ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Pep Gorgori: «La veu de Victòria dels Àngels s'entén millor si saps la seva història personal»

13/5/2024 |

 

https://www.llegir.cat/2024/04/pep-gorgori-la-veu-de-victoria-dels-angels-senten-millor-si-saps-la-seva-historia-personal/

El periodista i crític musical publica 'Tot semblava tan senzill', biografia de la soprano catalana després d'una investigació per una trentena d'arxius.

Pep Gorgori (Barcelona, 1977) és periodista, musicòleg i crític musical del diari ABC. Acaba de publicar a l’editorial Fitca (en una coedició amb l’Ajuntament de Barcelona) la biografia Victòria dels Àngels: Tot semblava tan senzill, un llibre nascut després d’una exhaustiva investigació per una trentena d’arxius, tant públics com privats, que li han permès retratar la part més personal de la soprano catalana. Gorgori -que ja va ser el comissari de l’exposició al Palau Robert dedicada a Victòria dels Àngels i Alicia de Larrocha- aprofundeix en aquest llibre en la formació com a cantant de l’artista i en la seva relació personal i professional amb grans noms de la música gràcies a l’anàlisi de la seva correspondència.

 

El teu primer llibre ha estat una biografia.

La biografia com a gènere literari m’agrada molt, soc un apassionat de Stefan Zweig, per exemple. Sempre m’havia vingut de gust fer-ne jo una d’alguna dona de la segona meitat del segle XX i la figura de Victòria dels Àngels sempre ha estat al meu cap.

Però aquesta no és la primera biografia de la soprano.

No, n’hi ha unes quantes. De fet, al principi no tenia clar que jo pogués aportar res, perquè tampoc la vaig tractar a ella en persona. Durant la pandèmia, però, parlant amb Helena Mora, de la Fundació Victòria dels Àngels, em va fer notar que el llegat documental de correspondència de la cantant, tant professional com personal, estava dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya i encara ningú s’hi havia interessat.

I vas anar-hi…

Sí, amb guants, mascareta… De les cent dinou caixes que hi ha, en vaig fer una selecció de quatre o cinc per veure si realment la documentació era valuosa i de seguida vaig veure que sí que ho era, així que em vaig posar a treballar en la biografia immediatament. Quatre anys després i uns noranta mil documents consultats de trenta arxius diferents, la tenim aquí.

Com fer que aquest gruix documental no comprometi la narrativa de la biografia?

Aquesta era la meva principal preocupació, que es llegís fàcilment. Tot està molt documentat, mil·limetrat, fins i tot des d’un punt de vista acadèmic, però narrativament havia de ser un llibre que vingués de gust llegir, que un cop començat no el volguessis deixar.

Abans has parlat de trenta arxius diferents. Tots són accessibles?

El gruix documental és a l’Arxiu Nacional de Catalunya, però altres parts del llegat són repartits entre l’ESMUC, que conserva 4.500 partitures que van pertànyer a Victòria dels Àngels; els seus vestits són al Museu d’Arts Escèniques de Barcelona; les seves pel·lícules de Súper-8 són a la Filmoteca… Tot això és el que ella conservava al seu arxiu privat.

Sobre la seva correspondència, les cartes que ella enviava es conserven?

Les de tipus professional són al seu llegat, perquè en feia una còpia abans d’enviar-les, però les de tipus personals s’han d’anar a buscar als arxius dels destinataris. D’aquests, alguns són públics i d’altres no. Per exemple, hi ha cartes seves al fons Pau Casals de l’Arxiu Nacional, al fons Toldrà de la Biblioteca Víctor Balaguer, a l’arxiu de la Fundación Juan March, perquè allà hi ha l’arxiu personal de Juan Antonio Fernández Cid, que era crític del diari ABC i amic personal seu. També en trobem a l’arxiu d’Alicia de Larrocha.

Per tant, la principal diferència entre la teva biografia i les que ja hi havia publicades rau en la consulta d’aquest fons?

Si, sobretot perquè no tots els arxius són públics i ha calgut estirar molts fils. Aquesta és la primera biografia de Victòria dels Àngels que té en compte tot aquest llegat. Les altres estaven basades en converses amb la soprano, que també està molt bé, perquè veus la forma d’expressar-se d’ella, però la memòria ens falla a vegades i a l’hora d’explicar la teva vida, selecciones molt què vols dir i com ho vols dir, sobretot si ets una estrella com ho era Victòria dels Àngels.

En llegir les seves cartes personals, potser has trobat informació molt sucosa o massa groga que no t’encaixava en la biografia.

Més que decidir si posava una cosa o no, el dubte era com ho posava. Utilitzant les tècniques de la narrativa i les del periodisme he intentat encabir-ho tot, sempre sent transparent i honest, perquè la meva tasca no és aplaudir ni jutjar la protagonista, sinó fer un relat de qui era.

Un episodi molt personal és quan la cantant va posar un detectiu al seu marit per acabar descobrint que li era infidel. A l’exposició que vas fer al Palau Robert, dedicada a Victòria dels Àngels, sortia el document del detectiu.

Aquest capítol em va servir per parlar del context, era un moment en què es va aprovar la llei de divorci a Espanya i jo interpreto que ella va demanar aquell informe per tenir motius per demanar la separació. El seu marit va morir tres anys després i, com que els terminis eren tan llargs, el divorci no es va arribar a produir mai. És important parlar d’això perquè el lector conegui com era l’Espanya de l’època, per exemple que si el marit hagués decidit que ella no sortia del país per cantar, no ho hauria pogut fer, perquè la llei exigia que calia el permís del marit per fer-ho.

 

Pep Gorgori 2

 

A la biografia hi ha grans secundaris, com Pau Casals o Alicia de Larrocha.

Sí, ella va anar a concerts organitzats per Pau Casals quan era petita, gràcies al fet que ell va treballar perquè la gent amb menys recursos pogués gaudir-los. I amb Alicia de Larrocha va tenir una llarga amistat de més de seixanta anys. La correspondència amb ella és especialment interessant. També hi surten secundaris que són estrelles, com els directors de la Royal Opera House, del Metropolitan de Nova York, de les principals discogràfiques…

El seu pare és un personatge fonamental en la vida de Victòria dels Àngels.

Sí, mentre escrivia la biografia de Victòria dels Àngels, pensava que volia fer la del seu pare. Ell era el porter de la Universitat de Barcelona, per tant, Victòria va viure a l’edifici històric de plaça Universitat. Vaig mirar els registres de l’Ajuntament i vaig trobar que llavors allà hi havia empadronats vint-i-cinc persones, la majoria treballadors i les seves famílies. Així, quan els alumnes marxaven en acabar les classes, la universitat passava a esdevenir casa seva i, per tant, Victòria anava cantant pels jardins de la facultat.

Quina meravella!

El pare va començar sent un ajudant a l’hort de la facultat de Farmàcia. Després va aconseguir plaça fixa i va prosperar fins a esdevenir porter de primera. La seva esposa netejava els espais de la universitat. El pare venia de Fuengirola, tenia un interès cultural enorme, va decidir aprendre català molt ràpidament, es va involucrar en moviments anarquistes, llegia molt, portava els fills a concerts… Durant la Guerra Civil el van voler purgar, però algú va intercedir per ell, així que devia ser una persona molt estimada.

A la biografia hi dediques molt d’espai a la formació de la soprano.

Faig un recorregut per com ella concep la formació i l’actitud davant la vida i de la música que ha de tenir una soprano. És un capítol molt ampli que ens permet endinsar-nos en la personalitat de Victòria dels Àngels. D’altra banda, va tenir una formació intel·lectual important, per exemple a través del grup de música antiga Arts Musicae. Gràcies a això va tenir un coneixement de la música antiga europea impressionant. És a dir, no es conformava amb els papers òperes, sinó que anava molt més enllà.

El disc de La bohème de Victòria dels Àngels és la gravació d’una òpera més venuda de la història. Ara no es venen tants discos. En fer aquesta biografia, ¿has sentit certa nostàlgia per com era abans el món de la música?

De fet, he trobat gestos de nostàlgia de Victòria dels Àngels respecte a com eren les coses al començament de la seva carrera, ella va viure l’edat d’or de la discografia, però també l’edat d’or de la creació de la figura de la gran diva, com Maria Callas per exemple. Ella venia d’una cultura diferent, la de l’esforç, la d’obrir-se camí amb la veu… i no la del màrqueting. Ella va tenir màrqueting quan ja tenia la carrera feta. Recordo una carta dels anys vuitanta on d’alguna manera deia que no tenia res a veure amb el mercat musical tal com s’entenia llavors.

Aquesta és una biografia per conèixer Victòria dels Àngels o per a lectors que ja la coneixen?

Volia escriure un llibre que vingués de gust llegir, això per sobre de tot. D’altra banda, qui cregui que coneix Victòria dels Àngels hi trobarà una altra de ben diferent. I qui no conegui qui era la cantant, penso que la podrà descobrir. Escrivint aquesta biografia volia passar-m’ho bé, perquè només així el lector la podria gaudir.

I si algú vol descobrir la veu de Victòria dels Àngels, quines són les gravacions recomanades?

La seva Bohème amb Jussi Björling és meravellosa, també les Cinco canciones negras de Xavier Montsalvatge. Hi afegiria les chansons franceses, com les de Gabriel Fauré. Impossible deixar de banda el repertori de lieder. He de dir, però, És a dir també que la veu de Victòria dels Àngels s’entén millor si saps la seva història personal.

Som conscients de fins on va arribar Victòria dels Àngels?

Almenys cal posar-ho en valor. Va teixir una xarxa de contactes molt important i professionalment va arribar molt alt. Aquesta cantant va triomfar al Metropolitan, es va alternar en un repartiment de La traviata amb Maria Callas i Alicia Albanese. Això significa que qui estigués a Nova York i vulgues veure l’òpera de Verdi havia d’escollir quina Violeta volien escoltar: Callas, Albanese o Victòria dels Àngels. Ni més ni menys.

Qui era Victòria dels Àngels, doncs?

Una persona amb una veu prodigiosa i un cap molt millor moblat del que coneixíem. Va ser una cantant d’una talla descomunal, que es va formar, que es va cultivar, que estava al dia de tot el que passava a la música durant la seva època. Va ser una dona que va lluitar contra els elements i molts obstacles. Una cantant excepcional. 

Manel Haro
Llegir.cat

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet