Cerca de notícies

Enquesta

Entrevista a Kaija Saariaho: “Sempre escric per als altres; la música és comunicació”

12/11/2021 |

 

http://www.revistamusical.cat/entrevistes/31799/

La finlandesa Kaija Saariaho, una de les veus més potents del panorama internacional, és la compositora convidada aquesta temporada al Palau de la Música. Dins d’aquest marc, s’estrena Reconnaissance, una peça escrita especialment per al Cor de Cambra del Palau. Però aquesta no serà la seva única presència a la programació.

MARTA PORTER: Què ens pot explicar de la seva obra Reconnaissance?

KAIJA SAARIAHO: És una obra feta en col·laboració amb Aleksi Barrière, que va escriure els textos. Amb ell ja hem treballat junts diverses vegades, aquesta deu ser la quarta o cinquena peça que fem junts. Sovint els temes els proposa ell mateix. Aquí els textos estan lligats al destí de la humanitat i en aquest sentit és molt actual, perquè estem parlant del planeta, estem parlant d’un futur però també d’un temps anterior. És un text que també m’obligava a buscar un camí diferent, i que per mi va ser un desafiament. És una gran peça. El fet d’haver combinat instruments com el contrabaix i la percussió és una cosa especial en mi. Sempre intento fer alguna cosa que no he fet abans, dir coses noves. Així que n’estic molt satisfeta. Acabo d’escoltar l’assaig amb Simon Halsey i el Cor i tinc la impressió que serà molt, molt bo. N’estic molt contenta.

MP: En què és diferent aquesta obra del que ha fet anteriorment?

KS: Aleksi coneix molt bé tots els textos que he fet servir per a la meva música i d’alguna manera ell també ha volgut desafiar-se a si mateix. Hi ha uns quants textos que hauria pogut escollir jo mateixa. El primer i l’últim moviment, per exemple, són molt poètics i molt bonics. Però, quan l’Aleksi va crear aquests textos també va escriure coses molt diferents de l’estil que jo utilitzo habitualment. Per exemple, el tercer moviment, que es diu Green House, parla de forma precisa de les condicions de l’aire respirable del planeta i, realment, no és un text poètic; o en el segon moviment, el text descriu el llançament d’un míssil per anar a l’espai, del ritual que fa la humanitat sobre el compte enrere. Tot plegat, és una mena de collage molt contemporani d’eslògans, d’humanitat… Hi ha diversos textos, molt diferents entre ells, que avancen alhora. Per mi va ser tot un repte buscar solucions a això. Ha estat difícil, però també molt interessant trobar aquestes solucions.

MP: Sovint vostè parla de natura en la seva obra. Creu que la música pot fer canviar la manera com la gent es relaciona amb la natura?

KS: Jo el que puc fer és transportar els meus sentiments i pensaments més sincers en consonància amb aquesta situació, que és molt important per a mi. Sabem que una peça musical pot influir en una persona i això pot canviar el seu punt de vista, o que pot entendre el que jo veig i per què vull transmetre aquesta música d’aquesta manera concreta. I és en aquest petit desert, que potser es pot fer més gran, on veurem una influència a través de la música. La música és una comunicació força abstracta. Crec que sovint amb la música comuniques coses de les quals ni tan sols ets conscient. La música ens arriba molt profundament i de vegades ens evoca a pensar coses que no sabem d’on venen. Ho descobrirem perquè hi ha el text, que és molt concret, però de tota manera comunicar música és molt important per als humans, i quan parlo de comunicar-se vull dir comunicar-se realment. Hi ha música comercial molt bonica, però és molt important també ser més ambiciós i intentar comunicar alguna cosa profundament de tu mateix a l’altre.

MP: A vegades el públic no entén la música contemporània. Pensa en el públic quan escriu?

KS: Sempre escric per als altres. La música és comunicació. Un està tot sol al món, però alhora no puc deixar de pensar, quan estic component, que he de trobar una solució que sigui entenedora. Jo penso música comprensible. De tota manera, no podem dir que la música contemporània no sigui comprensible, perquè hi ha milers de músiques contemporànies. Així, potser és qüestió d’hàbit. Quan una peça és més popular i es reprodueix tot el dia a la ràdio, a la televisió o al videoclip és escoltada centenars de vegades, la identifiquem. Si es donés l’oportunitat a una peça contemporània de ser escoltada moltes vegades, cada cop seria completament diferent de la primera vegada; cadascú de nosaltres tenim el nostre propi vocabulari també, i l’hem de conèixer. Si començo a parlar en finès, m’entens? Tanmateix, també pots aprendre la meva llengua.

MP: Reconnaissance és una obra d’encàrrec. La condiciona escriure obres d’encàrrec?

KS: Sovint és el meu cas, no sempre, però sovint. Si algú m’ofereix alguna cosa que m’agradaria escriure és genial. La llàstima és que no podré venir al Palau per a l’estrena perquè no puc viatjar, però és clar que ho faré al febrer.

MP: A Barcelona, ​​​​hem escoltat moltes de les seves obres. Què significa per a vostè ser compositora convidada al Palau?

KS: Un gran honor, és clar. El Palau és una casa formidable, molt bonica, amb una gran tradició de cors. Estic molt contenta amb aquesta residència.

MP: Al febrer podrem escoltar la seva obra Oltra mar. Què ens en pot explicar?

KS: Oltra Mar, que vaig escriure fa vint anys, no és totalment aliena a Reconnaissance perquè va ser escrita pel canvi de mil·lenni i comissariada per la New York Philharmonic Orchestra. A més hi ha temes una mica semblants entre les dues obres. Oltra Mar també parla dels viatges de la humanitat, del temps, els sons del mar, de fet també hi ha parts abstractes i elements de la natura. Hi ha una part anomenada Waves, amb sampler, la primera part s’anomena Départ, ja que va una mica dels grans viatges de la humanitat.

MP: A l’hora d’escriure què és per vostè el més important? Com treballa?

KS: Fa temps que treballo de la mateixa manera. Abans de començar a escriure m’imagino mentalment la música durant molt de temps. Després d’anotar-ho, començo a pensar en la forma, en la durada, i després començo a crear les harmonies específiques per a aquesta peça en qüestió. Anoto moltes coses i vaig fent proves. Guardo la música al cap, l’atmosfera de la música, escric idees de tempi, molts detalls, i ho faig en anotacions separades. Després començo a escriure la música des del principi. El més fàcil és escriure-ho, i és per això que vaig intentant imaginar-ho abans, però quan començo a escriure sobre el paper, tots els elements ja hi són, l’orquestració, que potser és el més especial o personal de la meva música, no ho sé, però així l’imagino. En cap cas, els efectes superficials o les novetats no són el que busco.

MP: O sigui, com deia Picasso, que la inspiració l’agafi treballant.

KS: Sí, tens raó. És una feina molt llarga, aquesta de compositor, has de ser molt constant i treballar molt. Però no cada dia és igual. De fet, és una mica com l’esportista o els instrumentistes, primer has d’escalfar, has d’escalfar el cervell. El principi pot ser complicat, però sovint la inspiració ve en el treball, quan un segueix un camí.

MP: Creu que el fet de ser dona pot ajudar altres dones a escriure música? No hi havia gaires dones que es dediquessin a la composició quan vostè va començar.

KS: És cert, però no és per això que vaig començar. Aquesta feina sempre és molt difícil. Si el meu exemple pot animar les dones joves a ser compositores, estic molt contenta. 

Marta Porter
Revista Musical Catalana