Cerca de notícies

Enquesta

Irene Delgado-Jiménez: “El que transmeto amb el meu cos és la vida de la partitura”

22/1/2023 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/el-que-transmeto-amb-el-meu-cos-es-la-vida-de-la-partitura-300495

Parlem amb la directora Irene Delgado-Jiménez, premiada com a Associate Fellow 2022-2024 per la fundació Taki Alsop Conducting Fellowship

Havia xerrat amb la Irene Delgado-Jiménez (Algesires, 1990) un parell de vegades per WhatsApp per demanar-li uns àudios, per fer-li unes preguntes curtes, i m’havia quedat amb la sensació que no n’hi havia prou, que mereixia un espai a aquesta casa, una entrevista pausada, un cafè una mica llarg més enllà de les pantalles. Així que vam quedar fa uns dies, aprofitant que es trobava a Barcelona per preparar l’oratori Isaaco de la compositora Marianne von Martines, un projecte que veurà la llum el 19 d’abril al Palau de la Música Catalana amb alumnes de La Bottega d’Opera de l’ESMUC. Aquest estiu l’havia vist al Gran Teatre del Liceu, dirigint la micro-òpera «The Fox Sisters» de Marc Migó, i cridava l’atenció la seva força magnètica, una poderosa sinceritat –la mateixa que desprèn al parlar–, que ocupa un espai protagonista amb naturalitat: una energia honestament positiva i transparent que es fa propera, gairebé, sense voler, com si no pogués ser d’una altra manera. A més, i segurament anem una mica tard per què sigui notícia, també ha sigut premiada com a Associate Fellow 2022-2024 per la fundació Taki Alsop Conducting Fellowship, assistint, així, una admirada Marin Alsop a l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Viena; tot plegat raons més que suficients per seguir amb aquestes línies.

«En un primer moment volia ser traductora perquè m’agraden molt els idiomes», m’explica, «però després em vaig adonar que no podia viure sense música! Amb dotze anys vaig deixar el conservatori perquè no m’agradava gens. Vaig pensar que si seguia allà odiaria la clàssica la resta de la meva vida, i no volia això: va ser una decisió preventiva». I transcrivint l’entrevista penso que, tot i que de vegades sembla impossible, hi ha camins més enllà dels estrictament reglats per dedicar-se al sector. «Als catorze anys –quan va morir la meva mare– vaig tenir la necessitat de refugiar-me en la música: era la meva bombolla, em servia per gestionar les emocions. Vaig començar a tocar molta música moderna, i la tocava d’oïda. I no sé per què, als disset em va donar la vena, vaig sentir una trucada». Li pregunto si, per tant, dels catorze als disset va fer formació autodidàctica: «Totalment; tocant, escoltant, reproduint. I res de clàssica, és que no en volia saber res! Però un cop presa la decisió, amb l’ajuda d’una cosina i un amic seu, em vaig posar les piles. Vaig provar d’anar a estudiar a Graz, on em van dir que era massa jove, que hi tornés l’any següent; però jo no volia esperar un any més, volia marxar, per això vaig prendre la decisió de venir a Barcelona».

Vaig deixar el conservatori perquè vaig pensar que, si no ho feia, odiaria la clàssica la resta de la meva vida.
I un cop aquí, comença a dirigir un munt de formacions: «vaig començar amb cors amateurs i he de dir que –tot i que tinc un record fantàstic del meu primer cor, perquè em van tractar fantàsticament bé– és difícil treballar en organitzacions que tenen juntes directives amateurs. I és així perquè a vegades no acaben d’entendre que aquella és la teva professió i que s’ha de pagar millor. Jo em vaig veure treballant moltíssim per sobreviure i fent feina que no estava reconeguda». I aquesta va ser una de les raons per les quals va marxar, «perquè feia molta feina que no estava ben valorada: ni econòmicament ni socialment». El 2017 va rebre una menció especial al Concurs de direcció de Graz (Àustria) per dirigir la Kammerphilharmonie de la ciutat, «però encara no m’hi instal·lo. Allà vaig prendre la decisió de marxar a Viena», entre el 2018 i el 2020 va ser directora assistent en diferents produccions a la Wiener Kammeroper i a la Vienna Radiokulturhaus i el 2021 va debutar a la Wiener Konzerthaus amb la Tonkünstler Orchestra i amb Mavra d’Srtavinsky.

Com valores aquesta etapa de creixement (si vols que l’anomenem així)?

Realment, sempre ens trobem en una etapa de creixement, el que varia, en tot cas, és la velocitat. Estic molt agraïda del que he pogut fer i del que hi estic fent: és la rapidesa el que ha canviat molt. Jo tenia pressa per millorar, per això vaig anar a Viena i puc dir que ha valgut la pena.

Aquí no tenia una consciència de classe; a Viena, sí.
Creus que t’hauria sigut possible fer un recorregut semblant a Espanya?

Ho dubto molt. Potser sí, perquè no es pot saber mai del tot, però la meva sensació és que el sostre –sigui de vidre o no– aquí era força més baix. Allà, ara, ja el veig, però aquí el vaig veure de seguida i no em va agradar gens.

Aquestes diferències són econòmiques, socials?

Allà, la música –la clàssica i contemporània– flueix de manera natural, flueix millor perquè hi és des de fa més anys. Però també hi ha coses de Viena que no m’agraden: per exemple, jo aquí no tenia una consciència de classe i allà sí. Et diuen que per set euros pots anar al Musikverein i veure un concert, i és veritat, però aquí per una mica més de diners pots seure, i allà et fan estar a l’stehplatz, on tothom està dret i hi fa tanta calor que tenen la creu roja esperant fora per si hi ha algú que cau. El que sí que tenen de molt maco és que fan molta música, ni s’ho plantegen. Encara que la gent de Viena no volgués fer gens de música clàssica, n’hi hauria, perquè tothom hi vol anar i això fa que hagi pogut anar a concerts que sento que m’han canviat la vida. Això va ser un concert de Mariss Jansons amb la Simfònica de la Ràdio de Baviera; la primera vegada que vaig sentir-la va ser un abans i un després, ho dic sempre. I haver viscut el seu últim concert… és viure la història de la música!

Fa uns mesos, arran d’una altra entrevista, em parlaves del bon ambient que hi havia a The Fox Sisters i com això va fer canviar el resultat musical. La direcció d’un conjunt també implica procurar aquest bon ambient entre músics?

Sí, absolutament. És que he vist molt clarament la diferència quan hi ha un director més autoritari i quan hi ha directors –i directores, especialment– amb una autoritat molt més natural, més horitzontal. Crec que és important entendre que si el director ocupa un lloc determinat a l’escenari, no és perquè els músics hi tinguin cap obligació, sinó perquè, si bé tots tenen diferents responsabilitats, el director té la darrera de totes.

Cada vegada estem més treballats, més pendents de les emocions, i això és bo per la música.
Creus que el futur de la direcció passa per tenir més present aquest treball més horitzontal?

Sí, només cal veure a Marin Alsop. De qui parlen molt bé, també, és de Klaus Mäkelä; es diu que és realment molt fàcil treballar amb ell. Hi ha cada vegada més directors que tenen aquesta manera de fer i és que cada vegada ens coneixem millor a nosaltres mateixos, cada vegada estem més pendents de les emocions i crec que això és bo per la música, perquè la connectem. Per això va ser tan fàcil amb The Fox Sisters, perquè era gent jove que estava treballada emocionalment, i així és més fàcil connectar. El que ens caça de la música és l’emoció.

També ets directora convidada de l’Orquestra Terres de Marca. Què n’opines del paper que pot dur a terme el director convidat? Pot fer aportacions reals o profundes a una orquestra?

Jo crec que es poden fer aportacions molt reals. Depèn del grup i de les ganes que en tinguin, però justament amb l’Orquestra Terres de Marca, tot i tenir pocs assajos, sempre vam connectar estupendament bé i acabàvem els concerts amb una sensació de voler-ne més, i això és molt bonic. De fet, cada vegada, el model és un director titular que hi és menys. Bé, depèn de l’orquestra: si parlem de la Reno Philharmonic, ells fan gairebé tots els concerts amb la seva directora i llavors sí, aquí hi ha un so, n’estic convençuda. En canvi, per exemple, en el cas de l’OBC, el director titular no fa gaires concerts i, precisament, vist des de fora, em sembla una formació amb una flexibilitat molt gran, capaç de sonar claríssimament diferent en funció del director que tinguin davant. Tot té els seus avantatges i els seus inconvenients: és veritat que les orquestres que tenen el seu propi so, sonaran bé vingui qui vingui, però llavors és més difícil veure la incompetència. I al revés: orquestres que són més flexibles permeten veure millor què funciona i què no –i això és fantàstic per aprendre’n–, però alhora pots fer quedar malament a una orquestra. És que la direcció és molt arriscada!

Treballar amb Marin Alsop és fàcil, és esperançador, és un regal.
Parlem, ara sí, de la nominació com a Associate Fellow 2022-24 per la fundació Taki Alsop Conducting Fellowship. Això vol dir que actues com a directora assistent de Marin Alsop a l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Viena. Com és treballar amb Marin Alsop?

És fantàstic! És fàcil, és esperançador, és un regal.

Què és el que més destacaries?

Uf, és que hi ha moltes coses! Té una eficiència als assajos que no he vist mai. Però més enllà d’això, és sorprenent veure com les coses poden funcionar com jo sempre havia somiat que podien funcionar… És que cada minut que passo amb la Marin, n’aprenc alguna cosa. [Rumia] Sempre treu el millor de qualsevol situació, això et diria! I és una persona molt astuta, que va per davant i es preocupa que els seus músics estiguin bé perquè entén que les emocions són importants. Treballar amb la Marin és una confirmació que les coses es poden fer d’una altra manera: és un músic més, una companya de tots que té més responsabilitat, però que ajuda a posar-ho tot en comú. I quan puja al podi, transmet una seguretat enorme només amb el seu gest, com si digués: «estem aquí, hi som tots, som-hi», i crec que per això és qui és. I és una persona dura, és una persona molt resistent i molt resilient. És fantàstica. Jo l’admiro moltíssim: com a músic i com a persona.

L’altre dia, per un capítol de Músiques Empoderades, et tornava a fer unes preguntes i quan vam acabar em vas comentar que anhelaves el dia que algú et demanés com conceps l’art que fas, que és el de dirigir, sense preguntar-te per la teva condició de gènere. Llavors, jo t’havia de fer aquesta pregunta: com conceps la direcció d’orquestra?

[Riu] Jo crec que, amb el que hem parlat, és claríssim quina és la meva concepció de la direcció d’orquestra! Crec que cada obra és diferent i que, en primer lloc, s’ha de tenir respecte per la música que fas i, en segon lloc, cal entendre l’audiència. Al final l’obra ets tu: això ho parlàvem amb el Marc Migó quan fèiem The Fox Sisters. Ell em deia: «és que quan estic escrivint, aquella obra soc jo!» i jo li vaig respondre que em passava exactament el mateix! Encara que no l’hagi escrit, hi estic ficada i ningú em treu d’allà. M’és igual com es vegi des de fora, el que penso és que el que transmeto amb el meu cos és la vida de la partitura, i això és el que importa. Has de fer el que sigui per explicar aquesta obra fins al final. M’agrada ficar-me en la personalitat de qui ha escrit aquella obra, tornar-me aquella persona, sentir la seva veu a través de la partitura, això és fantàstic.

El que transmeto amb el meu cos és la vida de la partitura: cal fer el que sigui per explicar-la fins al final.
A un article per a Platea Magazine escrit el 2020 escrius: «al nostre país, la música clàssica no forma part de la vida quotidiana d’un gran nombre de persones, més enllà de qui s’hi dedica. A vegades penso que això és causat per una espècie de racisme reflexiu que no fa més que molestar a l’hora de crear la nostra identitat musical interpretativa». A què et referies amb aquest racisme reflexiu?

El que volia dir és que realment ens pensem que aquí no hi ha talent, però el que no tenim són mitjans, de talent en tenim molt! Suposo que també hi fa el fet que hàgim viscut una dictadura, i tant: això ens ha tancat al món i no ens hem obert prou. Molta gent marxa perquè pensen que si no, la seva feina no es valorarà en cap moment, i això fa molta pena perquè hi ha gent molt bona. Ens hem d’obrir i escoltar el que tenim al voltant, perquè no som tan dolents com ens pensem.

Co-dirigeixes el Thalassa Music Project, juntament amb Laura de Arenzana, una iniciativa que pretén crear un impacte al Camp de Gibraltar i a Andalusia. Ens la pots explicar?

Thalassa neix per moltes raons i un seguit de coincidències. La primera és perquè una vegada vaig tenir una conversa molt estranya a Viena on un director em va dir: «jo podria no tornar a escoltar mai més a la vida les simfonies de Beethoven, no les necessito», i jo em vaig quedar de pedra! Jo no n’he tingut prou! I no n’he tingut prou perquè vaig néixer on vaig néixer: no vaig poder sentir una orquestra simfònica en directe fins als setze anys! La segona és que vaig coincidir amb molta gent del sud amb molt talent desitjant treballar a casa seva, desitjant tenir raons per tornar a casa seva. La tercera és perquè, un dia, vaig portar una amiga d’Algesires que venia a Viena a escoltar un concert de Mariss Jansons i la Simfònica de la Ràdio de Babiera; la vaig portar a veure la novena de Dvorak i la Consagració de la Primavera i vaig pensar: «és que fliparan!». Els hi vaig voler fer una petita introducció abans de les dues obres i es van quedar tan impressionats i van poder-hi connectar tant, que em van dir que ho havia de portar allà. I la quarta, finalment, és perquè volia trencar aquesta barrera que de vegades té la gent, que pensen que els músics som elitistes: és que realment no ho som, som uns matats!

Volia trencar aquesta barrera de pensar que els músics som elitistes: realment som uns matats!

Quines activitats organitzeu?

En fem diverses: els Mélange Séssions –que van començar on-line amb la pandèmia– onproposem un tema, preparem un text, el llegim i deixem que tothom doni la seva opinió, vingui o no vingui de la clàssica. El Café con clásica, en directe, on agafem una obra i els n’explico coses amb exemples mentre es prenen un cafè. De cara el febrer comencem Un encuentro con, amb convidats i en format xerrada i un petit recital. I al març estrenem la Thalassa Orquestra, una orquestra de cambra professional, però també enfocada en la divulgació. Per mi, la divulgació és una part molt important i decisiva en el futur de la música clàssica. Necessitem divulgació, però a més, necessitem que estigui feta amb gràcia.

La divulgació, i la forma en la que es fa, és una part molt important i decisiva en el futur de la música clàssica.
Parlem, si vols, de produccions futures: hem anat parlant d’Isacco de Marianne von Martines, que tocareu aquest abril, i aquell mateix mes també participaràs en el primer Ferit Tüzün International Conducting Competition a Turquia. El director d’orquestra, abans de poder fer so amb el seu instrument, ha de passar per un filtre més que en el cas d’altres músics, un filtre que són persones; creus que es pot valorar i ponderar una direcció orquestral?

És una molt bona pregunta. Crec que sí que es pot valorar, però no sé fins a quin punt es pot fer de manera objectiva. Hi ha unes qüestions que són tècniques i unes altres que són emocionals. La pregunta crec que és més aviat si els concursos són justos o no ho són. A mi, per exemple, no m’agrada quan veig que un jurat no és més o menys paritari, perquè llavors crec que no serà parcial. De totes maneres, hem d’anar-ho provant perquè és la nostra feina i és el que t’obre portes; cal ensenyar que ho pots fer.

Abans parlàvem del recorregut que has fet en cinc o sis anys; quins projectes o aspiracions t’agradaria haver complert d’aquí cinc o sis anys?

Jo sempre dic que m’agradaria dirigir a un nivell alt: m’agradaria dirigir bones orquestres i ser convidada per bones orquestres. Si soc capaç de fer això seré molt feliç, si soc capaç de tenir una agenda plena, seré feliç. Al final no es tracta de dirigir la millor orquestra del món –que no sé quina és!– perquè potser no hi connectes. Vull dirigir orquestres molt bones amb les que hi pugui crear una connexió. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol