ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Marta Mathéu: “Si no he tingut més oportunitats en òpera ha estat pel meu físic”

14/7/2022 |

 

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2166988-si-no-he-tingut-mes-oportunitats-en-opera-ha-estat-pel-meu-fisic.html

“Tens àngel, però aquest àngel no s’ha de deixar escapar”, em va dir la Caballé a l’orella. Per a mi va ser molt important. En altres temps no hi havia aquesta tendència d’ara en què, a més de cantant, sembla que hagis de ser actriu i model.

La soprano tar­ra­go­nina Marta Mathéu (1980) es con­ver­tirà aquests pròxims dies al Liceu en la pri­mera Norma cata­lana després de Mont­ser­rat Caballé. El seu paper en l’obra de Bellini, amb direcció escènica d’Àlex Ollé, repre­senta, final­ment, el seu debut escènic al tea­tre de les Ram­bles.

Qui­nes emo­ci­ons té dies abans de l’estrena de ‘Norma’?
Mol­tes i de molt diver­ses. Per una banda tinc mol­tes ganes de fer aquesta pro­ducció en un lloc com el Liceu i, per una altra, tinc el repte de ser capaç de seduir el públic i fer-lo emo­ci­o­nar. I emo­ci­o­nar-me jo mateixa, és clar! Norma és una òpera amb moments dramàtics, d’altres molt emo­ci­o­nals... Espero ser capaç de tro­bar un equi­li­bri entre l’emoció que jo pugui donar al per­so­natge i la del per­so­natge en si.

Té la fama de ser un dels papers més exi­gents i com­pli­cats del reper­tori operístic, aquest.

Sí, cer­ta­ment Bellini la va escriure molt bé i, en molts sen­tits, és una òpera com­plexa. Ho és en l’aspecte vocal, per exem­ple, ja que el rol de Norma té una exigència impor­tant. Si par­lem en ter­mes tècnics, hi ha agi­li­tats, aguts, una part greu en què uti­lit­zes pràcti­ca­ment tota la teva tes­si­tura… I, després, sobre­tot, hi ha la d’entrar en la psi­co­lo­gia del per­so­natge, que és una mun­ta­nya russa d’emo­ci­ons i que reque­reix també, en aquest aspecte, una gran feina de pre­pa­ració. Norma viu mol­tes emo­ci­ons dife­rents al llarg de les quasi tres hores que dura la funció, i això t’obliga a estar en canvi cons­tant.

Pressió?
Soc la pri­mera can­tant d’aquí que la fa després de la Caballé, així que... com voleu que no hi hagi pressió? [riu] Des que es va saber que jo faria Norma he hagut de sen­tir-me dir unes quan­tes coses. M’han arri­bat a dir que no tenia veu, per exem­ple! En el món de l’òpera hi ha molts followers però també molts haters, i hi ha qui, abans d’escol­tar-me, ja m’havia dit de tot. Al prin­cipi pen­sava: “Uf, vols dir? Segur que fas bé?” Però, carai, al final, si t’ho han pro­po­sat és perquè algú més enllà de tu t’hi veu total­ment capaç, no? Si el que em diuen em con­di­cionés m’aca­ba­ria que­dant a casa. Tinc la sort de ser jo qui fa aquest rol després de la Mont­ser­rat i, al final, hi treus ferro i pen­ses: “Doncs sí, i per què no?” Més val tard que mai i m’ho prenc com un premi, perquè molts cops sen­tia que ja havia per­dut tota espe­rança, de can­tar al Liceu.

Molts tenen al cap la ‘Norma’ de Caballé o la Callas.
Sí, per això tinc molt clar que no faré les fra­ses que feia la Caballé, sinó la meva versió, amb un inici de la Casta Diva [ària de Norma], per exem­ple, molt més íntim i sub­til. Les com­pa­ra­ci­ons, en tot cas, són odi­o­ses. És evi­dent que de Callas només n’hi ha hagut una. Més que una can­tant de veu fantàstica i bonica, era un ani­mal escènic. I, si en l’aspecte escènic, en què ho dono tot, puc fer el 5% del que era capaç de fer ella, ja em donaré per satis­feta. He vol­gut des del prin­cipi fugir dels cànons i de voler-ho fer com ho han fet d’altres, no única­ment la Callas o la Caballé. Sé que a alguns pot­ser no els agra­darà, el que faci, però tenia clar que hi volia impri­mir el meu segell. No com “apar­teu-vos, que ja arriba la Mathéu!” [riu], però sí fer-ho a la meva manera, amb una paleta meva de colors amb què sé que puc jugar-hi. Qui hagi seguit una mica la meva tra­jectòria entendrà com ho faré.

Com s’hi ha endin­sat, en el per­so­natge?
Bus­car la font base, per exem­ple, que en aquest cas és la tragèdia lírica d’Ale­xan­dre Sou­met en què Felice Romani es va basar per al lli­bret. T’ajuda a enten­dre el fil con­duc­tor que, en l’aspecte emo­ci­o­nal, té el per­so­natge. Tot pro­cu­rant, és clar, que la gent hi pugui veure una Norma, aquí, no pas la Marta.

En quin moment creu que li arriba, aquest paper?
Si par­lem del nivell de madu­resa de la meva veu, crec que m’arriba en el moment just. Puc anar a bus­car més colors. Si m’ho hagues­sin pro­po­sat fa deu anys, doncs segu­ra­ment m’hau­ria vist obli­gada a dir que no, perquè cal temps per sen­tir-te pre­pa­rat per afron­tar un rol així. Un can­tant veterà amb qui vaig coin­ci­dir em va dir una vegada: “És molt impor­tant que, en aquest tipus d’òperes, en què, pel que fa a cant, tens un paper impor­tant, tin­guis molt clara l’estona en què can­tes a l’esce­nari i l’estona que estàs des­can­sant. Això et per­met tenir un con­trol, una estruc­tura...”

Té una llarga tra­jectòria en el ‘lied’, l’ora­tori i, també, en el ter­reny operístic, que pot­ser no es coneix tant.
La gent em coneix pel meu tre­ball en l’aspecte simfònic, o d’ora­tori, però també tinc un recor­re­gut operístic, encara que no hagi estat a Cata­lu­nya. He fet molta òpera con­tem­porània, he fet Wag­ner… Sí, però, que, així com altres com­panys han cres­cut operísti­ca­ment fent papers secun­da­ris petits, després una mica més grans i, final­ment, pri­ma­ris, en el meu cas no ha estat així. Sé que pot ser una arma de doble tall, aquesta, però en aquest món nos­tre t’has d’arris­car.

Es pre­veu un enre­gis­tra­ment, o repre­sen­tar-la més cops, aquesta ‘Norma’?
Vaig tenir l’opor­tu­ni­tat de fer-la al maig, quan l’Òpera de Rabat em va pro­po­sar fer-ne una versió en con­cert. Hau­ria estat una opor­tu­ni­tat per­fecta per mesu­rar-me, però entre el reci­tal de l’altre dia al Palau de la Música [on Mathéu va can­tar lie­der amb Fran­cisco Poyato] i això del Liceu em va ser impos­si­ble. A vega­des no fer més fun­ci­ons, als can­tants, ens sap greu, perquè cer­ta­ment hi has estat molt temps tre­ba­llant, apro­fun­dint-hi... i et que­des amb les ganes de con­ti­nuar madu­rant el per­so­natge. És dife­rent fer ara el debut que no quan ho reprens després de qua­tre o cinc anys i la teva veu ja ha can­viat. Casta Diva, en qual­se­vol cas, és una ària de reper­tori que vaig fer quan estu­di­ava al Supe­rior i que, fins i tot, vaig can­tar en algun con­cert, com un al Tea­tre Monu­men­tal de Madrid amb l’orques­tra de RTVE. Poder fer això és un repte acon­se­guit, ja que aquesta ària no la podia fer ni de bon tros com la faig ara.

Va gua­nyar el premi del Públic en el VII Con­curs de Cant Mont­ser­rat Caballé, l’any 2007. La va trac­tar?
Oi tant! Ho recordo com si fos ara. Vaig gua­nyar, com dieu, el premi del públic, però amb el pas dels anys m’he assa­ben­tat que m’havien de donar un segon premi i que no van fer-ho perquè el premi era un paper en un fes­ti­val a Taor­mina, i el direc­tor artístic va dir que era “massa ampla” de cin­tura per poder inter­pre­tar el paper que havia pen­sat. En aquest con­curs, el setem­bre del 2007, vaig can­tar la Con­tessa de La Nozze di Figaro, i el gener del 2008 vaig fer el con­curs Viñas, on anava tan sols a pro­var, sense pen­sar-me ni de bon tros que arri­ba­ria a la final, i vaig endur-me un segon premi en una edició en què el pri­mer va que­dar desert. Van ser mesos inten­sos... Per la Mont­ser­rat[Caballé], en el con­curs, on feia clas­ses magis­trals, tots hi passàvem. Ella estava asse­guda, et posava la mà i et deia: “A veure, a veure com res­pi­res...” Després s’aixe­cava i et deia: “Mira, toca!” I estava com una pedra! Ens expli­cava com conèixer el teu cos, com ges­ti­o­nar l’aire… El secret del seu èxit, vaja. A la final, després de fer la Con­tessa, em va dir: “Por­tes alguna cosa més?” I vaig fer Depuis le jour [de l’òpera Louise]. “Oh, quins records de quan era jove… Sis­plau, canta-la”, em va dir. I quan vaig començar a fer-ho, li va començar a can­viar la cara. Vaig pre­gun­tar-me què devia estar fent mala­ment, i quan vaig ado­nar-me que estava plo­rant, se’m va fer un nus a l’estómac i vaig parar. “No, no, con­ti­nua”, insis­tia. No sé d’on vaig treure la força, però la vaig acon­se­guir aca­bar. Se’m va obrir de braços, em va fer una abraçada i em va dir a l’ore­lla: “Tens àngel, però aquest àngel no s’ha de dei­xar esca­par. Segueix-lo!” Es va interes­sar per si tenia agent, per si encara estu­di­ava… Allò va ser molt impor­tant per a mi. Aquesta mena de moments et donen força, de manera que fer ara Norma al Liceu és també un home­natge.

Forma part d’una gene­ració impor­tant de can­tants cata­lans. Sense anar gaire lluny, Car­les Pachón, fa una set­mana, va obte­nir el pri­mer premi en la com­pe­tició inter­na­ci­o­nal Neue Stimme, a Güters­loh (Ale­ma­nya). Estan a l’altura, els pro­gra­ma­dors del país?
Bé, d’aques­tes coses te n’ado­nes sobre­tot quan vas a l’estran­ger. Recordo, per exem­ple, fer una audició a Graz, a Àustria, i que em digues­sin: “Can­tes de conya, però la mena de paper que et podríem donar l’hem de donar als can­tants d’aquí, que el neces­si­ten.” I tu dius: “Vaja... ente­sos!” Ara sem­bla que la direcció del Liceu, per sort, les entén, aques­tes coses. Jo vaig venir fa uns dies a l’última sessió de La flauta màgica i, en veure tants col·legues a l’esce­nari –la Sara [Blanch], en Joan [Martín-Royo], la Marta [Infante], la Gemma [Coma-Ala­bert], la Serena [Sáenz], la Berna [Per­les]– vaig pen­sar: “Olé, esteu fotent unes fun­ci­ons de nas­sos!”. Si vas a Ale­ma­nya i veus que tots els secun­da­ris són ale­manys, per què no ho podem fer aquí? D’on ve, l’esno­bisme de no fer-ho? “Si no he tin­gut més opor­tu­ni­tats en òpera ha estat pel meu físic i perquè se m’ha eti­que­tat. Ho dic així ober­ta­ment.

Tenir el físic que té li ha impe­dit, doncs, acon­se­guir papers?
Abans de la pandèmia vaig anar a fer una audició a Madrid i la per­sona en qüestió recordo que em va dir irònica­ment: “Ei, estàs en forma, eh?” Després de deu anys que fa que no m’has sen­tit –vaig pen­sar–, com he d’estar, si no és en forma? Si no hi estigués no esta­ria aquí!

Hi ha, també, una dic­ta­dura de la imatge, en el món de l’òpera?
I tant!Tinc fotos de la Callas amb una cara de pa de quilo que Déu n’hi do, per exem­ple. I la Caballé mai no va estar com un fideu, pre­ci­sa­ment. Però els cànons de bellesa no eren els d’ara ni hi havia aquesta tendència en què, a més de can­tant, sem­bla que hagis de ser actriu i model. Jo no soc un 90-60-90, tinc un cos ample. El meu germà fa dos metres, els meus pares són alts, el meu avi, que va néixer a començament de segle, també... És impos­si­ble, que sigui esca­nyo­lida! I, amb aquest cos, sé que no podré can­tar en mun­tat­ges de deter­mi­nats direc­tors d’escena. He vist gent plo­rar en tallers d’estiu, direc­tors que et diuen: “Què, ja t’has men­jat la pizza?” A vega­des et plan­te­ges de debò si el que pre­val és real­ment la veu o el tipus de físic. Recordo haver audi­ci­o­nat al Liceu fa molts anys pel paper d’una noia flor a Par­si­fal i que em digues­sin: “Bé, en aquesta pro­ducció van totes licra­des, i entendràs que...” Què venim a veure, però? Una can­tant encar­nant un per­so­natge o Miss Òpera 2022?

Una de les grans veus catalanes
Marta Mathéu (Tarragona, 1980) és una de les millors sopranos del país però no ha estat fins ara, amb la Norma d’Àlex Ollé (16, en funció exclusiva per a joves menors de 35 anys, 19 i 26 de juliol, amb Marina Rebeka i Sonya Yoncheva fent el paper en altres funcions) que fa el seu debut escènic al Gran Teatre del Liceu. Formada amb Ana Luisa Chova, Montserrat Caballé, Elena Obraztsova i Wolfram Rieger, ha cantat al Palau de la Música, Teatre Reial de Madrid, Philharmonie de París i Concertgebouw d’Amsterdam, i ha estat guardonada en el concurs Viñas (2008) i el concurs de cant Montserrat Caballé (2007). Amb una carrera entre l’òpera, l’oratori i el lied, ha actuat amb Jordi Savall en diferents escenaris europeus presentant obres de Bach i, en el camp simfònic i l’oratori, ha interpretat, entre d’altres, la Novena de Beethoven i la Segona de Mahler, amb Gustavo Dudamel i Víctor Pablo Pérez. 

GUILLEM VIDAL / ORIOL PÉREZ TR
El Punt/Avui

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet