes les propostes. Vaig pensar que seria la manera d’aportar el meu gra de sorra a aquesta situació excepcional. I ha sigut terrible. Se’ns està donant l’excusa de la pandèmia per abaratir les contractacions. Pots fer algunes concessions, però, si no vigiles, acabes comprometent la teva economia. Ara em vull centrar en els projectes que realment m’enriqueixen, que em fan feliç. Necessito parar per poder materialitzar-los, per crear-los amb cura. Juntament amb l’Institut d’Estudis Nord-americans de Barcelona, estic preparant un repertori de compositors americans. Vull fer un homenatge a la música americana. Tinc projectes a l’entorn del Barroc mitjà, que és una època força desconeguda. M’agradaria donar a conèixer els compositors que fan de nexe entre els Monteverdi i els Händel. Tinc dos projectes amb la soprano Maria Hinojosa. I estic treballant repertori de dones compositores. He descobert molts noms de dones, sobretot en convents, que feien una gran feina de composició.

Ens en podries dir algun?

Isabella Leonarda, Lucia Quinciani… Són compositores de la mateixa categoria que els seus contemporanis. Com que estaven tancades en monestirs, no tenien tantes oportunitats per prodigar-se mediàticament, però, tot i això, en aquella època la seva música era bastant coneguda. Rossi i companyia van tenir una relació estreta amb aquestes compositores i, de fet, sovint veiem que ells, que solien treballar per interès comercial, són els qui “roben” a elles la inspiració i la retòrica. Molts compositors deuen el seu èxit a dones que en el seu moment van ser certament respectades però que han estat menyspreades per culpa del masclisme que arrossega la història. Al final, expliquem la història amb quatre noms, però elles també tenen moltes coses a dir. Per exemple, mai s’explica que Bizet va crear la Carmen en companyia de la cantant Pauline Viardot, que va ser qui va donar-hi els girs espanyols, la sensació d’una certa nacionalitat. Com a músics, tenim una certa responsabilitat, i no només les dones. Jo tinc força llibertat a l’hora d’escollir qui m’acompanya, i és clar que s’ha de triar per qualitat, però n’hi ha moltes, de dones brillants que es dediquen a la música! No sempre les valorem de la mateixa manera. En algunes ocasions en què m’acompanyaven dones, m’he trobat amb problemes per exigir un caixet que considerava digne…

Als programadors, els costa incloure dones compositores als repertoris?

Molt. Per això, he optat per produir-ho jo i esperar que després ells vegin que pot tenir els mateixos likes que un Scarlatti. Malauradament, avui dia la majoria de programadors pensa a omplir, es mou pel soroll mediàtic. Si proposes un concert només de compositores desconegudes, te’l tiren enrere. En canvi, si només n’hi poses dues o tres, de dones, te’l compren ràpidament, perquè els serveix per cobrir la quota.

Jo no entenc la religió com la realizació d’actes de fe, sinó com la recerca de respostes
Una bona part de les obres que sols interpretar són de caràcter sacre, i avui dia vivim una enorme crisi de fe. Creus que l’aspecte religiós d’aquestes obres fa que alguns oients difícilment hi connectin?

Hem malentès la religió. L’hem confós amb el sectarisme, amb el dogmatisme. Tots necessitem l’espiritualitat, la transcendència. Jo no entenc la religió com la realització d’actes de fe, sinó com la recerca de respostes. Quan ens mirem al mirall de la mort o de la malaltia, tots ens fem les grans preguntes, que són les preguntes dels filòsofs, científics i religiosos. Allà on no arriba el pragmatisme dels científics, podem connectar amb la música sagrada. Jo he hagut de fer la carrera amb molta música sacra i, com que soc una persona que necessito creure’m el missatge per poder vendre’l, he hagut de crear vincles amb aquesta espiritualitat. Quan Leonarda diu que vol “ser feliç a les mans de Déu”, cal que ho posem en context. Potser no tenim la mateixa fe, però segur que podem connectar amb la seva esperança. No és difícil entendre l’espiritualitat, però cal que l’intèrpret sàpiga que té una certa responsabilitat pedagògica.

En aquest sentit, els qui hem assistit a algun concert teu sabem que acostumes a explicar breument el rerefons de cada obra.

Els artistes tenim un compromís amb la música. El meu objectiu principal —des de sempre, però aquests últims anys encara més— és oferir la música amb dignitat i demostrar la validesa d’alguns compositors que hem encotillat. Molta gent diu que Mozart és avorrit, però a mi no m’ho sembla gens. Per això, m’agrada pujar a l’escenari i explicar a les persones del públic què és allò que estan a punt de sentir. Sobretot intento que connectin amb el moment vital del compositor, amb la societat de l’època… Vull que, després d’un concert, els oients creguin que la música és necessària per donar explicacions, per consolar, per canalitzar… Per exemple, quan canto algun Ave Maria, el relaciono amb la maternitat, amb la part femenina necessària per a la creació. D’aquesta manera, dono camins a tothom perquè hi entri, també als qui per ideologia política senten aversió a la religió i al que representa l’Església Catòlica. Si busquem la significació d’aquestes obres, és fàcil connectar-hi. La humanitat no ha evolucionat en res.

Per què ho creus?

El 2019 vaig fer un disc al voltant de la figura del mecenes romà Pietro Ottoboni, un cardenal que va conviure molts anys amb un senyor que no tenia sexe físic. Se n’anaven al llit i, a més, eren una parella oberta, perquè sabem que Ottoboni va tenir setanta fills, i amb vot de castedat reconegut! Estem parlant del 1711. Ens pensem que som molt moderns, però Europa no ho és gens, de moderna… Al contrari. Eren moderns abans, perquè no els calia posar etiquetes i tot era de domini públic. Era una època més oberta, ningú els jutjava. Per les cròniques de l’època, podem pensar que era un món més lliure que l’actual. Avui dia no fem res més que posar etiquetes per limitar el camp al màxim.  

Berta Coll
Núvol