ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Buscar l'aigua

3/3/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/buscar-aigua-239520

"L’aigua trobada" és el primer disc de la compositora Clàudia Baulies, un recorregut sensorial a través de l’aigua en totes les seves formes

L’aigua és allò necessari per viure, l’element que omple de blau el mar, de gris el cel, de verd els camps. L’aigua és la pluja quan cau, el riu quan baixa, les ones quan trenquen; és la rosada, la boira i la neu i, com un gran déu omnipresent, també és allò que omple la casa i que es troba dins nostre, als ulls quan ploren, al front quan treballa. L’aigua també és allò que estructura el primer disc de Clàudia Baulies, que transcorre a través de quatre obres inèdites: dos quartets de corda, un trio de violí, violoncel i piano i una peça per a violí sol. Esther Gutierrez, violí, Ariadna Rodríguez, violí, Nina Sunyer, viola, Adrià Cano, violoncel, Daniel Ariño, piano, i Vera Martínez a la peça per a violí sol, materialitzen aquestes notes amb cura; Duna Vallès, a la fotografia, i Ana Ehlis, al disseny gràfic, plasmen aquest paisatge sonor en imatges fetes de contrastos: l’exterior i l’interior, la tela i la fusta, la nuesa de la pell i la fredor de l’aigua o la duresa de la roca. Presentaran el recull el proper 22 de març a la Sala 4 de L’Auditori en el marc de Dimarts toca ESMUC i el 26 de març a la Casa Seat en el marc del Barcelona Obertura Spring Festival.

Una tetera bull i la cuina s’omple de so, i vessa sobre el te i les rajoles s’omplen d’olor. Agafes la tassa i sents l’escalfor i abaixes la vista per observar com el fons s’omple de dibuixos de colors. Finalment, el tastes i sospires i potser et recorda a un lloc i a un temps o potser t’anima a imaginar-te’ls. Cinco colores de te, el primer dels quartets, ens convida a obrir els sentits: el negre té un caràcter fort i enèrgic, però també unes pinzellades melancòliques; el vermell, més apagat i una mica trist, ens transporta fins a una tarda de diumenge, fins a una tardor plujosa; el blau té aires complicats, un garbuix d’intensions que es desplaça i es desfila fins que es fon; el verd porta la calma aparent, la petita sorpresa, la tranquil·litat innocent; el blanc, que recorda al negre però al revés, s’estira amb parsimònia i amaga tocs especiats.

La compositora va fer servir el recurs de la sinestèsia, inspirada per Anahit Simonian, per traçar aquestes sis obres –cinc colors i una introducció transparent–, que volen ser, pels oients, un viatge invisible cap a la introspecció. La idea de «traduir les sensacions físiques i espirituals del tast en música» ens arriba com una obra unitària feta de sis moviments, que es desplega i es recull en un ventall de sensacions.

Quan l’aigua era la Terra, el món encara no era món. Baulies reflexiona sobre «l’aigua com a element físic, essencial per a la vida», però també «com a símbol, heterogeni, polifacètic, sempre canviant; l’aigua com a metàfora, com a metamorfosi». Per això ens proposa seguir amb Archean: When water was the Earth, un segon quartet format de cinc moviments: la profunditat, allò que pesa i estira cap a avall i cap endins; l’alliberament, que malgrat semblar amable, és un pèl fosc i misteriós; la fluïdesa, que s’escampa i s’esvaeix en totes direccions, deixant enrere una certa memòria del que havia existit; la deslliurança, que és punxeguda i indomable, com la mateixa naturalesa; l’expansió, que vol trepitjar terrenys desconeguts i, per tant, deixa en suspens aquell qui s’hi acosta.

I si parlem de l’aigua i parlem de la terra, també hem de parlar del cel: Morphing clouds és un trio per a violí, violoncel i piano que, com ens avança el títol, plasma un paisatge canviant, uns núvols en transformació. L’autora el descriu a les notes com «la transformació eterna, la indefinició com a definició, la lleugeresa de l’aire i el pes d’una tempesta», i és que hi sentim els acords d’un cel serè, però també el murmuri d’uns greus que anuncien l’esclafit de llamps i trons. El violí ens deixa caure uns pizzicati de pluja o uns pianissimi d’una brisa freda i tallant i el piano ens torna a casa amb uns acords arpegiats en forma de clariana. Com si ens abracés l’Sturm und Drang però el miréssim amb els ulls de l’avui, és una peça que admira i respecta la immensitat d’allò impensable, la força del sublim.

El disc acaba amb Dues imatges d’hivern, un díptic per a violí sol que explora la intimitat de veure la neu i el gebre des de l’escalfor d’una llar. «Quan el món exterior és fred i blanc, l’escalf ha de venir del nostre interior», escriu Baulies, i és que el que plasma aquesta obra no és un paisatge gèlid, sinó les sensacions que tenim en veure’l. La pau de la comoditat, per tant, clausura aquest viatge aquós i ens incita a mirar enrere per valorar tot el que hem travessat i experimentat des que hem posat a bullir la tetera. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet