ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

“Si un està disposat a aprendre, sempre trobarà com fer-ho”

27/9/2021 |

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2034314-si-un-esta-disposat-a-aprendre-sempre-trobara-com-fer-ho.html

Si hi ha una soprano que, en el futur, podrà dir que aquest any 2021 ha estat un any bri­llant, però també de veri­ta­ble inflexió en la seva car­rera, aquesta és Sara Blanch (Darmós, Ribera d’Ebre, 1989). I és que poques són les veus que en un mateix any tin­guin la sort de poder dir que ja no només han debu­tat en un rol exi­gent, un veri­ta­ble cim per a qual­se­vol soprano, com és el de Zer­bi­netta, per­ta­nyent a l’Ari­anne auf Naxos de Ric­hard Strauss, sinó també haver-ho fet, el pas­sat mes d’agost, en el pres­tigiós Fes­ti­val de Salz­burg al cos­tat de la no menys pres­ti­gi­osa orques­tra històrica del Musi­ca­A­e­terna que diri­geix Teo­dor Cur­rent­zis amb un pro­grama dedi­cat a Jean-Phi­lippe Rameau. El dia per a aquest debut de la Zer­bi­netta és avui, si bé el pas­sat dijous ja va fer-ho en la funció lice­ista de l’Under 35. I no és que el Gran Tea­tre del Liceu sigui un tea­tre estrany per a Blanch, ja que han estat dife­rents les oca­si­ons que l’ha tre­pit­jat en pro­duc­ci­ons com ara L’enigma di Lea de Benet Casa­blan­cas i fent una subs­ti­tució com a Zer­lina, a dar­rera hora a causa de la Covid-19, en el Don Gio­vanni que va obrir la pas­sada tem­po­rada.*

El nos­tre país, com ja sap, mol­tes vega­des ha apre­ciat més allò forà que no el propi talent. Com ho porta, tot això?
[Som­riu] No negaré que, emo­ci­o­nal­ment, quan ho veus venir, tot fa molt de res­pecte. Però he deci­dit anar pas a pas, a poquet a poquet. El més difícil, sens dubte, ha estat ges­ti­o­nar el temps per pre­pa­rar-ho tot, ja que he de dedi­car molt de temps a estu­diar les obres. Aquest pas­set a pas­set es va tra­duir, pri­mer, en el debut com a Musetta de La Bohème al Tea­tre de l’Òpera de Roma. En aca­bar, vaig aga­far-me una mica de des­cans, però quan era a la pis­cina hi anava amb les par­ti­tu­res de Rameau. Després, vaig tre­ba­llar amb un cla­ve­ci­nista per pre­pa­rar bé aquest reper­tori, i cap a Salz­burg!
A fer Rameau. Quina música, la seva, no? I, a més, sem­bla ajus­tar-se d’allò més a la seva veu.

És una mera­ve­lla. És tan màgica! A més, amb el mes­tre Cur­rent­zis es va pro­duir una atmos­fera molt espe­cial. I això de la veu m’ho ha dit molta gent: “Has de can­tar més música antiga, més bar­roc!”

M’atre­vi­ria a dir, però, que la música de Rameau ha que­dat massa a les mans dels intèrprets fran­ce­sos. Sense anar més lluny, Cur­rent­zis, que és gre­corús, té un disc extra­or­di­nari com és ‘The sound of light’.
Sí, pre­ci­sa­ment, és aquest el que es va pre­sen­tar a Salz­burg, i jo vaig inter­pre­tar-ne les parts que en el disc inter­pre­tava una altra soprano [la bie­lo­russa Nadine Koutc­her]. Tot va ser molt intens en pre­pa­rar-se, gai­rebé, tot en un mateix dia, cosa que és molt dife­rent de quan pre­pa­res una pro­ducció d’òpera, en què dis­po­sem, habi­tu­al­ment, d’un període més llarg de pre­pa­ració. Ho va ser tant que, després de Salz­burg i pre­ve­ient el que em venia a sobre i també assu­mint el que dei­xava enrere [Roma, Salz­burg], vaig haver d’esco­llir: estu­diar Zer­bi­netta o anar-me’n a des­can­sar al poble. I vaig optar per la segona opció, perquè ho neces­si­tava.

No obs­tant això que diu d’haver d’assu­mir esde­ve­ni­ments de tanta importància i trans­cendència, vostè sem­pre ha tin­gut una car­rera molt ful­gu­rant. No podem pas obli­dar com va debu­tar en el món l’òpera: ni més ni menys que al Fes­ti­val d’Òpera Ros­sini de Pesaro amb només 23 anys en el paper de Con­tessa di Folle­vi­lle d’‘Il viag­gio a Reims’.
No n’era gens cons­ci­ent. La cosa va anar que vaig fer una classe magis­tral amb Jaume Ara­gall i el pia­nista italià que hi havia allà em va dir: “Hau­ries de fer unes audi­ci­ons per al Fes­ti­val Ros­sini.” Vaig deci­dir fer l’audició, de què vaig que­dar molt con­tenta. El direc­tor del fes­ti­val, Alberto Zedda, em va fer molt bons comen­ta­ris i jo, en veure els resul­tats, en què em deien alguna cosa sem­blant a “passa en actiu”, amb el meu escàs, ales­ho­res, conei­xe­ment de l’italià, vaig haver de dema­nar a la gent si era veri­tat que m’havien esco­llit. Vaig anar-hi i, en efecte, junt al tenor, tris­ta­ment des­a­pa­re­gut, Dempsey Rivera, era la més jove.

Una de les coses que més sorprèn de vostè és que, tot i estar per­fec­ta­ment posi­ci­o­nada, a hores d’ara, en el món musi­cal euro­peu, prové d’un petitíssim nucli de Tivissa. Mol­tes vega­des, s’ha par­lat de les influències, com ara que quan una per­sona viu, posem per cas, a Paris, Bar­ce­lona o Viena, és més sus­cep­ti­ble de ser influït per les pro­gra­ma­ci­ons musi­cals de la ciu­tat. El seu, però, no és un cas excep­ci­o­nal, perquè tenim María Bayo, que és de Fitero (Navarra), i Ain­hoa Arteta, que és de Tolosa.

He de dir, en pri­mer lloc, que els meus pares són tots dos músics. El meu pare, Joan C. Blanch, és direc­tor de cor i com­po­si­tor i, a casa, es feien mol­tes tro­ba­des de com­po­si­tors, ja que va ser el fun­da­dor i pri­mer pre­si­dent del Col·lec­tiu de Com­po­si­tors de Tar­ra­gona. Gràcies a això vaig poder conèixer molts com­po­si­tors i música con­tem­porània, que, en aquell moment, era molt dife­rent al que jo havia escol­tat fins ales­ho­res. De gran, evi­dent­ment, totes aques­tes experiències m’han donat una visió molt més àmplia. A casa hi havia un ambi­ent molt musi­cal. Vaig començar a estu­diar piano amb la meva mare. A més, cada diu­menge, jo també can­tava a missa, a la coral del meu poble, de què em sento molt orgu­llosa de ser-ne filla. Més tard, la meva mare em va pro­po­sar de fer dansa clàssica, i en vaig fer fins als 23 anys.


Va molt bé que em parli de la dansa clàssica, perquè la dis­ci­plina que té es veu d’una hora lluny, ja que és molt metòdica.
Puc ben asse­gu­rar que la dansa m’ha mar­cat molt i molt.

Què hi passa, a les comar­ques Tar­ra­gona, d’on ha sor­tit un impor­tant estol de solis­tes i can­tants, com ara l’obo­ista Pepo Domènech, la cla­ri­ne­tista Laura Ruiz, el com­po­si­tor Joan Magrané, el direc­tor Xavier Pas­trana, el cla­ve­ci­nista Daniel Espasa i altres can­tants com ara Àngel Òdena i Marta Mathéu?

No hi ha una fórmula per res­pon­dre-ho. En el meu cas, diria que, en ser d’un poble, ràpida­ment se’t genera una iden­ti­tat clara i una sap ràpida­ment qui és. Sobre això podríem estar par­lant hores i hores, ja que és un tema de gran pro­fun­di­tat que ens dona­ria per a molt. Quan vaig venir a Bar­ce­lona, em va cos­tar adap­tar-me al ritme de la ciu­tat, i ho vaig anar fent poc a poc. Em pre­gun­tava com em podria dedi­car seri­o­sa­ment al cant, i van ser la meva passió i amor per la música els que em van anar obrint el camí. Per sort, el meu pare conei­xia Manel Cabero, que em va fer una audició i va donar la seva opinió, que sí, que aquesta noia ser­via. Allí hi havia la seva filla, la pro­fes­sora de cant Eli­senda Cabero. Ella va ser la meva pri­mera pro­fes­sora a Bar­ce­lona, amb qui vaig fer el grau mitjà en el con­ser­va­tori de Saba­dell i de qui vaig apren­dre tant.

Bàsica­ment, s’ha for­mat al nos­tre país, tant a l’Esmuc com al con­ser­va­tori supe­rior del Liceu, però, en canvi, no s’ha plan­te­jat, com han fet molts altres intèrprets, sor­tir a l’estran­ger a eixam­plar la for­mació.

No he cre­gut gaire a anar per anar a l’estran­ger. Si cal anar-hi, s’hi va, però amb un objec­tiu en què el crei­xe­ment per­so­nal és essen­cial i impor­tant. He de dir que pas­sar del poble a Bar­ce­lona ja em va supo­sar un immens crei­xe­ment per­so­nal. A més a més, m’agra­da­ria remar­car que aquí tenim un pro­fes­so­rat molt qua­li­fi­cat i excep­ci­o­nal, de qui jo he après molt i hi estic molt agraïda. Sense anar gaire lluny, la meva pri­mera pro­fes­sora de cant va ser Isa­bel Cañas, que vaig tenir la sort de tenir al cos­tat de casa, a l’escola de música i dansa de Móra d’Ebre. Em va donar una base molt bona i sòlida perquè jo pogués començar a for­jar uns bons ini­cis en la meva car­rera. Segui­da­ment i, com he dit abans, vaig con­ti­nuar la meva for­mació amb Eli­senda Cabero. I després vaig pas­sar per l’Esmuc, on vaig tenir un pro­fes­so­rat excel·lent i, com a pro­fes­sora de cant, Ene­dina Llo­ris, gran can­tant i mes­tra. També vaig fer clas­ses amb Fran­cesca Roig i vaig aca­bar la meva titu­lació en el con­ser­va­tori supe­rior del Liceu, on vaig estu­diar amb Car­men Bus­ta­mante, de qui vaig apren­dre mol­tes coses. Actu­al­ment i des de fa uns anys, estu­dio cant amb la soprano Mari­e­lla Devia, a Itàlia. He tre­ba­llat i tre­ba­llo a l’estran­ger contínua­ment, i sem­pre aprenc coses noves, de cada pro­ducció, de cada experiència. La for­mació en la música no acaba mai i el crei­xe­ment i la recerca és cons­tant, ja sigui en l’àmbit per­so­nal o pro­fes­si­o­nal. Si un està dis­po­sat a apren­dre, sem­pre tro­barà com fer-ho. No importa on, importa el com.

Una de les seves carac­terísti­ques és la ver­sa­ti­li­tat en el reper­tori, ja no només operístic, sinó també en el camp de l’ora­tori. Ha fet des d’òpera con­tem­porània fins a bar­roc, pas­sant pels bel­can­tis­tes i Mozart.

Sem­pre m’ha agra­dat abor­dar dife­rents estils, tant per enri­quir l’ins­tru­ment com per apren­dre, ja que sem­pre t’aporta nous conei­xe­ments i una visió més àmplia i rica de la música. Ara, per exem­ple, fent Strauss veus com hi res­so­nen tan­tes coses d’història de la música que jo no abor­da­ria igual el paper de Zer­bi­netta si no hagués fet abans Mon­te­verdi, Mozart, Rameau i música con­tem­porània. De vega­des, em diuen que hem de deter­mi­nar el reper­tori, però sem­pre dic que estic oberta a tot menys al que em pugui per­ju­di­car la veu.

Par­lant de la seva veu, com es defi­neix?

Em defi­neixo com una soprano lírica lleu­gera de colo­ra­tura. Lírica pel color que té el regis­tre més cen­tral de la meva veu i que ja veu­rem com evo­lu­ci­ona en el futur. Colo­ra­tura pel que fa a les agi­li­tats i la velo­ci­tat a repro­duir-les. I lleu­gera pel que fa al regis­tre més agut de la veu. Els dos rols que faré enguany al Liceu [Zer­bi­netta i la Reina de la Nit de La flauta màgica] ho reflec­tei­xen molt bé.

Par­lant de Zer­bi­netta, aquest per­so­natge forma part d’una òpera que hem de defi­nir com a òpera de cam­bra, en què és fona­men­tal el paper del direc­tor musi­cal. Com està resul­tant el seu tre­ball amb Josep Pons?

Molt enri­qui­dor! Estic molt con­tenta de tre­ba­llar amb l’orques­tra del Liceu i amb Josep Pons, perquè ens ente­nem molt bé. És una per­sona de gran cul­tura i un valor del nos­tre país.

No oblidi que també és d’una població petita com Puig-reig.
Deu ser això! A més, té un sen­tit de l’humor i una pro­xi­mi­tat que ha produït un molt bon ambi­ent i amb ganes de fer música amb un altíssim nivell. Jo li tinc molt res­pecte i n’estic apre­nent molt, a més que hi tinc un gran fee­ling. 

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
El Punt / Avui

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet