Cerca de notícies

Enquesta

Pobre Mozart!

18/4/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/pobre-mozart-248367

El Liceu porta al seu escenari la triologia Da Ponte ininterrompuda per primer cop a la seva història.

Les tres òperes de Mozart sobre textos de Lorenzo da Ponte (1749-1838) suposen una autèntica fita dins de la història de l’òpera: uns títols que varen fer evolucionar el llenguatge operístic de forma extraordinària i sorprenent com mai fins llavors. Entre les caduques òperes serioses de la segona meitat del segle XVIII i les intranscendents farses bufes, el nom de Mozart s’erigeix com el d’un tità únic que creà un nou tipus, fusionant el drama amb la rialla, per aconseguir un resultat més realista que meravella el públic actual però que malauradament passà de forma bastant discreta davant dels seus contemporanis i gran part dels romàntics del segle XIX.

És un goig que un teatre programi Le nozze di Figaro (1786) i al dia següent Don Giovanni (1787), per acabar amb Così fan tutte (1790) a l’endemà. Però el goig d’aquesta crònica s’acaba aquí. El Liceu ha ofert aquesta santa trinitat operística d’una forma penosa i vulgar, a uns preus escandalosament alts vist el resultat final. No entenem com el públic no ha protestat cadascuna de les representacions que començaren el passat 7 d’abril i s’estendran fins el 25 del mateix mes, donant com a resultat quatre tandes senceres de la trilogia.

L’alma mater d’aquest projecte és Marc Minkowski, qui finalment s’ha posat davant de l’orquestra del Liceu. El personalíssim director d’orquestra ha guiat un Mozart barroquitzat, sense termes mitjos, basculant entre el frenesí d’unes obertures o finales que feren suar l’orquestra de valent (i perdre’s els cantants a l’escenari), al costat d’altres moments de la més continguda languidesa. Un maniqueisme sonor que acabà sepultant la senzilla claredat apol·línia dels pentagrames mozartians. Minkowski, a més a més, ressalta en excés els finals d’alguns números buscant l’aplaudiment fàcil del públic, a qui fins i tot dirigeix a voluntat com si fos la seva pròpia claca. El seu magnetisme sembla que tot ho pot.

El propi director s’ha rodejat d’un grup de cantants, majoritàriament desconeguts, amb unes interpretacions entre allò mediocre i el simple acceptable. En el primer grup destacà, per l’extensió de la seva part, l’hiperactiu Fígaro i també Leporello de Robert Gleadow, un cantant que suplí les seves mancances vocals (de projecció, color, registre, etc.) amb trampes de tot tipus (crits, recitats, xiuxiuejos…) que acabaren conformant una interpretació desesperant en uns gloriosos pentagrames. Preocupat més lluir el seu envejable físic i la seva llarga melena que per cantar de forma acceptable, el dia que assistirem a la funció de Le nozze (11 d’abril) fou xiulat per un espontani al finalitzar la coneguda “Non più andrai”.

També decebedor va ser el Don Giovanni d’Alexandre Duhamel, construint un personatge caduc tant a nivell vocal com escènic, molt lluny de la seducció desitjable que hauria d’atraure a tots aquells que es creuen en el seu camí. El mateix cantant esdevingué Don Alfonso a Così fan tutte, tou i sense cap tipus de malícia, a més a més de diverses inseguretats en la seva part que gairebé esfondren un dels sextets dels finale primo.

Un altra part servida amb dificultat va ser la del Comte d’Almaviva de Thomas Doilé, un pretès baríton que sembla més aviat un tenor curt. Va ser un altre exemple de veu poc definida emmascarada amb mil i un trucs. Igualment com el seu company de repartiment, fou esbroncat en acabar la seva ària de l’acte tercer. En el mateix grup de veus deficients també podríem incloure a Paco Garcia (Basilio/Curzio), que més aviat actuà, oblidant que també calia cantar.

En el capítol de veus intranscendents hi col·locaríem a Norman Patzke (Bartolo/Antonio) un baix-baríton sense greus audibles i una pronunciació italiana aproximada. També la mezzosoprano Alix Le Saux, de timbre lleig i registre descompensat, que cantà tant Marcellina com Zerlina. Suprimida l’ària de la primera, les dues àries de la segona estigueren especialment ben embolcallades per la direcció de Minkowski; però això no hauria de ser suficient i ens costa comprendre com ambdues pàgines foren ovacionades pel públic.

Seguiríem també amb la veu del tenor Julien Henric, de timbre agradable però sobrepassat en molts moments pels pentagrames de Don Ottavio, com també James Ley com a Ferrando. Alex Rosen destacà com a Masetto i estigué curt (malgrat l’amplificació) en la tenebrosa part del Comendatore. Miriam Albano construí la típica Despina histriònica però sense cap tipus picardia, amb un cant enfosquit i descompensat en els diferents registres.

Les grans àries femenines de la triologiaestigueren servides amb veus de poc gruix, agut tímid i escassa projecció. Iulia Maria Dan fou Donna Anna i Arianna Venditettelli Donna Elvira. Al mateix nivell trobarem la Dorabella d’Angela Brower, una soprano curta passada a mezzo amb un greu inexistent, o la Comtessa d’Ana Maria Labin, amb escàs domini del fiato per suportar les nostàlgiques frases del personatge.

Més destacada estigué la soprano Arianna Vendittelli com a Sussanna (dia 11), especialment en la seva ària “Deh vieni, non tardar”, amb un delicat acompanyament ben aconseguit des del fossat per la batuta de Minkowski. També la soprano Ana Maria Labin millorà en una Fiordiligi prou convincent, més en la seva ària del l’acte segon que en els esculls virtuosístics de “Come scoglio”.

En aquest penós desert vocal ens consolarem amb el magnífic fraseig del Cherubino de Lea Desandre, malgrat una escassa projecció, i la curta ària de Barbarina, cantada de forma excel·lent per Mercedes Gancedo. Finalment també Florian Sempey destacà com a Giuglielmo amb un registre compensat, timbre agradable i prou volum.

La proposta escènica d’Ivan Alexandre, única per a les tres òperes, es pensà per a l’històric però minúscul teatre de Drottningholm, i ja ha passat també per Versalles, amb un teatre d’idèntiques característiques. Però en la immensitat de la sala del Liceu tot sembla distant i aliè al públic. La senzilla escenografia parteix d’un teatrí central, on el cortinatge conforma els diferents ambients i espais amb més o menys gràcia (confosa escena final a Le nozze i inexistent cementiri a Don Giovanni). Potser on la proposta funciona millor és a la cambrística Così fan tutte. A més a més d’aquest teatret de carrer, es mostraven alguns tocadors on els cantants es prepaven a ulls del públic: teatre dins del teatre, una idea poc desenvolupada en la producció més enllà de la morbositat de veure com Leporello es canviava de roba i poca cosa més.

Tot plegat, escena i prestació vocal, ens acabà deixant la sensació d’estar davant de l’assaig d’una companyia ambulant en un poble recòndit, ben allunyat de qualsevol teatre cosmopolita. En definitiva, un Mozart pobre portat per camins polsegosos i enfangats. 

Dani Cortés Gil
Núvol