ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Escorcollar les formes del verb ‘estimar'

27/9/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/escorcollar-les-formes-del-verb-estimar-207082

L’OBC presenta aquest octubre una programació plena d’amor i mitologia i amb obres de Ravel, Roussel, Wagner, Boulanger i Bartók.

L’Auditori de Barcelona ens ha promès una temporada d’amor i d’odi, dos mots antònims prou rodons, com un cor enamorat i un puny enrabiat, però alhora molt modelables. Si l’amor i l’odi són tan universals és precisament perquè dins seu ho contenen gairebé tot. Després del concert inaugural amb el jove violoncel·lista Sheku Kanneh-Mason, aquest octubre l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) començarà a escorcollar les diferents formes de l’amor —i, d’una manera més discreta, també de l’odi— a través d’un seguit de propostes simfòniques ben engrescadores. Els primers concerts de l’orquestra exploraran l’amor curatiu, l’amor ingenu, l’amor primaveral i l’amor ple de generositat.

El cap de setmana vinent —el dissabte 2 d’octubre, a les set de la tarda, i el diumenge 3, a les onze del matí— podrem endinsar-nos en l’amor tremolós, pur i càndid dels adolescents, en la passió sincera i carnal de qui estima per primer cop, amb vergonya i sense saber-ne gaire. Sota la direcció de Ludovic Morlot, l’OBC interpretarà la segona suite del ballet Daphnis et Chloé (1912) de Maurice Ravel, que està basat en la novel·la bucòlica homònima de l’escriptor grec Longus. Aquesta “simfonia coreogràfica” és l’obra més llarga de Ravel i dialoga clarament amb la mitologia grega, perquè Dafnis i Cloe s’emmirallen en l’amor del déu Pan i la nàiade Siringa.

En aquest mateix concert, tindrem l’oportunitat de descobrir un altre mite clàssic, el de Bacus i Ariadna. La segona suite del ballet Bacchus et Ariane (1930) d’Albert Roussel parla de l’amor que arriba després d’un desamor, de la tendresa que cura les nafres i silencia el ressentiment. Teseu abandona Ariadna a l’illa de Naxos després d’il·lusionar-la amb promeses temptadores i, poc després, ella coneix Bacus i se n’enamora.

Com que al principi de la seva carrera Roussel va apropar-se a l’impressionisme musical de Debussy i Ravel, les dues composicions són bastant afins a nivell estilístic. Les històries d’amor d’un mite i de l’altre prenen formes dissemblants, però comparteixen el batec dels clàssics, la força colossal de les històries que, malgrat tot, perduren.

Just abans d’abordar els ballets de Roussel i Ravel, Morlot dirigirà D’un matin de printemps (1918) de Lili Boulanger i, també, el Concert per a viola i orquestra, Sz. 120 (1945) de Béla Bartók amb Amihai Grosz com a solista. L’obra de Boulanger, que dura uns cinc minuts, no tracta explícitament cap experiència amorosa, però el caràcter desenfadat de la peça pot evocar els amors que esclaten suaument quan arriba la primavera, plens de frescor, amb un equilibri dolç entre la intensitat i la calma. Dit d’una altra manera, Boulanger ens recorda que l’amor és un dels millors amics de la primavera.

El tercer cap de setmana d’octubre —el divendres 15, a les set de la tarda; el dissabte 16, també a les set, i el diumenge 17, a les onze del matí— l’OBC interpretarà l’Idil·li de Siegfried (1870) de Richard Wagner sota la direcció de Matthias Pintscher. Així doncs, se submergirà en l’amor generós de qui s’entrega de ple sense esperar res a canvi. Wagner va compondre l’Idil·li com a regal d’aniversari per a la seva segona esposa, Còsima Liszt. Aquesta obra simfònica, pensada per a orquestra de cambra, revela la cara més íntima del compositor alemany. És una petita mostra d’amor, composta per a només quinze intèrprets. Tot i que el títol de l’obra fa referència al nom del fill de Wagner, i no pas a l’heroi de la mitologia germànica, la composició incorpora algunes citacions de leitmotivs de Siegfried, la tercera òpera de la tetralogia L’anell del Nibelung. Per tant, encara que molt més indirectament, l’Idil·li també té certes ressonàncies mitològiques.

“Si l’amor només és amor quan és irresistible, no t’estimo. Però si és una emoció relativa, sí que t’estimo”, deia a Katherine Mansfield un bon amic seu, Frederick Goodyear. Amb la programació d’aquest mes, L’Auditori ens deixa clar que l’amor és una emoció relativa que no ens ha d’intimidar. “Tranquils, l’amor té tantes formes diferents que tothom pot trobar la seva!”, sembla que exclami l’OBC entre Ravel, Roussel, Wagner i Boulanger. 

Berta Coll i Bosch
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet