ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Benet Casablancas: “Som una societat musicalment fràgil”

6/1/2023 |

 

Tenir a Catalunya quatre generacions de compositors en actiu és un tresor per al país

Benet Casa­blan­cas (Saba­dell, 1956) veu com, aquests mesos, s’inter­pre­ten a Madrid, Ala­cant, Segòvia, la Coru­nya i Bada­joz trenta-cinc obres de la seva dila­tada tra­jectòria com a part del seu nome­na­ment com a com­po­si­tor resi­dent, aquesta tem­po­rada, del Cen­tro Naci­o­nal de Difusión Musi­cal (CNDM). Casa­blan­cas, últim com­po­si­tor català, també, que ha estre­nat una òpera al Liceu (L’enigma di Lea, 2019, ja dis­po­ni­ble en DVD i Blu-Ray), ens atén al seu des­patx al Con­ser­va­tori del Liceu, del qual va ser direc­tor acadèmic entre el 2002 i el 2014.

 

En quina posició queda un com­po­si­tor, després d’una fita com la de ‘L’enigma di Lea’?
L’enigma di Lea va ser el repte cre­a­tiu més gran de la meva tra­jectòria. Va arri­bar, però, després de mol­tes difi­cul­tats: la crisi econòmica, la falta d’una direcció artística al Liceu... No sabíem, de fet, ni tan sols si aca­baríem estre­nant-la, ja que hi va haver altres pro­duc­ci­ons que es van can­cel·lar. Tot ple­gat va fer que el procés s’allargués set o vuit anys, però la seva com­po­sició em va tenir ocu­pat dos anys i mig. Sen­tia que havia arri­bat el moment d’ento­mar el repte i el fet de ser la pri­mera estrena en molts anys d’una òpera nova al Liceu, i amb el refe­rent del Gaudí de Joan Guin­joan, del 2004, ben pre­sent, sens dubte com­por­tava una res­pon­sa­bi­li­tat afe­gida.

Creu que haurà con­tribuït a fer que els pro­gra­ma­dors enten­guin que poden estre­nar també òperes d’autors cata­lans i que els com­po­si­tors no per­din l’espe­rança d’estre­nar algun dia al Liceu?
Sí, n’estic con­vençut, perquè va ser un èxit per a tot­hom. Feia molt temps que cor­re­pe­ti­dors, can­tants... no pas­sa­ven per l’experiència de fer una òpera nova de trinca, que és una cosa d’una com­ple­xi­tat ter­ri­ble. Tinc la gran satis­facció de veure com tot final­ment va encai­xar, encara que aquest sigui, també, un país molt estrany... “És un com­po­si­tor simfònic, no pas operístic”, sen­tia dir-me. El con­sol, però, és que també ho diuen de Beet­ho­ven, això! L’òpera és una part cen­tral del meu cànon pri­vat. No podria viure sense Pelléas et Mélisande, Woz­zeck, Borís, Fals­taff o Les noces de Fígaro. Però és un ter­reny molt com­pli­cat...

Hi ha hagut intents de por­tar-la a algun altre tea­tre?
Caldrà espe­rar, però soc opti­mista per natu­ra­lesa. Les pro­gra­ma­ci­ons, però, i no parlo d’aquí, s’han fet més res­tric­ti­ves i con­ser­va­do­res, amb la pandèmia. Hi ha països, a Europa, on van estar tan­cats durant molts més mesos que nosal­tres i, en òpera, ara, s’estan bus­cant títols per tor­nar a arros­se­gar la gent als tea­tres. Amb la música de cam­bra, però, he reprès ja l’acti­vi­tat inter­na­ci­o­nal, amb estre­nes a Viena o, el mes vinent, a Tòquio.

És un dels autors cata­lans més inter­na­ci­o­nals. Com veu, espe­ci­al­ment després de les morts fa pocs mesos de Josep Soler i Jordi Cer­velló, l’eco­sis­tema català quant a com­po­si­tors?
És curiós perquè, fins que no van sor­tir nous valors com l’Hèctor Parra i altres col·legues més joves que apre­cio molt, se’m pre­sen­tava com un dels “joves com­po­si­tors cata­lans”, i m’acos­tava ja als cin­quanta! Me n’ale­gro molt, en tot cas, que hi hagi hagut reno­vació gene­ra­ci­o­nal i, a la vegada, con­tinuïtat, perquè les dues són necessàries. I amb el patri­moni passa el mateix. La gent oblida, a vega­des interes­sa­da­ment, que la música nova que es fa avui és el patri­moni de demà, així que hem de fomen­tar la cre­ació d’obra d’avui sabent que hi haurà un procés de tri­atge del qual ema­narà el patri­moni del futur. Crec molt, doncs, en aquesta idea de con­tinuïtat, en una vida musi­cal endreçada, que és una cosa que els britànics, tra­di­ci­o­nal­ment, han sabut fer molt bé. Vene­ren com­po­si­tors que ja no hi són, altres en plena madu­resa i ple­na­ment actius, figu­res que no són emer­gents però que no obs­tant això tenen els seus espais, i final­ment els joves, per als quals hi ha pro­jec­tes específics. Visu­a­lit­zes cinc o sis fran­ges i els equi­li­bris, la diver­si­tat d’estils i els ascen­sors que tran­si­ten d’unes a altres són molt salu­da­bles.

I a Cata­lu­nya?
En el ter­reny dels intèrprets hi ha hagut els últims vint o trenta anys una emergència de talent des­co­mu­nal molt lli­gada a la Joven Orquesta Naci­o­nal de España, la Jove Orques­tra Naci­o­nal de Cata­lu­nya i cen­tres edu­ca­tius de pri­mer nivell com aquest on som ara. I això ara ho podem dir també en el ter­reny de la com­po­sició. Tenir qua­tre gene­ra­ci­ons de com­po­si­tors en actiu és un tre­sor per al país, però cal tenir-les ben arti­cu­la­des.

Havent tre­ba­llat en tants països dife­rents, quins creu que han estat els errors i encerts de les polítiques cul­tu­rals d’aquests últims temps a Cata­lu­nya?
No m’és fàcil dir-ho, perquè jo soc el pri­mer a ser cons­ci­ent que la gestió cul­tu­ral és com­pli­cada. Soc mem­bre, per exem­ple, del Patro­nat de l’Orques­tra Simfònica del Vallès i sé que si pro­gra­men la Cin­quena de Beet­ho­ven és un boom, però si pro­gra­men la Quarta no. El repte, doncs, és saber què podem fer perquè quan es pro­gra­min els últims quar­tets de Beet­ho­ven la cua arribi fins al camp del Barça. A Cata­lu­nya hi ha una gran riquesa d’enti­tats musi­cals, corals..., però, tot i així, som una soci­e­tat musi­cal­ment fràgil. I com l’enfor­tim? Edu­cant-la, perquè el gust s’educa, i valo­rant més la cul­tura.

Residència al CNDM
Compositor resident del Centro Nacional de Difusión Musical (CNDM) durant la temporada 2022/23, Casablancas hi presentarà una trentena d’obres, dues de les quals són d’encàrrec: un concert per a violí que estrenaran la violinista Leticia Moreno i l’Orquesta Nacional de España (“És el meu repte més gran, després de L’enigma di Lea”, ens assegura) i una obra dedicada al clarinetista Joan Enric Lluna i a l’Ensemble Moonwinds. 

GUILLEM VIDAL / ORIOL PÉREZ TR
El Punt/Avui

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet