ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Torna al Liceu la producció de David McVicar 'Adriana Lecouvreur' de Cilèa

10/6/2024 |

 

Estrenada el 1902, Adriana Lecouvreur és l’obra més coneguda de Francesco Cilèa, un dels compositors més brillants de la generació de Puccini i Giordano, que torna al Liceu del 16 al 29 de juny.

La producció

A Adriana Lecouvreur, com ja havia fet en dues produccions més que també s’han vist al Liceu —les d’Andrea Chénier i La traviata, que tornarà la temporada vinent—, McVicar va optar per una escenografia d’època, de principis del segle XVIII, que ens trasllada al temps en el qual van succeir els fets originals que van inspirar l’òpera de Cilèa. En aquest cas, no hi ha cap gest postmodern, ni una sola concessió a l’estil informalment conegut com a eurotrash: aquesta producció és rica en cotilles i vestits luxosos amb faldilles amb forma de copa, perruques empolsades, levites amb botons brillants i un encisador aire francès, tot dissenyat per Brigitte Reiffenstuel. La decoració de Charles Edwards ens transporta sense subterfugis als llocs especificats en el llibret: la Comédie Française, una vila noble als afores de París, el saló d’un palau, un apartament humil. Per mostrar l’acció de l’òpera i ampliar el seu significat no fa falta res més, i aquesta és una bona mostra de la intel·ligència escènica de McVicar, que només necessita ser provocador quan hi ha algun obstacle que s’interposa entre l’obra i el públic. Si no és així, el normal és que l’obra flueixi sense interferències.

A més de tot això, hi ha dos temes centrals que recorren Adriana Lecouvreur i als quals McVicar dona una importància principal: l’art com a experiència divina, i l’amor com a passió incontrolable. La seva dramatúrgia, doncs, incideix en aquests aspectes d’una manera tan intel·ligent com eficaç. Adriana Lecouvreur és la història d’una actriu enamorada i arrossegada contra la seva voluntat a l’interior d’un triangle sentimental que posa fi a la seva vida, i el món del teatre està molt present en el llibret. McVicar situa l’acte I a les bambolines de la Comédie Française, però treballa l’escenari —presidit per un bust de Molière just a l’embocadura— com si fos un mirall: mentre la companyia es prepara per sortir, també veiem les seves accions a escena, aparentment observades per un altre públic invisible que estaria a l’altre costat, davant nostre. L’acte III, que inclou un número de dansa —inspirat en el mite grec del Judici de París—, també és fidel a l’esperit històric, i McVicar ens permet observar un autèntic ballet de cort dels temps de Lluís XV, amb una coreografia deliciosa d’Andrew George. La reconstrucció històrica dels espais, els comportaments i l’art del període barroc francès resulten, doncs, realment admirables.

No obstant això, l’aspecte més destacable d’aquesta producció, que ja va passar pel Liceu a la temporada 2011-2012, té a veure amb les passions: l’amor torrencial que uneix Adriana i Maurici, i l’odi que separa Adriana i la Princesa, són les forces emocionals de l’òpera, i McVicar les tracta amb una dramatúrgia clara i eficaç. Una de les decisions d’aquesta producció la trobem en el fet que s’incentiva el contacte físic: els petons a l’escena són reals, sense precipitació, es dona prou temps als intèrprets d’Adriana i Mauricio perquè, mentre recuperen l’alè després de l’esforç de cantar, es facin petons i es toquin com si estiguessin dominats per una pulsió sexual irreprimible. Alhora, la Princesa transmet tota la maldat de qui decideix assassinar el seu rival a sang freda: la relació entre ella i Adriana es construeix a poc a poc a partir de la gelosia, el menyspreu, l’odi i l’afany de venjança, la qual cosa concedeix a la producció no només una estètica monumental d’època, delicada i bella, sinó també un interessant aspecte psicològic.

Argument

Adriana Lecouvreur és la història d’una actriu, la protagonista de la qual l’obra pren el seu títol, enamorada d’un noble anomenat Maurici, comte de Saxònia. Adriana és una dona dedicada a l’art i al seu perfeccionament —es presenta com una intermediària entre el geni de l’artista i el públic—, que es veurà embolicada, contra la seva voluntat, en una intriga política que posarà fi a la seva vida: Mauricio, que aspira a ser el rei de Polònia, cerca l’ajuda de la Princesa de Bouillon, una antiga amant que encara segueix enamorada d’ell. Però quan aquesta descobreix que Maurici ha oblidat el seu amor, i que només hi acudeix per interès estratègic, començarà a traçar un pla de venjança que apuntarà directament a Adriana, a qui identifica com la nova amant de Maurici i, per tant, el seu rival. Després de moltes intrigues repartides entre el segon i el tercer acte, que van testimoniant la feroç antipatia entre la Princesa i Adriana, al quart es resol la tensió: Adriana rep un ram de violetes enverinades; en aspirar l’aroma de les flors també s’intoxica i, finalment, mor en braços del seu amant.

La mort d’Adriana és un clixé utilitzat àmpliament en moltes òperes dels segles XIX i XX: el de la dona passional, sobrepassada per una realitat que no pot controlar, que mor sense haver aconseguit l’amor. Adriana és una heroïna tràgica d’una dimensió semblant a la Mimì de La bohème, Madama Butterfly o la protagonista de La traviata, amb àries tempestuoses, però que mor d’una manera irreal.

La partitura

Adriana Lecouvreur és una joia del romanticisme tardà italià, un drama curull de melodia, de passions a flor de pell, d’orquestracions nítides i exultants; un dels últims exemples de l’excel·lència del llenguatge clàssic abans de la irrupció del modernisme musical a Europa.

Adriana Lecouvreur és un dels papers més desitjats per les grans sopranos dramàtiques, aquestes forces de la natura que conjuminen lirisme i força, les mateixes que han construït carreres glorioses de la mà de rols similars i d’alta responsabilitat com Tosca, Mimì, Violetta (La traviata) o Madama Butterfly. La clau es troba en la bellesa continuada que Cilèa va proporcionar al personatge, regalant-li una ària punyent (Poveri fiori), una entrada apoteòsica (Io son l’umile ancella), diversos duets colossals, entre d’altres: dues parts declamatòries —en la seva aparició en el primer acte i al final del tercer— que permeten que les sopranos vagin més enllà dels seus límits i demostrin que, a més de ser grans cantants, també poden ser excel·lents actrius. És a dir, un triomf amb Adriana Lecouvreur és la garantia d’aconseguir el certificat de diva, la més alta excel·lència en l’Olimp de l’òpera. I, com no pot ser d’una altra manera, aquestes properes set dates del Liceu comptaran amb dues sopranos dramàtiques de primera línia, la polaca Aleksandra Kurzak i la italiana Valeria Sepe.

El rol d’Adriana és tan imparable que la resta de personatges que orbiten al seu al voltant han d’estar a la mateixa altura, especialment el de Mauricio, per a tenor spinto. Aquest paper se’l repartiran el nord-americà Freddie De Tommaso i el francès Roberto Alagna, dos grans talents de dues generacions diferents. Michonnet, un paper de tall còmic per a baix, el cantaran Ambrogio Maestri en cinc dates, i Luis Cansino els dies 17 i 20 de juny. Els papers intrigants del Príncep de Bouillon i l’Abat de Chauzeil seran, en totes les funcions, per al baríton Felipe Bou i el tenor Didier Peri, respectivament. El tercer paper central de l’òpera, el de la Princesa de Bouillon, la rival d’Adriana, serà per a dues mezzosopranos d’altíssima categoria, la italiana Daniela Barcellona i la francesa Clémentine Margaine. El mestre nord-americà Patrick Summers conduirà totes les funcions, perllongant així la seva fèrtil col·laboració amb el Liceu, on ha comandat diverses produccions en la seva condició de director convidat, aportant sempre un savi equilibri entre passió i comprensió racional del que demanda cada partitura. En definitiva, una batuta idònia per trobar la connexió perfecta entre forma i ànima d’una obra major de l’òpera del segle XX. 


Catclàssics

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet