Cerca de notícies

Enquesta

Rusalka d'Antonín Dvorák torna al Gran Teatre del Liceu

17/6/2025 |

 

Rusalka d’Antonín Dvorák torna al Gran Teatre del Liceu amb un elenc estel·lar encapçalat per Asmik Grigorian i Piotr Beczała, sota la direcció de Josep Pons en la seva última producció de la temporada. L’òpera, que es representarà en un total de 7 funcions, del 22 de juny al 7 de juliol, compta amb una funció única el 6 de juliol d’Òpera entre generacions per transmetre la passió per l’òpera a tota la família al preu únic de 35 €. Rusalka —faula lírica en tres actes— va ser estrenada a Praga el 1901 i és l’òpera més coneguda i estimada del teatre líric txec.

En la posada en escena dirigida per Christof Loy que ara arriba al Liceu —una coproducció amb el Teatro Real de Madrid, el Palau de les Arts Reina Sofia de València i la Staatsoper de Dresden— l’òpera de Dvorák es desprèn dels més purs marcs fantàstics per funcionar a una escala simbòlica i parlar, per sobre de tot, de la individualitat incompresa i de l’alt preu que es paga quan no s’encaixa en les convencions socials.

La funció del 4 de juliol de Rusalka de Dvorák amb direcció d’escena de Christof Loy i sota la batuta del mestre Josep Pons es retransmetrà en directe a través de la plataforma Liceu OPERA+. Es tracta de la primera retransmissió des del rellançament de la plataforma el passat mes de març. Un cop editada, quedarà accessible en obert per als abonats.

Rusalka, una obra mestra del Romanticisme eslau
Rusalka, d’Antonín Dvorák, és la història d’una nimfa de les aigües que s’enamora d’un príncep humà i fracassa en l’intent d’estimar-lo. És la penúltima de les deu òperes del compositor txec, una obra mestra de la lírica romàntica que explora les fronteres entre el món màgic i la condició humana. La protagonista, una ondina que desitja convertir-se en dona per viure l’amor, en paga cruelment les conseqüències. L’òpera aprofundeix en la mitologia eslava per parlar d’identitat, desig i pèrdua.

El tipus d’ésser fantàstic que representa el personatge de Rusalka es troba en la majoria de les mitologies occidentals. Històricament, s’han convertit en sirenes, fades, princeses de conte i, fins i tot en l’univers operístic, amb figures com les filles del Rin a Der Ring des Nibelungen de Wagner. Dvořák va compondre Rusalka a partir d’un llibret del jove poeta Jaroslav Kvapil i va crear una òpera amb el somni d’universalitzar la cultura popular txeca i deixar un llegat valuós al seu propi poble.

Inspirada en llegendes eslaves i en contes europeus del Romanticisme, com La sireneta de Hans Christian Andersen i Ondina de Friedrich de la Motte Fouqué, Rusalka es va estrenar amb gran èxit a Praga l’any 1901. Ràpidament, es va convertir en una de les òperes txeques més representades arreu del món. La seva ària més coneguda, la hipnòtica Cançó de la lluna, és un dels grans moments del repertori líric. Darrere l’halo fantàstic de Rusalka s’hi amaga una història profundament humana: parla de la incomoditat de no encaixar en cap món, del desig impossible, de la traïció i de la ferida de no ser correspost. Una metàfora del desarrelament i de la recerca d’un lloc propi.

La producció de Christof Loy se situa en un espai simbòlic, un llac que representa l’espai intermedi entre la vida i l'art. Rusalka somia expressar-se, però no pot caminar i, quan aconsegueix esdevenir humana gràcies a un ritual màgic, tampoc no pot parlar. Privada de tota mena d’expressió, no encaixa en cap món i això la porta inexorablement cap a la frustració i el fracàs i, per descomptat, cap a la impossibilitat de ser estimada. Aquesta proposta escènica, moderna, psicològica i perspicaç planteja el conflicte que sorgeix quan la realitat i la fantasia no se saben comunicar.

El director d’escena alemany ambienta l’òpera en un llac simbòlic que representa l’espai entre l’art i la vida, una zona tensa en què es confonen l’èxit i el fracàs. Rusalka és una artista sense cap paper assignat que encara no ha descobert quin és el seu lloc. Loy planteja una lectura contemporània i poètica de l’obra, on la protagonista —amb mobilitat reduïda i en crosses— representa una individualitat ferida, incompresa i en constant tensió amb les convencions socials. El seu món d’origen, habitat per artistes que han viscut temps millors —malabaristes, actrius, còmics—, ja no té la força transformadora de l’art.

Loy, que busca construir un pla simbòlic per sobre de la lectura textual dels llibrets de les òperes, planteja diverses preguntes: poden existir l'art i l’amor absoluts o són ideals que topen amb un món en què tots som imperfectes? Què passa quan l’art no pot canviar el món a millor? Quina funció tenen els artistes que no troben el seu lloc? Rusalka, que durant tota l’òpera viu en un estat permanent d’incomunicació i ansietat, és una figura constantment turmentada: no pot caminar, no pot parlar i tampoc no pot tornar enrere i penedir-se de les seves decisions.

Tota l’acció de l’òpera es desenvolupa en un mateix espai. En aquesta producció, els dos mons, el fantàstic i el terrenal, coincideixen en un espai intermedi que representa un híbrid entre llac, castell i teatre que permet la circulació dels personatges i les idees.

Moments musicals clau
L’ària Mesicku na nebi hlubokém (Cançó de la lluna), al primer acte, és sens dubte el moment més conegut i icònic de l’òpera. Rusalka, enamorada d’un príncep humà, demana al seu pare, Vodník, que li permeti convertir-se en dona. Amb un lirisme desbordant i una melodia inoblidable, aquesta ària s’ha convertit en peça imprescindible del repertori per a qualsevol soprano lírica o dramàtica.

Altres passatges destacats es troben al ballet del segon acte, Slavnostní hudba. L’interès de Dvořák pel folklore de Bohèmia i per la cultura eslava no es reflecteix només en la mitologia de l’argument, sinó també en la música: les danses populars aporten lleugeresa i contrast a la densitat dramàtica de l’obra, i ajuden a marcar la frontera entre el món màgic de Rusalka i el pla material dels humans. Durant la celebració nupcial, aquest ballet mostra tant la riquesa de les danses txeques com la incapacitat de Rusalka per seguir-les.

L’òpera culmina amb un dels moments més colpidors del repertori: el duet final Miláčku, znáš mě, znáš?, entre Rusalka i el príncep. Incapaç de parlar des que s’ha convertit en humana, Rusalka no es pot comunicar amb l’ésser estimat. El petó que li dona provoca la mort del príncep, en una escena marcada per una passió tràgica i una orquestració refinada que beu clarament de la tradició wagneriana.

En escena
La soprano lituana Asmik Grigorian assumeix un dels rols més exigents del repertori per a soprano dramàtica i es confirma com la Rusalka més destacada de la darrera dècada. Serà la protagonista de sis de les set funcions programades. A la funció del 6 de juliol —inclosa dins la iniciativa Òpera entre generacions, que convida grans i joves d’una mateixa família a compartir la màgia de l’òpera—, la substituirà la soprano russa Olesya Golovneva, una altra reconeguda intèrpret d’aquest paper.

Grigorian encapçala un repartiment equilibrat, amb presència de veus internacionals i talent local. El paper del príncep, concebut per a tenor spinto amb aires wagnerians, serà interpretat pel tenor polonès Piotr Beczała, excepte en la sessió del 6 de juliol, en què assumirà el rol el nord-americà Ryan Capozzo.

Els altres rols principals tindran repartiment estable en totes les funcions: el baix grec Alexandros Stavrakakis serà Vodník, el geni de les aigües; la soprano finesa Karita Mattila interpretarà la princesa estrangera que sedueix el príncep; i la mezzosoprano alemanya Okka von der Damerau donarà vida a la bruixa Jezibaba.

Entre els papers secundaris, Manel Esteve serà Hajny (el guardabosc), David Oller interpretarà Lovec (el caçador), i Laura Orueta donarà vida a Kuchtík (l’auxiliar de cuina). Les tres nimfes del bosc seran encarnades per les joves cantants Laura Fleur, Alyona Abramova i Julietta Aleksanyan.

La direcció musical anirà a càrrec de Josep Pons, que es posa al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu per extreure tota la riquesa i densitat de la partitura postwagneriana de Dvořák, en la seva última producció de la temporada. 

Catclàssics