Cerca de notícies

Enquesta

Marta Cardona. La passió com a ‘modus vivendi'

22/8/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/marta-cardona-la-passio-com-a-modus-vivendi-200508

‘Valors de la clàssica’ explora l’ànima artística de la violinista Marta Cardona, concertino de l’OSV i intèrpret de mil cares

El pare era músic, tocava el clarinet i sempre li posava òperes a la televisió. Ella, d’entre tot l’art que omplia la pantalla, alçava el ditet i assenyalava els instruments de la primera fila; petits, estridents i melancòlics, els violins li havien robat el cor. S’hi quedava absorta, ella va triar-los i ells la van triar a ella. Quan va fer set anys va començar tot; la Marta Cardona va abraçar el seu primer violí. Menuts tots dos vessaven d’alegria: “Li vaig ensenyar tota la casa, com si fos un nou membre de la família”. Aquell violí va esdevenir una part d’ella, necessària com l’oxigen i estimada com s’estima un germà. Amb el pas dels anys, el petit instrument va ser substituït per homòlegs de mides més adequades. L’ànima i la passió, però, no van canviar mai.

La rambla de Sabadell bull plena de pols de plataner i de gent atrafegada d’un divendres al migdia. Entre cambrers arrossegant taules veig que s’acosta una cabellera rossa platí. Tants anys després d’aquell màgic regal continua duent el violí penjat a l’esquena on ara també carrega anys d’intensa formació en grans acadèmies i orquestres d’arreu del món.

L’art viu dins de Marta Cardona
Seiem per fi lluny del maleït pol·len. Em confessa que a ella també li molesta; s’acarona la panxa, no m’hi havia fixat. Els seus cabells cauen damunt la roba fosca i es caragolen fins a la cintura, perfectament cuidats i brillants contrasten amb un pentinat informal que sosté mitja cabellera. Ja sigui des de la platea d’un teatre o des de la cadira d’un bar, els fils daurats capten la teva atenció amb cada delicat moviment.

L’art viu dins seu, amb cada paraula surt una expressió de diferents colors i emocions. Busca l’harmonia a través de la música i la natura, a dalt d’un turó del Priorat hi té una casa, el seu refugi, on la música no deixa lloc a més protagonistes. Amb la tendresa i força del seu violí omple de vida la llar, acompanyada pel suau contrabaix del seu company de vida, units per la música i la petita Lola que se’ls mira des del bressol bocabadada. “Vaig fer més de 100 concerts i 137 assajos amb ella dins”, diu emocionada, “I amb aquest encara més”, afegeix i es torna a acaronar la panxa.

Tot i haver tocat en els escenaris més exquisits, el seu lloc preferit on deixar-se endur per la música és casa seva; “Al meu mas, sota la noguera, allà és on m’agrada més estudiar. Si sents un violí entre muntanyes, seré jo”. Si hagués d’escollir un escenari preferit seria el Palau de la Música Catalana, “sempre m’hi he sentit com a casa i l’acústica és una meravella”. Però Marta Cardona és feliç amb el simple fet de tocar i fer bona música en companyia. “Si obro els ulls i estic al Palau sóc molt feliç, però si els obro i trobo quatre parets blanques també.”, confessa.

La Xina, Japó, Brasil, Àustria, Bèlgica, Holanda… ella i el violí han passejat i meravellat el públic d’indrets d’ensomni, però el Priorat sempre serà casa seva. Des dels 17 anys fins als 28 va ser fora de Catalunya, “però lo meu cor sempre estava a casa, a lo Priorat”, somriu. No ha perdut mai l’accent. Ara hi ha tornat definitivament i tot i haver de fer la major part dels assajos entre el Vallès i Barcelona, recorre els quilòmetres que facin falta per passar les nits amb els seus. Ha demanat un Bitter i unes patates chips, l’esperen dues llargues hores de trajecte fins a casa.

Ha tocat per tot el món, des de petits grups de cambra a orquestres de gran prestigi, ha viscut a diferents racons del planeta i arrossega l’essència de qui aprèn i s’endú el millor d’allà on trepitja. “Amb la música viatges molt, aprofites totes les oportunitats i això t’obre la ment. Sobretot quan ets jove i et mors de ganes de fer proves i de viure noves aventures.”, diu una veu amb experiència. Recorda en especial els seus anys a Rotterdam, una època musicalment molt intensa en què va conèixer i tocar amb un dels seus grans referents, Gordan Nikolic. Avui dia Marta Cardona també és un referent pels futurs músics.

La seva passió pel violí queda palesa en cada gest, en cada imperfecció dels seus dits i en cada marca i durícia incipients al seu coll. Però no tot han estat sempre flors i violes ni flors i violins, sense anar gaire enrere, just a l’inici del confinament, el xoc emocional per la situació de la pandèmia va fer que l’instrument quedés arraconat durant més de dues setmanes. Quinze dies en què la caseta del Priorat es quedà sense màgia. “A casa no tenim televisió, el què vull saber ja ho sé, visc molt tranquil·la. Em vaig assabentar de què passava amb el Coronavirus dos dies abans que ens confinessin. Em va venir tot de cop i no era capaç d’agafar l’instrument, era com si no fos violinista. Va ser molt fort per a mi”. Amb la tornada als escenaris després de tants mesos, el que abans era rutina ara s’ha convertit en una ocasió especial: “Sento molt agraïment cada vegada que toco en públic”, declara.

Entre anècdotes i frases pròpies d’algú capaç d’emocionar-se i plorar mentre toca, m’acosta la paperina de chips: “Agafa’n!”. —Què sona a les teves playlists?— “De tot! Escolto molt flamenc, m’apassiona. Quan estic a casa també poso molta música cubana i tangos”, respon riallera. És un repertori més aviat diferent del que fa als escenaris. No obstant això, a banda dels concerts de música clàssica, ha participat també en projectes de música contemporània com ara els àlbums de Silvia Pérez Cruz. Tot i la seva estricta formació clàssica no ha volgut limitar-se a un sol estil, quan va tenir l’oportunitat d’endinsar-se en projectes contemporanis no la va deixar escapar i ara ja hi té un llarg recorregut.

Actualment col·labora amb la cantaora Maite Martín, i confessa que “m’encanta tocar i ballar flamenc, si tornés a néixer escolliria el violí però també li dedicaria més temps a la dansa, és una de les meves grans passions”, diu en un sospir. “Si la meva filla volgués ballar jo seria tan feliç… Es diu Lola Cordero, té nom de bailaora!”, riu. Ha treballat també en l’últim àlbum del duo Maria Arnal i Marcel Bagés, un projecte d’electrònica experimental en què Cardona és present en diverses peces juntament amb la resta del quartet de corda que els acompanya.

El pròxim mes de novembre participarà al Festival de Música Clàssica Felip Pedrell a Tortosa amb els grups Morphosis Ensemble i Kammart, versionaran el concert número XXVII de Mozart. El projecte, ideat per Joan Bagés, compositor i director artístic de Morphosis Ensemble, s’anomena Mozart Reload i es tracta d’una iniciativa de nova creació que uneix música electroacústica, piano, orquestra, dansa i òpera. Sigui quin sigui l’estil musical l’objectiu de Cardona és sempre donar el màxim d’ella mateixa: “quan començo un projecte m’implico al dos-cents per cent sempre, per satisfacció personal i perquè vull que agradi a la gent”.

És d’ànima blanca però duu tota la roba negra, vestimenta pròpia d’una violinista d’orquestra clàssica. Fa anys que toca amb l’Orquestra Simfònica del Vallès com a concertino. Diu que no li agrada imposar res, i els seus moviments suaus i somrients no et permeten pensar el contrari. “Com a concertino intento crear una simbiosi entre tots els músics. Afronto la tasca amb molta responsabilitat i si alguna cosa no surt bé em sento culpable. No crec que manar sigui el meu paper; ens hem d’escoltar entre tots i crear un vincle, som un equip”, aclareix. La seva relació amb l’OSV no acaba quan s’apaguen els llums de l’aula d’assaig, assegura que dins l’orquestra hi ha molt respecte i una unió especial. Creu que així, amb un bon vincle, és com surten les coses més boniques.

Veure tocar a l’Orquestra Simfònica del Vallès amb ella a l’ala esquerra és un vertader còctel d’emocions. La debilitat es desperta amb la llum tènue del teatre i amb cada onada de l’orquestra arriba un nou sentiment a la sorra de la platea. El director fa tronar i frenar la percussió, quan arriba la calma els violins s’alcen d’entre la marea amb un cant agut i colpidor, el més melancòlic dels sons encongeix el públic que per un moment s’oblida de respirar. Entre les robes negres, les fustes i els metalls, la cabellera balla d’esquerra a dreta, amunt i avall, entrant i sortint de la cadira, amb el balanceig desbocat d’un vaixell que s’impulsa amb les onades del mar d’instruments. El director abaixa els braços lentament, silenci, aleshores s’alça ella i cada vegada brilla més i més amb un solo que l’enlaira lluny del món terrenal. I el teatre totalment immòbil, ulls vidriosos, cor petit.

La violinista Marta Cardona és concertino de l’OSV
“Què és tocar perfecte?” Ara és ella qui llença una pregunta que queda suspesa a l’aire. “El que fas tu”, penso. Potser el terme “perfecte” no és l’adequat, té una càrrega freda d’allò mil·limetrat, fins i tot robòtic. Però potser “perfecte”, en aquest cas, és desmuntar l’espectador a mesura que avancen les peces, fer que s’emocioni, rigui, plori, que les celles no parin quietes i que abans d’aplaudir calguin tres segons per recuperar l’alè. Per tant, sí, el que fa ella. Tanca els ulls i flueix amb les vibracions de les cordes, però sempre tocant de peus a terra, “Amb l’orquestra sempre toquem amb partitura, s’ha de tenir tot controlat”. A vegades, però, li agrada tancar el faristol; “A cops toco de memòria. Amb la Silvia Pérez Cruz ho fèiem així, és tot un repte però quan tens les peces ben assimilades ets molt més lliure a l’hora d’interpretar”, afirma amb seguretat, però afegeix que sempre cal ser conscient de tot el que passa al teu voltant.

La seva relació amb les partitures i la seva manera de llegir la música és curiosa. Conegui o no la peça la fa seva des d’un primer moment, especialment si no la coneix, aleshores en fa una lectura prèvia sense haver-la escoltat i li dona un toc personal. Creu que fer la versió pròpia de cada artista és important: “Faig la meva lectura i provo a veure què en surt. Més endavant escolto l’àudio i ho comparo. Es tracta d’agafar una cosa verge i modelar-la a la meva manera sense informació prèvia. Així és més fàcil no copiar-ho i donar-li el meu toc”, explica.

Un músic ha d’anar a contracorrent
Va estudiar al Liceu de Barcelona, on li van atorgar el Premi d’Honor del Conservatori Superior de Música del Liceu, aleshores la seva carrera va emprendre un rumb foraster i va estudiar postgraus en conservatoris de Brussel·les, Rotterdam i Salzburg. Avui dia encara estudia més de dues hores al dia. “La meva mare volia que estudiés una carrera, vaig cursar un any de psicologia i ho vaig deixar. Jo volia ser violinista i les decisions importants es prenen amb el cor”. Té molt clar que si hi ha ganes i talent un músic ha d’anar a contracorrent. Dedicar-se al món artístic no és fàcil, però “la vida ja et posa prou traves com per veure problemes on no n’hi ha. A vegades escoltem massa als altres i massa poc a dins nostre. Si en tens ganes, fes-ho”, sentencia.

El temps s’acaba i com quan el director tanca els punys i les onades cessen, un estrany trasbals fa que costi deixar enrere la cadira. El Bitter és buit i la paperina de patates també, en poques hores la Marta Cardona tornarà a ser a casa per gaudir d’un vespre de Priorat i família.

Tres mesos després, al costat de la Lola ara hi ha també el petit Nuno que sembla que vol saludar a través telèfon. ― Com t’ho fas per compaginar la vida familiar? ― “Estic igual d’activa amb la feina, aprofito quan els nens dormen per estudiar. Em fa falta dormir, sí, però em convé més estudiar”, respon mentre el Nuno reclama la seva atenció. Explica que ara que té les dues criatures no li ha canviat gaire la vida, ha pogut mantenir el ritme amb el violí: “Em satisfà molt poder seguir al dia amb la música, si hi ha ganes es pot fer i els nens em donen força per superar el que faci falta”, diu i intueixo el seu somriure. Marta Cardona s’ha obert pas entre els millors dels millors i ha esdevingut membre d’aquest club. Amb un violí a l’esquena i el cor a la mà ha aconseguit fer de la seva passió el seu ofici i del seu ofici un modus vivendi que encaixa a la perfecció amb la seva vida de família i art. 

Lara Garcia Giménez
Núvol