ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Marta Puig: “La bellesa del dolor m'acompanya en l'art”

30/8/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/marta-puig-la-bellesa-del-dolor-macompanya-en-art-201251

‘Valors de la clàssica’ tanca la temporada amb una pianista d’una immensa sensibilitat que va més enllà de la música.

La pianista Marta Puig (Barcelona, 1992) parla amb la sensibilitat serena d’aquella que se sap apassionada per allò que interpreta però que, alhora, coneix els riscos d’implicar-s’hi cegament. El seu avi va ser qui la va introduir, «no només en la música, sinó en l’art en general» i, afegeix, «amb ell vaig descobrir la sensibilitat artística», un interès que va més enllà del fet musical perquè, comenta, «continuo envoltada d’art». Va estudiar a l’ESMUC amb Adolf Pla i Pierre Réach, més tard va ser becada per la Fundació Agustí Pedro i Pons i Charlotte Antoinette Tyrdell i va estudiar a la Guildhall School of Music and Drama de Londres amb el pianista britànic Peter Bithell, on va obtenir les màximes qualificacions. «Londres va ser una bomba artística en la qual l’art es mou a les revolucions de la vida quotidiana de la ciutat», una etapa que contrasta amb el seu pas pel Lugano Arte e Cultura i la seva residència a la Pedrera: «Lugano és una ciutat molt tranquil·la, amb molta calma. Allà va ser on va sedimentar el que havia après durant tots aquests anys». Actualment realitza un curs de perfeccionament a la prestigiosa Fondazione Accademia di Imola de la mà de Enrico Pace.

«Tots els professors», comenta, «són un pilar que ens va construint i ens va fent créixer», tot i que, assenyala, beu de moltes altres fonts perquè els intèrprets, «a més de ser actius i crear art, també en som consumidors». Ha actuat en sales de concert internacionals –Anglaterra, Itàlia, Suïssa– i també en grans festivals i cartelleres de casa nostra –a L’Auditori al cicle Schubert Lied, al Palau de la Música Catalana, a La Pedrera com a artista resident, al Barcelona Obertura Spring Festival o al LIFE Victoria. Entre els últims concerts de la temporada que deixem enrere, hi trobem una col·laboració amb els Caravaggio Piano Quartet a la IUC Società Universitaria dei Concerti de Roma, una producció amb la GIOrquestra interpretant Lorca i el concert per a piano i cinc instruments de Manuel de Falla al Festival de Torroella, un concert amb el duo amb Federico Piccotti i la participació en la Marató Beethoven a Montjuïc en el marc de l’Obertura City+, organitzada pel Barcelona Obertura Spring Festival i el Concurs Maria Canals. Vam parlar de la seva trajectòria i dels seus projectes de futur, vam reflexionar sobre el que es demana als intèrprets avui en dia, de com cal mantenir el respecte als compositors i, alhora, com fer sentir la pròpia veu i vam valorar allò que pot aportar cada tipus de repertori en l’aprenentatge i la carrera de tot músic.

Et sents més ben acollida a fora o a casa?

Actuant a l’estranger reps el públic com una entitat anònima, no el diferencies, no l’individualitzes i, per tant, resulta més fàcil de gestionar. Per contra, quan reconeixes cares, la càrrega emocional és més forta, hi ha una pressió més concreta. De totes maneres, m’he sentit ben acollida tant aquí com a fora, fins i tot crec que ser d’aquí ha estat un element posat en valor i trobo que això és molt positiu. És important per un pianista jove sentir-se abraçat a casa, sentir que t’ofereixen la possibilitat de tocar. Crec que, en aquest sentit, el de la Pedrera ha estat un paper decisiu perquè va representar el salt definitiu de la vida d’estudiant a la vida professional. La música requereix una recerca continua i és fàcil no sentir-se mai preparat en un llarg camí per recórrer. Ells em van donar l’empenta per eliminar pors i parlar al públic de Barcelona, va ser una oportunitat fantàstica.

La música requereix una recerca continua i és fàcil no sentir-se mai preparat
Per fer carrera com a intèrpret solista, podríem dir que és pràcticament obligat passar per concursos nacionals i internacionals. En el teu cas, has estat premiada en nombroses ocasions i et volia preguntar què n’opines de la competitivitat entre intèrprets. L’art és qualificable?

És una pregunta difícil. En un món tan subjectiu, es necessita un varem inicial, però després cal escoltar l’intèrpret per crear-se’n una opinió pròpia. Bartók deia que els concursos són per cavalls i no per pianistes, però jo no culpo que el sistema estigui basat en aquest tipus de funcionament. D’altra banda, però, últimament s’està premiant molt a la joventut i a la mecànica. La tècnica, per mi, hauria de ser el so o el fraseig, no pas el fet d’encertar notes. Crec que la tècnica i l’emoció estan interconnectades i, de fet, en el moment en què les separem és quan caiem en la trampa. L’important és la voluntat de comunicar al públic i, per fer-ho, es necessita, evidentment, la tècnica. Tot és part del mateix. Un tipus de valoració que es fixi només en el virtuosisme provoca una gran tristesa perquè voldria dir que la música no l’ha canviat, no l’ha fet millor persona sinó que ha passat una bona estona veient focs d’artifici. Segurament és només un reflex de la societat d’avui dia, la profunditat de la qual és cada cop més baixa, les seves venes prioritzen la velocitat i la rendibilitat, i aquí hi té poca cabuda l’obra d’art. Jo he hagut de passar per allà, però no m’hi sento còmoda i, de fet, és difícil sentir-s’hi.

Els concursos són un reflex de la poca profunditat de la societat d’avui, que busca la velocitat i la rendibilitat, i on l’art no hi té cabuda
En una entrevista a Núvol i en una altra a Catalunya Música relacionaves el fet de tenir «energia activa» amb la joventut. Creus que l’edat condiciona una interpretació?

Qualsevol aspecte vital condiciona la interpretació. Si ets sensible i estàs obert als estímuls –un defecte i una virtut de la nostra professió– tot allò que ens nodreix ens condiciona. És difícil, però, trobar la mesura exacta a l’hora d’implicar-se en una obra. Ara encara hi continuo treballant perquè és un estira-i-arronsa en un equilibri molt fi.

De vegades s’idealitza molt la joventut –sobretot en les dones–, i això és molt perillós: és injust i no és real. Per a nosaltres suposa una por a envellir i una càrrega innecessària perquè, artísticament, no té cap sentit. És un error. Les etiquetes com ara «intèrpret emergent» o «nou talent» són només reduccions al que realment s’és i pressuposen deixar d’encaixar-hi en algun moment. Jo intento no fer-hi gaire cas i construir el meu camí: al final, el públic ja dirà.

La música ha de parlar per ella sola o s’ha de fer notar la presència de l’intèrpret?

Aquella idea romàntica en què la música ha de passar a través de l’intèrpret sense cap condicionant és molt utòpica. Qualsevol músic té alguna cosa a dir i només pel fet de transpirar-la ja hi aporta una olor. Trobo arrogant que l’intèrpret pretengui ser més important que el compositor, però sí que m’agrada sentir-li la veu. Sempre cal acostar-se a l’obra amb un profund respecte, però, com deia Harnoncourt, la música com a codi no té cap sentit i se li ha de donar un valor i una presència actual. Crec que hem de portar l’obra al nostre temps i que és impossible fer una reproducció objectiva de la música d’abans: cal que passi per la nostra realitat. Hem de comprendre l’obra, la voluntat del compositor i el llenguatge i, després, portar-ho tot plegat al nostre moment.

Amb la seva vehemència dramàtica, Schumann i Chopin parlen d’un dolor que també em sento meu
Quins et són els compositors més agraïts de tocar?

Tinc molt present a Schumann, juntament amb Chopin. Tots dos parlen d’un dolor que també em sento meu i que surt de l’estómac; plasmen allò que no podria descriure. Sempre he admirat molt la fisicitat del so i del piano i crec que són compositors que tenen aquesta vehemència dramàtica. No sé si sempre he tingut una predilecció per la tragèdia, però quan era petita m’agradava molt escriure drames i llegir històries que em fessin plorar. Aquesta bellesa del dolor m’ha acompanyat molt al llarg de la meva carrera.

Només de transpirar l’obra, el músic ja li aporta la seva olor
És un repte molt gran, però, tocar música que se’t fa tan propera perquè resulta molt més difícil moderar-se. La sensibilitat és necessària, però també ho és el control perquè, si no, amb aquesta emoció tan tangible, et perds. Es necessita partir d’una certa fredor i, en aquest sentit, és molt útil l’estudi mental. És una tècnica que vaig començar a fer servir a Londres i que cada vegada incorporo més perquè ajuda a mantenir una distància amb la peça i evita deixar-se portar per una emoció que, de vegades, ens va en contra.

Prefereixes el repertori per a cambra, per lied o per a piano sol?

Tots tres tipus de repertori es nodreixen mútuament. En el lied hi trobem un món imaginatiu i de connexió amb la paraula que m’ha sigut útil com a solista i en la cambra. També n’he après molt de la dicció i de la respiració dels cantants i ho he pogut aplicar a altres àmbits interpretatius. Després, en les obres de cambra, s’hi cou una música que està especialment viva, que no només depèn de tu i, per tant, és encara més susceptible, en què rebre i donar s’alimenten i sorprenen a cada concert. Finalment, les obres de piano sol són de completa entrega. Sovint entres en un estat de trànsit al qual és molt més difícil d’arribar quan toques amb altres formacions. A més, si bé estem forçats a aprendre les obres solistes de memòria, també provo d’interpretar les de lied o de cambra sense partitura perquè, d’aquesta manera, te les fas pròpies i tens un coneixement molt més gran de l’estructura i del llenguatge. Sobre els diferents tipus de formacions, de vegades sembla que si ets solista no pots dedicar-te tant a la cambra, però l’especialització obsessiva és sovint una invenció del màrqueting. Jo estimo totes les maneres de fer música i treballar des de la pluralitat, sempre sent honest amb el que un vol fer, és una bona manera d’enriquir-se. Tot és important i forma part de l’aprenentatge del músic.

Estimo totes les maneres de fer música, l’especialització obsessiva és invenció del màrqueting
Aquest mes de juny va tenir lloc la Marató Beethoven a Montjuïc, on hi vas participar interpretant la Patètica al MNAC. Un cop passat, com valores l’experiència?

A nivell cultural, crec que és una proposta fantàstica i molt necessària en un moment com el que estem vivint. Personalment, l’experiència va ser reveladora i no ho dic en va. Amb Beethoven sempre havia tingut una relació d’amor-odi, és un compositor a qui tinc un grandíssim respecte i de qui em sentia una mica lluny, així que, malgrat és un compositor que tots treballem constantment, no l’havia inclòs gairebé mai en els meus concerts. Amb la pandèmia, aquest vincle va canviar i d’alguna manera ens vam reconciliar. Després de la cancel·lació del concert de les tres sonates de Beethoven em vaig tancar a casa acompanyada d’elles i vam teixir un lligam molt especial i diferent. Em vaig adonar, especialment durant el concert al MNAC que havia redescobert Beethoven, és sempre durant els concerts que la música et revela els seus secrets. Tinc ganes de seguir treballant-lo i d’incorporar-lo més als meus recitals.

Aquest ha estat l’últim gran projecte que has tingut a la temporada 20/21. Què és el que no ens podem perdre de la teva temporada 21/22?

El meu debut com a piano solista al Palau de la Música el pròxim 22 d’agost del 2022. És una cita a llarg termini però també és una d’aquelles fites que fan molta il·lusió i que et marquen el camí molt clarament. A més, properament tinc altres concerts com el de l’octubre al Life Victòria amb el duo Piccotti-Puig –amb Federico Piccotti–, durant el novembre tindrà lloc un recital de piano sol a Casa Elizalde on hi he estat fent una residència que clausuro llavors, així com una gira de concerts en el projecte de Lorca i Falla amb la GIOrquestra. Durant aquest període també estic tancant algunes dates a Itàlia i Anglaterra ara que tot comença a obrir de nou. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet