ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

El nostre teatre líric

5/5/2024 |

 

https://www.nuvol.com/musica/el-nostre-teatre-liric-380375?utm_source=SUBSCRIPTORS+DE+LA+NEWSLETTER&utm_campaign=7e7f469fb8-EMAIL_CAMPAIGN_2020_01_31_08_48_COPY_01&utm_medium=email&utm_term=0_b03a8deaed-7e7f469fb8-169455685

Iniciem una sèrie d'articles sobre el teatre líric (en) català, un patrimoni musical i literari que desconeixem i que pràcticament —per dir-ho d’una manera generosa— hem deixat de sentir.

Hi va haver un temps en què cantar en català als grans teatres del país era possible. I era un èxit: formava part de la cultura de masses. Hi va haver un temps en què els intel·lectuals es relacionaven entre ells, es reunien, ideaven projectes conjunts. I d’aquelles trobades en van sorgir projectes com un Mar i cel musicat per Isaac Albéniz, el compositor català més reconegut internacionalment, o com una Alegria que passa amb música d’Enric Morera, l’autor que volia contrarestar la sarsuela castellana i que va posar música no només a Santiago Rusiñol, sinó també a Àngel Guimerà, Joan Maragall, Ignasi Iglésias o Josep Maria de Sagarra. Enric Granados, el geni de les Goyescas, també es podia sentir als teatres amb textos d’Apel·les Mestres i d’Adrià Gual. I es van ajuntar dos grans talents quan Eduard Toldrà va musicar un llibret de Josep Carner, per no parlar de les cançons que va compondre a partir de textos de Tomàs Garcés, Clementina Arderiu o Joan Salvat-Papasseit.

Era una constant, des del modernisme, i encara més amb el noucentisme i fins als anys trenta, que tots aquests autors col·laboressin i sonessin als grans teatres catalans. L’anomenat género chico, que és com aleshores es va qualificar l’entreteniment cultural que arribava des de Madrid, va quedar indiscutiblement frenat. Però no només la burgesia tenia el seu entreteniment: el Paral·lel va concentrar el teatre social i polític, es va desenvolupar com a nucli d’espectacles de varietats, i els cuplets van sonar també en català amb un èxit inqüestionable.

El teatre líric (en) català era una realitat. Teníem —tenim— un patrimoni musical i literari que desconeixem i que pràcticament —per dir-ho d’una manera generosa— hem deixat de sentir. Fem llegir L’alegria que passa als instituts, n’anem a veure la celebrada versió de Dagoll Dagom, però ens oblidem que tant el text com la música originals eren uns altres de molt diferents. Si partim del dret que tenim a conèixer el nostre patrimoni, caldria que s’oferissin les dues versions? Ara que la SGAE va anunciar que el fons que conserva del teatre líric es podrà consultar en línia, haurien d’emergir les propostes per fer tornar tots aquests materials als escenaris? Ens cal un Teatre de la Sarsuela per representar el nostre repertori líric? El Gran Teatre del Liceu hauria de reservar uns espais per a aquesta funció? I, més encara, tenim prou recursos per produir i per estrenar obres líriques de nova creació en català?

Les preguntes no s’acaben aquí. El teatre líric català abasta un marc molt ampli, i arribaria a incloure també les obres que avui anomenem de teatre musical. Però aquí obriríem un altre meló, en què la situació no millora gaire: n’hi ha prou de comparar la programació històrica d’un teatre com el Tívoli, que va arribar a ser la seu de la companyia del Teatre Líric Català, amb l’actual, que d’uns anys ençà ja ha arraconat gairebé per complet qualsevol espectacle en llengua catalana.

Actualment —i afortunadament—, sembla que cada cop es fa més palesa la necessitat de recuperar el nostre patrimoni teatral i fer-ne créixer la presència als escenaris. En el cas del teatre líric català, el consens resulta encara més evident. Per això, des del Centre de Recerca en Arts Escèniques (CRAE-UAB), i gràcies a la col·laboració de Núvol i a l’espai que ens cedeixen, tornarem a portar aquest art total al centre del debat cultural a través d’articles de directors, compositors, dramaturgs, cantants, actors i estudiosos diversos. Perquè és lligant-nos amb els que ens van precedir que podrem obrir camí. Hi eren i hi són: només ens cal (re)conèixer-los. 

Gemma Bartolí
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet