ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

“La nit de Sant Joan” al Liceu: la culminació del ritual

11/10/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-nit-de-sant-joan-al-liceu-la-culminacio-del-ritual-210211

La Fundación Juan March i el teatre barceloní presenten el ballet oblidat de Robert Gerhard en versió de la companyia d’Antonio Ruz

Hi ha quelcom màgic en les coses que gairebé van succeir, en la fantasia d’allò que hagués pogut ser però va quedar en un calaix sense arribar a veure la llum. Passa el mateix amb el record d’aquells moments històrics on gairebé es va aconseguir avançar i on es van assentar les bases d’una petita utopia just abans de l’adveniment de la nit més fosca. En el cas de Catalunya, la nit va ser el franquisme i el moment brillant -que, òbviament, també va tenir ombres i misèries- van ser les dues dècades anteriors, on semblava que la llibertat i els vents de renovació que venien d’Europa donarien pas a la modernitat. Aquell moment avui mitificat on Pau Casals dirigia la seva orquestra, Stravinsky passejava per Barcelona tot rumiant compondre una sardana entre concert i concert al Liceu, Schönberg s’instal·lava entre nosaltres i treballava en Moses und Aaron, i Berg, Webern i Britten celebraven concerts a la Ciutat Comtal. Tot va esclatar amb la guerra civil, que a més d’arrabassar vides, esperances i futurs, va impossibilitar l’estrena del ballet La nit de Sant Joan, que Robert Gerhard havia concebut com a encàrrec dels Ballets Russos de Montecarlo amb la complicitat de Ventura Gassol, creador de la història, i Joan Junyer com a responsable de l’escenografia.

Per afegir encara més romanticisme a la història del ballet que gairebé va ser, el pianista que n’ha interpretat la música en la coproducció de la Fundación Juan March (entre el 8 i el 10 d’octubre al Liceu), Miguel Baselga, ha descrit tot plegat com la “història d’un fracàs”. Hi ha res que engresqui més la imaginació que una promesa frustrada? Totes aquestes sensacions (restitució de la memòria d’un passat mític, homenatge a un compositor maltractat i mal recordat, culminació d’un projecte marcat per la mala fortuna, justícia històrica, privilegi per estar veient una obra que potser estava destinada a fer època i que els va ser sostreta als seus contemporanis…) planejaven sobre el transformat Foyer del Liceu divendres mentre la ballarina Melania Olcina es movia sigil·losa i entremaliada entre els assistents ja caracteritzada de Cupido amb traces del maliciós Puck i el públic anava omplint les grades davant de l’única escenografia: un teló de colors vius que simbolitza la nit i el foc.

L’espectacle ens parla molt de prop a nosaltres, els mediterranis, doncs es basa en conceptes i imatges que ens són familiars i ressonen en el nostre imaginari col·lectiu, com les fogueres i els dimonis. Als catalans ens interpel·la molt especialment en recórrer a elements propis de la nostra tradició, com els gegants i capgrossos, la sardana o els castells, però la base del llenguatge d’aquesta coreografia d’Antonio Ruz és universal: la importància de la cerimònia, la vitalitat de la joventut, l’hedonisme, la sensualitat, la recerca de l’aparellament, l’encanteri i subversió de la nit, el retrobament amb allò transcendent, el poder de la natura… Elements primordials que es tradueixen en una coreografia neta, despullada d’artificis, energètica, un punt acrobàtica i amb reminiscències de les danses tradicionals. La voluntat expressada pel coreògraf i director és fer una proposta que “serveixi” als espectadors del segle XXI més que una recreació d’allò que pensem que es va preparar per a l’estrena frustrada. Si hem de jutjar per l’entusiasme del públic de la primera funció, Ruz ha aconseguit connectar amb la sensibilitat del públic actual.

L’estilització de la tradició és una característica de l’avantguarda i Robert Gerhard no se’n va voler deslligar en una partitura que juga amb la deconstrucció de temes populars i constants referències al folklore, algunes evidents sobretot pel que fa al ritme i altres més transmutades. Gerhard era conscient de la complexitat de la seva música i en cap moment l’homenatge a la tradició a La nit de Sant Joan el va fer caure en la temptació de simplificar el seu llenguatge. Ans al contrari, la partitura destaca per la seva sofisticació i per la seva riquesa cromàtica.

Què hauria estat aquest ballet si s’hagués estrenat amb normalitat? Seria part del repertori? Hauria passat sense pena ni glòria? Hauríem hagut d’esperar igualment fins a la commemoració de l’Any Gerhard per recuperar-lo? No són poques les veus que argumenten que el Liceu no ha fet prou per celebrar la vida i obra d’un compositor immens que clarament no és profeta a la seva terra, i entre altres consideracions comenten que potser tres funcions d’un espectacle de butxaca -d’altra banda esplèndid- al Foyer és quedar-se curt. Potser sí que una de les primeres institucions musicals del país té el deure de prioritzar la recuperació del patrimoni català i la projecció d’un dels compositors més internacionals i rellevants, i n’ha perdut l’oportunitat de fer-ne bandera i normalitzar-lo. Aquestes tres funcions queden com una gloriosa excepció que era de justícia fer però que ens plantegen també moltes preguntes sobre quina serà la relació de Catalunya amb Robert Gerhard un cop s’apaguin els focus del seu any. 

Meritxell Tena
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet