ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

La trista presència de la “Clàssica” a TVC

13/1/2022 |

 

https://tempsarts.cat/musica/classica/la-trista-presencia-de-la-classica-a-tvc/

L’aposta de TVC per la cultura és lamentable. És així des de fa ben bé quinze anys, quan les emissions del Canal 33 van perdre alguns programes de vàlua inqüestionable, tant els produïts aquí com els que incloïen espais documentals amb lloguer de treballs foranis, rigorosos i de gran valor i que fins i tot podien ser mostrats en contextos universitaris.

Però si una cosa ha estat sempre tristíssima a TV3 (“la nostra”) és la presència d’allò que genèricament podríem anomenar “música clàssica”. Independentment del seu encert o desencert, o de si aquell hauria de ser el model a seguir, espais divulgatius com els que van dirigir en el seu moment Marcel Gorgori o Ramon Gener a l’entorn de l’òpera van tenir el seu èxit, però no pas continuïtat.

D’altra banda, les transmissions de concerts, òpera o recitals brillen per la seva absència, de manera que es pot dir sense pal·liatius que la presència de la música clàssica a la televisió pública catalana és un lamentable desert. I quan treu el nas produeix vergonya aliena, per dir-ho fi. Alguns telenotícies es fan ressò de les estrenes al Liceu, però més aviat opten per mostrar les habilitats d’una soprano jove fent ioga per mantenir-se en forma, abans que centrar-se en altres protagonistes de la clàssica a casa nostra que mereixen molt més reconeixement i seguiment per part dels responsables de torn. Programes que inclouen entrevistes obvien els nostres músics, mentre que espais tipus magazín es fan ressò de la clàssica a través de duets dinàmics que malden per difondre la idea que aquest tipus de música pot ser de tot menys avorrida, però la transcendència és mínima, perquè els responsables últims d’aquests programes senzillament no hi creuen. Aquest és, en resum, el trist panorama que tenim.

Dues emissions nadalenques contrastades

Aquestes festes de Nadal, qui signa aquestes ratlles ha estat testimoni de dos espais contrastats i que han ocupat dos espais insignificants a la graella de TVC, deixant de banda el Concert de Sant Esteve des del Palau de la Música a càrrec de les diverses formacions de l’Orfeó Català.

El primer espai va ser una gala lírica que teòricament aplegava talent de casa al servei d’algunes pàgines operístiques prou rellevants com per dedicar-hi una mínima atenció. ¿Quin sentit tenia, d’acord amb aquests principis, la presència de sopranos eslaves quan a casa nostra tenim sopranos i mezzosopranos de sobra per abordar aquelles partitures? ¿Quin sentit tenia presentar un espai ensucrat, kitsch, a mode de mala còpia del concert vienès d’Any Nou amb les polques i els valsos de la família Strauss? ¿Quin sentit tenia presentar un producte mal enllaunat, mal enregistrat en un espai tan insignificant com l’abjecte Palau Reial de l’avinguda Diagonal de Barcelona, amb suposada presència de públic (era clar que es tractava de figurants) i conduït per una presentadora tan artificial com ignorant davant de les pàgines interpretades per cantants com Josep Bros, Stefano Palatchi, Àngel Òdena o Montserrat Martí, entre d’altres? ¿Quin sentit tenia emetre aquesta gasòfia catòdica? I a sobre, ¿quin sentit tenia emetre-la a la una del migdia del dia de Nadal? Potser el sentit rau en demostrar que s’acompleix amb una quota determinada i així tots contents. Aquest ha de ser el camí? La resposta és clara: No. Qui va perpetrar aquest despropòsit hauria de plegar de l’ens públic, o almenys deixar de xuclar de les seves mamelles pecuniàries. Ras i curt.

D’altra banda, la nit del 5 de gener, a una hora de màxima audiència com quarts d’una de la matinada, el que queda del Canal 33 va emetre un documental produït per Seed Music, un segell que malda per mantenir encesa la flama de la qualitat en el terreny de la clàssica entre nosaltres, amb un catàleg discogràfic senzillament envejable. El documental en qüestió, de 35 minuts de durada, era una mena de making off o senzillament de complement de l’esplèndid disc dedicat a Robert Gerhard i la seva música vocal d’arrel popular. El reportatge és molt irregular, perquè hi desfilen massa veus, algunes d’elles innecessàries: el conselleret de Cultura exiliat, l’exconsellereta de Cultura Àngels Ponsa, l’actual directora de cultura popular o la directora de la Biblioteca de Catalunya suposo que són quota institucional, però tenen tanta idea de qui era Robert Gerhard com qui signa aquestes línies sobre els principis de termodinàmica. Sí que hi pinten alguna cosa els i les intèrprets del disc, el productor o musicòlegs implicats en les commemoracions a l’entorn de l’Any Gerhard, que aporten el seu gra de sorra.

El documental presenta errors formals i de contingut, un grafisme impossible i un tractament d’imatge ocasionalment paupèrrim. Però almenys no banalitza el discurs i aposta per la difusió d’un corpus indispensable en el nostre panorama musical: la música de Robert Gerhard, un dels millors compositors europeus del segle XX i que a casa nostra empreses quixotesques com Seed Music malden per donar a conèixer. I Televisió de Catalunya va apostar per fer-ho, en un horari tan de prime time com el de la nit de Reis, a quarts d’una de la matinada. Sí senyor, això és una televisió pública!  

Jaume Radigales
El Temps de les Arts

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet