ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Pau contra el provincianisme

24/10/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/pau-contra-el-provincianisme-213452

Avui celebrem 50 anys del discurs de les Nacions Unides on el mestre Pau Casals va situar Catalunya al centre del món com a primer estat democràtic i pacifista.

El discurs que Pau Casals va pronunciar el 24 d’octubre a la seu de Nova York de les Nacions Unides, en rebre la Medalla de la Pau de l’ONU a mans de UThant, ha estat el responsable més gran de l’enorme popularitat del mestre al nostre país i, alhora, la causa més probable del profund desconeixement que els catalans tenim de la seva monstruosa figura, en reduir la seva polifafècia a la -meravellosa- anècdota. Intèrpret, creador, director musical, humanista i utòpic, Casals ha estat la figura que, a través del seu violoncel, els seus actes i les seves paraules ha contribuït més a posar Catalunya en el mapa internacional al llarg del darrer segle, malgrat que tant els seus compromisos professionals com el terrible règim franquista i la seva allargada ombra el mantingueren lluny de la pàtria molt més temps -a partir del 37, de forma permanent- del que hauria volgut. Tanmateix, el seu caràcter proper i l’amor pels seus orígens vendrellencs el feren construir una llar vora el mar que es convertí en sala de concerts i exposicions però, sobretot, un punt de trobada de coneixement, estima, art i idees socials i polítiques. Ara, aquesta casa des d’on Casals podia veure el mar des del llit estant és un museu indispensable per entendre la immensitat de la seva figura, encara que també gran part de la riquesa cultural del nostre país.

Si visiteu el museu i feu el recorregut de cap a peus, al final podreu reviure el cèlebre discurs on el mestre, que tenia el món als seus peus, mostrà novament, a 95 anys, el seu esperit obert i la seva irrenunciable defensa de la pau arreu del món amb un exemple que ens serveix de model per tots aquells qui, en nom del cosmopolitisme caspós, obliden les arrels, perquè temen, amb un patològic sentit d’inferioritat, que allò local els tanqui les fronteres quan, en realitat, l’únic que aconsegueixen oblidant Catalunya i venent l’ànima a l’imerialisme (espanyol, britànic, americà) és convertir-se en els més provincians.

“(…)Catalunya ha estat la nació més gran del món. (…) Va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir (…) per parlar de pau, al segle XI… pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres… això és Catalunya“. I, després de les paraules calia la música, i el mestre féu sonà una vegada més però, alhora, com mai ho havia fet, la que fou, probablement, la interpretació més sentida i emotiva del seu Cant dels ocells, popular catalana que el vendrellenc va fer sonar arreu del món i que tots associem de forma intrínseca a la seva figura.

“Això serà el meu do a Catalunya”

“Per a interpretar la música segons les formes que sento íntimament, profundament, hi ha cap altre instrument que sigui millor que l’orquestra, que els comprèn tots?”, confessava a Josep Maria Corredor. El 2020 celebràvem el centenari de l’Orquestra Pau Casals, que nasqué el 13 d’octubre de 1920 amb fons del propi Pau Casals, amb l’objectiu de servir la música de la forma més fidel i dotar Catalunya d’una orquestra professional de primer nivell, que s’estengué fins a la Guerra Civil, quan s’estroncà el projecte republicà. L’orquestra sorgí com un gran gest de generositat envers la ciutat de Barcelona per dotar-la de l’instrument més poderós i, alhora, de més qualitat del món, a nivells fins i tot superiors a Viena, París o Berlin: “Això serà el meu do a Catalunya”.

Entre 1910 i 1920, Pau Casals havia dirigit les millors orquestres internacionals i, quan va decidir assentar-se a Catalunya, va fer-ho amb la intenció de bastir un projecte simfònic de primer ordre, inicialment, dotant de més recursos les dues orquestres existents, una dirigida pel mestre Joan Lamote de Grignon. Però el poder polític i social va ser reticent a les idees de Casals. Només uns quants músics i intel·lectuals li van fer costat. Robert Baldock explica que potser el mestre va sobreestimar l’apetit cultural de la ciutat: Barcelona no era París, Londres o Viena. S’havia de crear la necessitat, i això requeria temps. A l’època, la frase en boga de era: “A n’en Casals ens agrada més veure’l de cara que no pas d’esquena!”. Veient les dificultats a què s’havia d’enfrontar, el mestre Pau Casals va decidir sufragar ell mateix les despeses de tota una orquestra fins que aquesta va ser autosostenible i, per aquest motiu, la va batejar amb el seu propi nom. Va aconseguir “generar valor” a nivell nacional i internacional a través del seu nom, un exemple més que demostra que arribem a l’universal des del particular.

“Compartim un privilegi, el privilegi de convertir les obres mestres en una realitat. Però també compartim una sagrada responsabilitat… el deure d’interpretar aquestes obres mestres amb rigorosa integritat” (Baldock). Afegiríem: i el compromís que totes les persones del món puguin gaudir-les. Amb el seu afany de transformació social, Casals va crear l’Associació Obrera de Concerts, segons Martorell, una “acció cívico-popular realitzada en el camp de la música i una de les més encertades quant a l’intent sociològic i cultural d’acostament de la música a certs ambients laborals que, en general, n’estaven molt allunyats”. La Societat Obrera de Concerts seguia l’esperit dels Cors Clavé, que tan en favor de la societat van fer a finals del segle XIX. Casals va decidir que tothom tindria accés als seus concerts, però adquirint una sèrie de compromisos per evitar el paternalisme.

Adrian Boult asseverava que Casals “era un bon director perquè era un bon professor, era un bon professor perquè era un matemàtic malaltís de quadrar cada nota en relació amb el tot. Ser membre d’una orquestra dirigida per Casals significava un curs de saturació en musicalitat”. Casals era musicalitat i, fins i tot, en esclatar la Guerra Civil, que el dugué a l’exili per sempre més, respongué amb les seves humils però poderosíssimes armes: el seu cello i la batuta de director.

La vida de Casals, objecte de culte

L’Enciclopèdida Catalana, amb el suport de la Fundació Pau Casals, publicà el 2020 Pau Casals: música i compromís, una obra monumental -en sentit literal, per les dimensions inusuals del volum avui dia- escrita per Josep M. Figueres, que té valor per tota la valuosíssima i inèdita informació que ens proporciona sobre el mestre, la qualitat de les imatges i l’exquisidesa del disseny, que pot esdevenir un objecte de culte, al mateix temps que un instrument de caire institucional per regalar a compromisos i autoritats, o simplement un llibre de regal per a amics, parents i estimats per donar a conèixer Casals com a català universal.

Sembla especialment prometedor el capítol “Pau Casals: un estel per a la humanitat”, signat per Oriol Pérez Treviño que, amb la seva notòria erudició i penetrant capacitat de seducció obre el text amb Stefan Zweig i els seus moments estel·lars, recurs que anirà apareixent al llarg del capítol, tanmateix, massa tenyit de dades i anècdota. Treviño fa especial èmfasi en reforçar el binomi Casals-violoncel a través del comentari de la literatura per a violoncel sol, i situa el mestre Pau Casals com el primer violoncel·lista solista partint de les suites de Bach. Aquest apartat es nodreix amb desenes -centenars?- d’interessantíssimes referències que enriqueixen un text que podria haver estat soporífer i, en canvi, esdevé altament estimulant. Tanmateix, creiem que el musicòleg no ha tingut l’oportunitat de teoritzar de forma més global, acostumats com estem a llegir-lo sobrevolant els textos, de vegades com a colom missatger de la pau, d’altres com un corb, que els qui l’estimem sabem acaronar amb tendresa. En aquest sentit, el text de Treviño no acaba d’encaixar amb el context global del llibre perquè és i no és -una reflexió- no pas en sentit heraclitià, sinó més aviat com el del dilema que planteja el príncep de Dinamarca i la seva calavera. El propi volum esdevé més aviat un epitafi que tanca una línia d’investigació i enterra un mite que no pas una oportunitat per fer Casals no només popular sinó sobretot conegut a través de generar curiositat entre estudiosos, músics, joves, vells i gent corrent que, en fer-se amb el volum pugui dir: en vull més. Calia fer-lo viu per generar preguntes -hermenèuticement parlant-, i no pas mostrar-lo com a zombi o Jesucrist ressuscitat.

Pau Casals: música i compromís
Com deia Borges a propòsit de l’Ulisses de Joyce, el llibre de Josep M. Figueres és “ese espléndido fracaso” que posa en una caixa de regal tota la història de Casals i l’embolcalla amb un bon llaç que, quan s’obre, desferma passions però queda al prestatge esperant la pols. I Casals mereix que anem molt més enllà per desgranar l’essència del seu propi ethos artístic: Quan podrem llegir un veritable assaig sobre el pensament i la rellevància artística del músic més universal de Catalunya? Quina va ser la seva veritable aportació com a violoncel·lista i director d’orquestra? Què ens explica de nosaltres mateixos avui?

El propi Bruno Walter, un dels grans culpables de l’infinit torrent creatiu vienès, considerava que Pau Casals “és una font d’inspiració i d’encoratjament per aquells que aspiren a objectius humans superiors”, encara que llegint Josep Maria Corredor trobem desenes de lloances envers el creador vendrellenc per part de personatges indispensables de la cultura occidental del vint. Fem-los cas i atrevim-nos a mirar Casals de fit a fit, preguntem-li qui és i esbrinem què pensava, partint de la base que el seu objectiu superior va ser la llibertat a través de professar la pau, res més necessari, urgent i poderós que cal que tots els mortals cerquem sabent que, tanmateix, només els genis poden assolir. I el nostre gran geni es diu Pau Casals.

Aina Vega i Rofes
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet