ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

El Liceu obre temporada amb 'Ariadne auf Naxos' de Richard Strauss

13/9/2021 |

 

El Liceu obre les portes de la temporada del seu 175è aniversari dedicada al paradís amb una de les obres més representatives del tàndem Richard Strauss i Von Hofmannsthal , Ariadne auf Naxos, que estarà a l’escenari del Gran Teatre del 22 de setembre al 4 d’octubre, gairebé dinou anys després de la darrera representació, el 2002. En aquesta ocasió s’ha programat una exitosa proposta de Katie Mitchell estrenada el 2018 al prestigiós Festival d'Aix-en-Provence, coproduïda conjuntament amb el Liceu, el Théâtre des Champs- Élysées, Théâtres de la Ville de Luxembourg, Finnish National Opera & Ballet i Royal Danish Oper.

 

Per a R. Strauss i Von Hofmannsthal, la intenció primera d’Ariadne passava per reunir de nou en l’òpera dues tradicions que s’havien separat a la fi del segle xvii: la seriosa i la bufa. També era una manera de posar el gènere mateix davant d’un mirall deformant: el gran entreteniment burgès de finals del canvi de segle, que havia perdut qualsevol tipus de sentit de l’humor, podia tornar fugaçment a un temps en el qual havia estat popular, divertit i sense prejudicis. D’aquesta manera, Ariadne auf Naxos parteix de la base que l’òpera és l’art de totes les arts, fins al punt d’incloure les seves expressions més frívoles i lleugeres. En aquest sentit, la intenció del compositor i el llibretista anava més enllà, perquè no només buscaven crear una situació d'embolic –com ja havien fet en la seva peça anterior, Der Rosenkavalier (1910)–, sinó plantejar una tesi audaç: havia arribat el moment d'acabar amb les divisions entre gèneres i reconciliar les tradicions còmica i seriosa en l’òpera. De fet, la primera versió d’Ariadne auf Naxos va ser un híbrid entre comèdia i òpera: començava amb una representació lliure del burgès gentilhombre –sense tot just música–, i continuava amb l'òpera en si. L'estrena a Stuttgart va ser tediosa perquè la peça durava unes sis hores, però en la versió revisada i abreujada per Strauss el 1916 es va condensar tota la història en un continu musical, generós en números de ball, àries espectaculars i densitat filosòfica, on apuntaven influències de Pergolesi, Mozart, Wagner i Weber. 

 

L’Ariadne auf Naxos de Katie Mitchell, la reputada directora teatral, planteja la història de l’home més ric de Viena, que ha encarregat una opera seria a un jove compositor, a més de convidar-hi un grup d’actors de la commedia dell’arte. Mentre demana que actuïn tots a la vegada, la frívola Zerbinetta intenta convèncer la tràgica Ariadne que els homes són tots iguals i fins i tot intercanviables, posant en el punt de mira qüestions relacionades amb la fidelitat, la sexualitat i la presentació pública d’homes i dones. En aquest aspecte, la directora introdueix un matís interessant en el personatge d’Ariadne, ja que no només és abandonada per Teseu a Naxos, sinó que també està embarassada. Durant la representació, en la qual Ariadne lluita contra el desig de morir, també s’apunten qüestions sobre l’avortament, la vida i la mort, que queden resoltes en els minuts finals, quan finalment dona a llum. Aquest nadó, símbol de la vida nova, és també un resum moral de l’òpera: la creació és el producte del conflicte entre oposats, de la barreja i de la confusió, no hi ha formes pures, sinó que la vida, com l’art, és un laboratori d’idees i opcions en el qual tot és possible, i correspon al públic decidir què prefereix: si el camí rígid de la tradició, el camí conflictiu de la subversió o la via intermèdia en la qual història i futur van de bracet.

 

La direcció musical també queda en bones mans: durant l’última dècada, Josep Pons ha baixat al fossat del Liceu per dirigir, fonamentalment, òperes wagnerianes i del repertori tardorromàntic, així com el cànon de Mozart. El mestre també farà seva la síntesi entre aquestes dues tradicions austrogermàniques que R. Strauss va buscar en Ariadne, que necessiten tant de detall i atenció en els passatges de força com en els més lírics. 


Catclàssics

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet