Cerca de notícies

Enquesta

Una veritable ànima romàntica

26/6/2022 |

 

https://www.nosolocine.net/una-verdadera-alma-romantica-por-oriol-perez-trevino/

Molt s’ha escrit a propòsit de la capacitat d’alguns compositors per preveure, d’alguna forma, l’esdevenir. Hem llegit, amb llàgrimes als ulls, com la primera esposa de Claudio Monteverdi (1567-1643), la cantant Claudia Cattaneo, va morir tan sols uns mesos després de l’estrena de la favola in musica L’Orfeo (1607). Si, com és sabut, l’argument òrfic ens explica com Orfeu va pedre la seva Eurídice, el compositor cremonès va veure com la mort s’emportava aquella jove, filla del seu colega a la capella musical de la cort dels Gonzaga a Màntua, Giacomo Cattaneo. No caldrà insistir gaire en les conegudes i potents intuïcions de W.A.Mozart (1756-1791) en el transcurs de la composició del seu Rèquiem (1791). No van ser poques les ocasions en les que el geni salzburguès va pensar com aquella obra podia acabar sent, com així va ser, la darrera que componia. No menys coneguda és l’autèntica crònica negra dels Kindertotenlieder (1905) de Gustav Mahler (1860-1911). Més enllà de ser un dels pocs èxits assolits mai per aquell reeixit director d’orquestra que, durant els estius, es dedicava a una composició musical més que incompresa, aquell cicle sempre va molestar a la seva esposa Alma Mahler (1879-1964) dient-li que temptava al destí amb la composició de les Cançons dels nens morts basades amb textos de Friedrich Rückert (1788-1866) tot dient-li coses del tipus: «puc concebre que algú compongui a partir de textos tan terribles quan no es tenen fills, o quan se’ls acaba de perdre… Però com es pot cantar als infants morts després d’haver, mitja hora abans, abraçat i petonejat els seus, tan alegres i sans?.. Per l’amor de Déu, Gustav, jugues amb foc!». I, certament, el 12 de juliol de 1907, el matrimoni va veure com moria la seva filla gran Maria (1902-1907), a la vegada que també va estar a punt de fer-ho la petita Anna.

 

Intuïció musical al marge, cert és que la seva eposa Alma Mahler també va tenir i viure el pressentiment de quelcom terrible. Tragèdia que, malauradament, encara va haver de viure en dues ocasions més, al llarg de la seva vida, en veure morir per poliomelitis Manon Gropius (1906-1935), filla del seu matrimoni amb l’arquitecte Walter Gropius (1883-1969) i Martin Werfel (1918-1919), fill del seu tercer matrimoni amb l’escriptor Franz Werfel (1890-1945). Només va veure sobreviure, així, l’esmentada Anna Justine Mahler (1904-1988) que va dedicar-se a l’escultura.

 

Més enllà de totes aquestes tragèdies, resulta evident que aproximar-se a la figura d’Alma Mahler és fer-ho amb una dona ultrasensible i totalment lliurada a la seva necessitat i desig amorosos. Abans del seu casori, el 1902, amb Gustav Mahler, aquella belíssima jove amb nom de naixement Alma Schindler, filla del pintor Emil Jakob Schindler (1842-1892), va mantenir alguns afers sentimentals, entre d’altres, amb l’artista Gustav Klimmt (1862-1918), l’escriptor Max Burckhard (1854-1912) i també amb l’interesantíssim compositor Alexander von Zemlinsky (1871-1942) que, de fet, era des de 1897 el seu professor de música en haver acceptat aquella jove talentosa pianista. I és que la música, a part de la pintura, constituïa una de les inquietuds essencials d’aquella apassionada i dotada dona que, malgrat les seves inicials reticències, es va lliurar a l’amor apassionat amb Gustav Mahler després d’una prèvia i forta discussió sobre un ballet (Ein Tanzpoem) del seu mestre i examant Zemlinsky. Malgrat l’atracció haguda en el seu moment, el cercle proper a Alma es va oposar rotundament al seu flirteig amb Zemlinsky, però això no va impedir que en aquell temps d’aprenentatge l’eminent mestre, no ho oblidem l’únic mestre que va tenir al llarg de la seva formació Arnold Schönberg (1874-1951), no ajudés a Alma en la composició d’alguns dels seus Lieder. Cal dir-ho quan abans millor. Amb Alma Mahler ens trobem amb un d’aquells arquetípics casos on el patriarcat burgès va impedir, possiblement, un desenvolupament més gran de la seva creació musical. De fet, un dels acords del seu matrimoni amb Gustav Mahler incidia en l’abandó de les seves inquietuds artístiques i musicals. Aquest abandonament, però, no va impedir que ella l’ajudés en importants tasques de copista i revisió de manuscrits musicals o que el 1911, a la mort del seu espòs, Alma decidís publicar els seus Fünf Lieder (Cinc cançons) a la Universal Edition.

 

S’ha dit que Alma va compondre, predominantment, Lieder i algunes obres instrumentals, a més de l’inici d’una òpera que va quedar totalment inacabada. Hores d’ara, però, la seva Opera Omnia es redueix a 16 magnífics Lieder que ja no només ens condueixen a aquell característic món decadentista, simbolista i postromàntic de la Viena de finals del segle XIX i principis del segle XX, amb regusts evidents a grans liederistes com ara Hugo Wolf o els primers Lieder d’Alban Berg, sinó a un testimoni directe del que sentia aquell cor sensible que, malauradament, el pas del temps no ha volgut entendre gaire. Per un costat, el feminisme més bel·ligerant s’ha agafat a fragments del Diari Íntim d’Alma Mahler on expressa el seu dessasossec pel seu pacte amb Gustav, absolutament convençut que amb un sol compositor a la família ja era suficient, i que la va portar a escriure línies com «Que dur és ser tan despietadament privada de […] el més proper al cor». Per l’altre, el masclisme amb expressions tan despiatades com dona fatal, dona maleïda, terratrèmol o, fins i tot, devoradora d’homes. I ja no diguem quan, després d’un periple ocasionat pel nazisme i la Segona Guerra Mundial, Alma, ja instal·lada a Nova York, com a figura cultural destacada, va declarar-se simpatitzant del feixisme, tot seguint les lectures esbiaixades d’alguns cercles filosòfics nietzschians, antisemita i admiradora de Benito Mussolini.

 

Més enllà de la polèmica, el cert és que els seu Lieder són un recorregut que, com els Kindertotenlieder del seu primer espòs, més que mostrar-nos diferents estats d’ànim, semblen voler-nos aproximar a diferents enfocaments d’un mateix i únic estat d’ànim. Quin? El d’una ànima lliure i apassionada que sembla viure només per a estimar al marge de totes les convencions socials i familiars. Potser no ens hauria d’estranyar que el seu nom fos el d’Alma, un nom que va popularitzar-se a Europa després de la Batalla d’Alma (1854) quan les tropes anglofranceses van derrotar les russes a Crimea, prop del riu Alma. No menys sorprenent és la definició que va voler fer la seva filla Anna de la seva mare: «Mama tigressa. A voltes era magnífica, però a voltes era abominable». Al marge de les taxinomies i valoracions, només ens cal escoltar belleses com el Lied Bei dir ist es traut per captar la ressonància d’aquesta veritable ànima romàntica.

 

 

 

Bei dir ist es traut

Zage Uhren schlagen

Wie aus weiten Tagen

Komm mir ein Liebes sagen – Aber nur nicht laut

Ein Tor geht irgendwo

Draussen im Blütentreiben

Der Abend horcht an den Scheiben Lass uns leise bleiben:

Keiner weiss uns so

 

 

 

 

 

Amb tu s’hi està a gust,

tímids rellotges colpegen

com en els dies d’abans,

vine a parlar-me d’amor, però no gaire baixet!

En algun lloc una porta

s’obre enfora a les renaixents flors,

la tarda espia darrere els vidres, deixa’ns romandre sense fer soroll,

així ningú no sap on som! 

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
No Sólo Cine