Cerca de notícies

Enquesta

Riccardo Frizza: “El contrast fa que Un ballo in maschera sigui una òpera fascinant”

14/2/2024 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/el-contrast-fa-que-un-ballo-in-maschera-sigui-una-opera-fascinant-368874

Riccardo Frizza torna al Gran Teatre del Liceu per dirigir Un ballo in maschera després dels seus darrers èxits: Il trovatore i Les contes d'Hoffmann.

 

Riccardo Frizza torna al Gran Teatre del Liceu per dirigir Un ballo in maschera després dels seus èxits, les darreres temporades, amb Il trovatore i Les contes d’Hoffmann. Actualment al capdavant del Festival Donizetti de Bèrgam, el seu nom ha format part d’algunes travesses com a possible substitut de Josep Pons al teatre barceloní.

Contem per aquestes funcions amb dos repartiments de gran nivell i hem pogut treballar amb temps i en profunditat durant cinc setmanes, un fet molt positiu. És un luxe, però també doble treball. Cada cantant és diferent i tracto de construir a través de la seva personalitat. Òbviament, tinc una idea general en l’àmbit interpretatiu, però per aconseguir el rendiment òptim cal donar als cantants les millors condicions per expressar-se tècnica i vocalment. Cada laringe té característiques pròpies i és necessari treballar els detalls de manera diferent. Sovint això és difícil, però amb tantes setmanes es pot assolir.

És fonamental no demanar al cantant coses que no són connaturals a la seva veu. Són aspectes que un director operístic ha de tenir en compte.

ePots desenvolupar més aquest aspecte?

Hi ha cantants que tenen més facilitat per moure la veu al registre agut mentre que d’altres, sobretot les més pesades, no tant. Per tant, és necessari gestionar orgànicament els rallentandi, les cadències o com arribar al clímax d’una frase. És fonamental no demanar al cantant coses que no són connaturals a la seva veu. Són aspectes que un director operístic ha de tenir en compte. N’hi ha que tenen la seva idea i la mantenen malgrat que sigui perjudicial pel cantant, però no em sembla la millor opció.

Fins a quin punt un director es pot adaptar a les característiques d’un cantant sense deformar el discurs musical?

Crec que hi ha dos nivells. D’una banda, la dramatúrgia, és a dir, com expliques aquella història. Per altra hi ha detalls en el fraseig que es poden variar, adaptar. Donar l’espai necessari perquè aquella veu trobi la seva millor via expressiva. Des del meu punt de vista, aquest aspecte és fonamental a l’hora de dirigir una òpera.

Vas dirigir Un ballo in maschera per primera i última vegada fa quasi vint anys. Després d’una llarga trajectòria la tornes a interpretar ara al Liceu i has comentat que et fa la sensació que és com si fos la primera vegada. ¿Ho dius des d’un punt de vista d’experiència vital o directorial?

En ambdós aspectes. Quan la vaig dirigir a Montpeller era pràcticament un debutant. En aquelles circumstàncies principalment tractes que tot arribi a bon port i conjuntar tots els elements, però és difícil anar més enllà. Vint anys després, amb un bagatge com a director ampli, domines més els aspectes tècnics i això et permet assumir molts més riscs. Pots aprofundir més en la partitura, descobrir i transmetre aspectes més interessants.

L’extraordinari d’una obra com aquesta, i alhora el més difícil, és aconseguir expressar la increïble varietat d’humors. Passar d’un moment dramàtic a un lleuger o còmic en només un compàs. Tota l’òpera està escrita així i la transició cal gestionar-la bé a través de l’equilibri en els silencis. Això només ho assoleixes amb l’experiència i després d’haver dirigit moltes òperes de Verdi. Per mi, aquesta alternança és la clau d’aquesta òpera.

Tot ha de tenir aquest to elegant, cortesà. Un color pastel que transita per tota l’obra.
Aquests dies, durant els assajos, m’he fixat que l’acotació que més apareix durant tota la partitura és con eleganza. Crec que això és el que més obsessionava Verdi per donar coherència a escenes tan contrastades com la d’Ulrica, les parts lleugeres com les d’Oscar o les romàntiques i dramàtiques. Tot ha de tenir aquest to elegant, cortesà. Un color pastel que transita per tota l’obra.

És una òpera amb un color orquestral molt definit i molt particular en la producció verdiana. En aquest sentit, hi veus una influència francesa? Potser personificat en la figura d’Oscar?

Oscar és un personatge clau, sense dubte. Però també Tom i Sam, sempre a un segon nivell, influeixen decisivament en el to, en el color particular de l’obra. Són conspiradors, però amb un to lleuger, fins i tot irònic. Són personatges que es distingeixen totalment dels tres protagonistes, més dramàtics i molt complexes tant en l’aspecte polític com personal. És un extraordinari contrast que fa que aquesta òpera sigui especialment fascinant.

Referents verdians com Massimo Mila han parlat del gran duo entre Riccardo i Amelia com la més imponent escena d’amor de tota la producció de l’autor. Fins i tot l’han qualificat com el Tristany i Isolda de Verdi.

Si ho diu Mila, d’acord. Sí, jo diria que és el primer gran duo d’amor de Verdi i obre les portes als d’Aida o al d’Otello. En aquest duo i en tota la partitura hi ha molt material que després Verdi utilitzarà en aquestes obres o en la següent, La forza del destino. Per exemple, a l’entrada d’Amelia fa servir una frase descendent que més tard, invertida, esdevindrà la idea de destí a La forza. Són les mateixes quatre notes interpretades al revés. O el cor final, després de la mort de Riccardo , recorda “La vergine degli angeli” de la mateixa òpera.

Moltes vegades es critica que l’orquestra de Donizetti sona com una banda de poble, no agrada escoltar els platerets i la caixa, però cal entendre que aquest és l’estil d’orquestració donizettiana.

Més enllà de Verdi, se’l considera un dels grans especialistes actuals en l’obra d’un antecessor com Donizetti. És molt diferent dirigir les òperes d’un autor i l’altre?

Tècnicament és més difícil dirigir Donizetti. Moltes vegades es critica que l’orquestra de Donizetti sona com una banda de poble, no agrada escoltar els platerets i la caixa, però cal entendre que aquest és l’estil d’orquestració donizettiana. Per exemple, l’orquestra d’Anna Bolena és exactament la mateixa d’Un ballo in maschera, però el tractament és completament diferent. L’instrumentari en l’època de Donizetti no estava tan desenvolupat i la potència del so era menor, per tant, l’equilibri amb les veus ha de ser diferent. Crec que això avui dia no agrada, però aquest és el so veritable d’aquella època. El color de l’ottocento italià és molt peculiar. Fa temps que s’interpreten les obres del barroc i el classicisme amb instrumentari de l’època, però no s’ha fet tant amb autors com Donizetti i és necessari fer-ho per entendre la seva veritable sonoritat.

Vostè ho ha fet i amb gran èxit a Bérgam com a director musical i artístic d’un Festival Donizetti que ha crescut exponencialment els darrers anys en qualitat i repercussió internacional. És un projecte a llarg termini?

És probable que, a causa dels canvis polítics, el 2025 sigui el darrer any del nostre projecte artístic al Festival Donizetti, però crec que el que hem aconseguit aquests anys a Bergamo és un miracle. No et vull enganyar, no ha estat especialment difícil perquè abans que arribéssim no hi havia res. Nosaltres hem fet que es descobrís aquest so del qual et parlava i també algunes de les seves obres menys conegudes, com la primera versió d‘Il diluvio universale. I també posar de manifest la influència que va tenir Donizetti en Verdi. La gran escena de Noè en aquesta òpera té clara influència en la darrera de Nabucco. La introducció de la de Sara a Roberto Devereux és l’evident antecedent de la d’Ulrica a Un ballo in maschera. Molt del material que utilitza Verdi el trobem ja amb Donizetti, però desenvolupat amb una capacitat dramatúrgica superior. Verdi visità París ben aviat i coneixia l’estil orquestral de Meyerbeer o fins i tot de Wagner i això es nota. Però el model, si vols potser més bàsic, es troba en Donizetti.

És probable que, a causa dels canvis polítics, el 2025 sigui el darrer any del nostre projecte artístic al Festival Donizetti, però crec que el que hem aconseguit aquests anys a Bergamo és un miracle.
Sovint se l’identifica com un director d’òpera. El que no tothom sap és que té una important trajectòria simfònica i que actualment és director titular de l’Orquestra de la Ràdio Hongaresa

Per a mi, ser escollit pels músics d’una orquestra important d’un país amb tanta tradició musical és un gran orgull perquè molts dels grans directors del segle XX, des de Solti fins a George Szell, són hongaresos. Jo provinc del món simfònic, l’òpera arribà molt més tard. Vaig dirigir la meva primera òpera passats els trenta anys. Sovint als directors italians se’ns encasella en el repertori operístic i no entenc per què. És cert que carreguem una gran tradició musical a les nostres espatlles, però també que ara hi ha molts directors escandinaus o asiàtics dirigint simfònic i aquests països no tenen precisament una gran tradició musical.

Carlos Kleiber una vegada explicà que va rebre una carta d’un jove demanant-li consell per dirigir una orquestra i li va respondre que, si era capaç de dirigir una òpera, podria dirigir-ho tot. Dirigir òpera és, sense cap dubte, el més difícil. La gran diferència entre dirigir òpera o simfònic, des del meu punt de vista, és el plantejament dels assajos. En l’òpera tens més temps, en canvi, un concert simfònic l’has de preparar en dos o tres dies. En el camp simfònic, l’orquestra té en general un alt nivell d’execució i t’has de concentrar sobretot en els detalls i en definir un arc interpretatiu a gran escala. Des d’un punt de vista tècnic, si l’orquestra és bona, tot és més senzill. En l’òpera hi juguen molts més factors. Per això els directors d’òpera tenen més facilitat per dirigir simfònic que a l’inrevés.

L’Orquestra del Liceu ha elevat el seu nivell, ara només falta que adquireixi una identitat pròpia.
Entenc pel que comenta que li agradaria ampliar el seu camp operístic a altres repertoris no necessàriament italians. Una manera seria assumir la direcció titular d’un teatre com el Liceu que està buscant un substitut per Josep Pons. El seu nom ha aparegut a les travesses.

Crec que l’Orquestra del Liceu ha incorporat gent nova els darrers anys que ha elevat el seu nivell, ara només falta que adquireixi una identitat pròpia, un so reconeixible. És un projecte que m’agradaria molt assumir, però malauradament et puc avançar que no serà així. 

Antoni Colomer
Núvol