ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Josep Colom de prop

13/3/2024 |

 

https://www.nuvol.com/llibres/assaig/josep-colom-de-prop-374265

Oriol Pérez Treviño publica a l’editorial Dinsic un interessant retrat d’aquest gran pianista català

El passat dilluns 26 de febrer es va presentar al Conservatori del Liceu el llibre Josep Colom. Un pianista de culte d’Oriol Pérez Treviño, editat per la sempre inquieta DINSIC, un oasi en el desert de les publicacions musicals en llengua catalana. L’autor justifica ja en la introducció el qualificatiu de «culte» del títol en la seva accepció de «peculiar» o «original», totalment aplicable al protagonista.

El curt volum (158 pàgines DIN-A5, més annexos) porta el subtítol de «Una biografia en converses» i el propi biografiat ja avisa en el pròleg que se’ns mostrarà un perfil peculiar. «Què hem de parlar del que vaig tocar i amb qui vaig tocar? Això ja es troba a les hemeroteques!». A més a més, també s’avisa d’un hàndicap important i és que Colom es va desfer de tot, o la majoria de material referent a la seva carrera: programes, crítiques, fotografies… En tot el llibre només s’inclou una poc destacada imatge del protagonista entre la flautista Aristhaïa Cash i Joan Guinjoan.

El text és un conjunt de converses que Pérez Treviño ha mantingut amb Josep Maria Colom al llarg de dos anys, converses a quatre mans completades en algun moment amb la intervenció de Maria Lluïsa Colom, germana d’en Josep, també pianista i que en certa manera obrí les portes del seu germà a la música; Javer Perianes (deixeble), el clarinetista Joan Enric Lluna, el també pianista Josep Maria Escribano o el compositor Benet Casablancas. L’autor no oblida en el llibre altres facetes menys conegudes de Colom, com la de docent (trobem la llista de la vintena de deixebles en uns dels annexos) o de compositor (amb algunes petites pinzellades al llarg del text).

La primera conversa ens mostra a un Josep Colom infant, amb altes capacitats (potser superdotat?), però insegur i asocial («mig autista» es defineix ell mateix), amb una vida familiar problemàtica en què la música i el piano suposaven un refugi segur. Caldria afegir una tieta/professora de piano estranya i possessiva, que gairebé sembla sortida d’alguna de les narracions de Dickens.

En la segona conversa ens trobem al pianista convertit en sorprenent deixeble de Joan Guinjoan, amb qui pot desvetllar el seu interès per la composició, i el viatge a París per estudiar a l’École Normale, a partir de la recomanació del propi Guinjoan i becat pel govern francès. A París Colom es va haver d’espavilar i obrir-se al món. Una de les coses que més desconeixíem del protagonista és el seu interès pel psicoanàlisi, solució a molts dels problemes mentals que ha hagut de patir al llarg de la seva trajectòria «en un món tan desequilibrat com el que ens ha tocat viure». Durant més d’un any i mig el piano de Colom va emmudir a París degut a tota aquesta problemàtica. Però aviat arribaren els primers concursos (Santander, Épinal, Jaén…) i el seu nom començà a ser conegut a nivell internacional, retornant a finalment a Espanya (Còrdova, Madrid). Aquest canvi l’explica el propi Colom de forma humorística: «Allò que feia Beethoven, que quan veia que el seu estudi estava fet una merda en lloc de netejar-lo, fotia el camp i se n’anava a un altre».

En una de les converses posteriors s’afegeix al diàleg Javier Perianes, qui potser ha estat l’alumne més destacat de Josep Maria Colom. Perianes caracteritza la pedagogia del seu “maestro” (així l’anomena ell mateix) com un mètode en què el professor s’adapta a l’alumne, sense imposar mai la seva concepció preconcebuda d’una obra determinada: «tant és com toquis, en Josep fa que toquis millor!» diu Perianes. I encara continua admetent que Colom ha creat escola: «una escola de pianistes lliures, que han buscat el seu propi camí, el seu espai».

Una altra confluència que apareix en aquestes converses és el nom de Josep Pons, l’encara director musical del Gran Teatre del Liceu, que enregistrà juntament amb Colom una gran interpretació de Noches en los jardines de España que Pérez Treviño no dubta en qualificar de «disc de culte». El que més valora Pons de Colom és el voler assumir riscos, obrir camins, allunyant-se del pianista ordinari, encasellat en un repertori repetitiu. Per a Pons, ell «és un personatge de llum, irradia llum».

En uns dels darrers capítols del llibre, aquell dedicat a la música de cambra, una parcel·la de gran importància en la trajectòria de Colom com podem observar en l’annex dedicat al seu repertori, apareix un nou convidat proper al biografiat, el clarinetista i director d’orquestra Joan Enric Lluna. Ambdós defineixen l’encant de la música de cambra com una «expansió de l’amistat […], la voluntat d’escoltar i proposar» moltes vegades sense necessitat de paraules, primant la intuïció musical i la flexibilitat de cada intèrpret.

Els últims noms en afegir-se als diàlegs amb Colom i Pérez Treviño són el també pianista Josep Maria Escribano, amb qui es recorden les classes amb Guinjoan, i Benet Casablancas, de qui Colom ha interpretat i enregistrat diverses obres i que elogia efusivament el pianista, a qui defineix com a «artista íntegre, autèntic, obert i encuriosit envers el món que l’envolta»

Cal destacar que el volum està detalladament anotat, amb referències a la majoria de noms i obres que van apareixent al text, i completat amb uns annexos on es recullen les obres que Josep Maria Colom ha interpretat en viu, tant el repertori a solo com amb orquestra, a més a més de música de cambra o acompanyant cantants. Finalment trobem la seva discografia completa, una llista d’intèrprets i directors amb els que ha treballat Colom i l’enumeració dels seus deixebles. De tots aquests registres potser manca algun enumeració de la producció com a compositor, que apareix citada diverses vegades a les converses però sense acabar d’especificar-se obres concretes.

Josep Colom és un pianista que no ha tingut la repercussió mediàtica d’altres i potser ell tampoc ho ha desitjat. La seva discografia en els annexos del llibre sembla força minsa, però qualsevol que hagi assistit als seus concerts el recorda com un artista sorprenent, amb uns programes que defugen de la monotonia, d’obres interconnectades en què la recerca sonora sempre és encisadora. És d’agrair que Pérez Treviño i Dinsic hagin posat el focus en la seva figura, reivindicant el seu nom entre els millors artistes de casa nostra. 

Dani Cortés Gil
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet