Cerca de notícies

Enquesta

Josep Pons: “El món simfònic hauria de reinventar-se com van fer els museus”

25/7/2025 |

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2559984-el-mon-simfonic-hauria-de-reinventar-se-com-van-fer-els-museus.html

El mestre berguedà s’estrena com a director de la Deutsche Radio Philharmonie coincidint amb el seu final d’etapa al Liceu. El panorama simfònic, assegura, està com durant la Revolució Industrial i li cal un canvi de paradigma

Una nova pro­ducció de Fals­taff i una Vui­tena de Mah­ler posa­ran l’any que ve punt final als catorze anys de Josep Pons com a direc­tor musi­cal del Gran Tea­tre del Liceu. El mes­tre de Puig-reig (Ber­guedà), que, des de fa uns dies, ja té subs­ti­tut en el càrrec (el britànic Jonat­han Nott), com­bi­narà aquesta última tem­po­rada a Bar­ce­lona amb la direcció de la Deutsche Radio Phil­har­mo­nie (DRP), amb la qual es pro­posa can­viar la pers­pec­tiva amb què, des de fa dècades, s’escol­ten els con­certs de música simfònica.

Tot just s’acaba la seva penúltima tem­po­rada com a direc­tor musi­cal del Liceu i es dis­posa, a l’octu­bre, a assu­mir la titu­la­ri­tat de la Deutsche Radio Phil­har­mo­nie. Toca fer balanç?
Pot­ser toqui fer-lo quan, l’any que ve, hagi aca­bat la meva etapa al Liceu i tin­guem una foto més com­pleta d’aquesta experiència, alhora que per poder res­pon­dre bé aquesta pre­gunta pos­si­ble­ment ens cal­dria una con­versa mono­temàtica. En qual­se­vol cas hi he estat catorze anys i, això, en una relació direc­tor-orques­tra, és tot un mira­cle! No cal dir que agra­eixo poder-hi haver estat catorze anys perquè m’he pogut expli­car, la qual cosa, amb menys temps, hagués estat molt més difícil. Tenia, d’altra banda, un encàrrec molt con­cret: por­tar els cos­sos musi­cals esta­bles del tea­tre a un pri­mer nivell inter­na­ci­o­nal, i, en aquest sen­tit, estic molt con­tent perquè con­si­dero que ho hem acon­se­guit.

Catorze anys són un mira­cle, diu. Com s’ha pogut fer rea­li­tat?
Amb hones­te­dat. No vol­dria que se’m jutgés per vanitós, però, si una cosa he estat en aquests anys, és honest. En qual­se­vol càrrec direc­tiu, d’altra banda, has de tenir clar que, a qui ser­vei­xes, és a la ins­ti­tució, no a tu. Això vol dir que cal ser-hi lle­ial. No crec que, en aquests anys, se’m pugui senya­lar per haver fet res per mèrit només meu. I això que un tea­tre d’òpera t’invi­si­bi­litza molt, és com entrar al con­vent! D’ençà que vaig arri­bar al Liceu, m’he fet un tip de dir que no a pro­pos­tes que, en clau de car­rera pro­fes­si­o­nal, m’hau­rien ser­vit indub­ta­ble­ment per a una major pro­jecció.

Com va aca­bar en el món de l’òpera, un direc­tor com vostè?
Perquè Albin Häsen­roth [direc­tor gene­ral del Liceu entre els anys 1990 i 1996], que era molt llest, em venia veure amb l’Orques­tra del Lliure i deia: “Aquest, a la llarga, hau­ria de ser el direc­tor de l’orques­tra del Liceu!” Em va començar a donar títols que, ales­ho­res, fèiem al Tea­tre Victòria perquè el Liceu feia poc que s’havia cre­mat. Vaig diri­gir-ne un o dos cada any fins que, després de deu anys al cap­da­vant de la ONE (Orquesta Naci­o­nal de España), vaig accep­tar el càrrec al Liceu pel con­ven­ci­ment que era el moment de cons­truir aquí. Vocació de ser­vei? Doncs pro­ba­ble­ment sí, perquè en aquell moment tenia diver­ses ofer­tes fora on hau­ria pogut optar per una car­rera pos­si­ble­ment més plàcida.

Li havien ofert diri­gir La Fenice, a Venècia...
Sí, això va ser a finals del 2000 i va ser un dels molts cops que vaig dir que no. M’ho va ofe­rir el Mario Mes­si­nis, l’inten­dent del tea­tre, amb Paolo Pian­monti com a joveníssim direc­tor artístic, però... no era el moment. Vaig pen­sar que, si mar­xava com els meus ante­ces­sors, ningú cons­trui­ria aquí. Per tant vaig deci­dir que­dar-me, cons­ci­ent que per la situ­ació del món orques­tral al país en aquell moment, el meu paper havia de pas­sar per cons­truir aquí, sabent que la meva funció seria més la de sem­bra­dor que no pas de recol·lec­tor. Creia que era el que tocava fer en aquell moment, i és el que vaig fer, sabe­dor que aque­lla no seria un feina per obte­nir reco­nei­xe­ment imme­diat. També he d’asse­nya­lar, que una vegada con­closa la feina pre­vista, les ins­ti­tu­ci­ons on he desen­vo­lu­pat el meu lide­ratge han estat molt gene­ro­ses amb mi i, ara mateix, puc dir amb orgull que soc direc­tor hono­rari de totes, perquè el Liceu també m’acaba de fer aquest honor immens.
Quina orques­tra es va tro­bar, al Liceu, i quina dei­xarà, quan marxi l’any que ve?
Em vaig tro­bar una orques­tra molt afec­tada per les reta­lla­des, escapçada com­ple­ta­ment pels aco­mi­a­da­ments. Havíem, per tant, de refer-la, de tor­nar-la a omplir. El pro­jecte que vaig dis­se­nyar tenia dues bran­ques. Una era la de l’estruc­tura. S’havia de fer una regla­men­tació que ens per­metés créixer com a orques­tra moderna. S’havien de repo­sar les pla­ces, això era indis­pen­sa­ble. I, a par­tir d’aquí, crear una acti­vi­tat per poder cons­truir de manera ferma i salu­da­ble, no només en l’òpera sinó en tots els àmbits que aju­des­sin al crei­xe­ment artístic: cre­ant una sèrie simfònica i també de música de cam­bra. Calia tocar totes les tecles, com quan un equip de fut­bol, a més d’entre­nar-se al camp, tre­ba­lla aspec­tes psi­cològics o aspec­tes tècnics a la pis­sarra.

Perquè un bon direc­tor d’orques­tra ha de ser també un bon psicòleg, és clar.
Ho hau­ria de ser, perquè sovint aca­bes ges­ti­o­nant més qüesti­ons huma­nes que no pas musi­cals! Si no hi hagués un res­pecte, el direc­tor no dura­ria més de dos assa­jos. I l’orques­tra ha de tenir prou bona salut perquè cadascú pugui donar el millor que té. No n’hi ha prou, que un músic toqui la nota que té escrita en un paper. Si no hi ha un plus, del qual tu en diràs màgia i un fla­menc en dirà duende, però que en tot cas és ine­fa­ble, la música no rut­lla, no ens enrampa. El public dirà: “Bé, hem vist un con­cert més…”

Quins moments espe­ci­als recorda, d’aquests anys?
Molts, perquè he tin­gut la sort de poder diri­gir títols extra­or­di­na­ris amb pro­duc­ci­ons també extra­or­dinàries: Pelléas i Mélisande, Par­si­fal,Tris­tany i Isolda, Lohen­grin, la tetra­lo­gia, Woz­zeck, Rode­linda... Han estat molts, el moments de sac­se­jada, els moments màgics en què pen­ses que allò és el nos­tre regal. Ara diré una cosa que pot sem­blar una fotesa, però, quan es pro­du­eix un d’aquests moments sublims, el que sents és, sobre­tot, amor. I d’una manera molt pura! Esti­mes l’obra, esti­mes els músics... els abraçaries!

Sorprèn que marxi del Liceu sense haver fet cap enre­gis­tra­ment dis­cogràfic.
Sí, òbvi­a­ment m’hau­ria agra­dat haver fet una acti­vi­tat que no única­ment quedés en la memòria sinó també en un docu­ment sonor, però em queda un any, encara hi som a temps! En tot cas, mal­grat mol­tes de les refle­xi­ons que podríem fer ara, com deia abans, aques­tes, si s’escau, m’agra­da­ria fer-les d’aquí a un any. Ara mateix no puc sen­tir altra cosa que no sigui agraïment. Envejo tots aquells que estan sem­pre encan­tats d’haver-se cone­gut i pen­sen que la culpa és sem­pre dels altres, perquè jo... sem­pre penso que la culpa és meva, que si no hem fet més és perquè jo no he fet prou!

Com veu el país, si més no en l’aspecte cul­tu­ral?
Hi ha un símil que m’agrada molt usar quan parlo de cons­truir una orques­tra, que és el d’una estan­te­ria de lli­bres. Quan pen­sem una lli­bre­ria, si no volem haver de fer ampli­a­ci­ons cada dos per tres, l’hem de pen­sar pre­ve­ient el que ha de con­te­nir ide­al­ment, i d’aquest plan­teig en sor­tirà el nom­bre de pres­tat­ges que neces­si­tem. Hi haurà un espai per a cada dis­ci­plina selec­ci­o­nada, i tot i que encara no tin­guem bona part dels lli­bres pre­vis­tos, al moment que esti­guem en dis­po­sició de poder adqui­rir-los, sabem exac­ta­ment a quin lloc hau­ran d’anar col·locats. Crec que el dis­seny de la cul­tura d’un país, i la poste­rior gestió, no s’hau­rien d’allu­nyar d’aquesta visió metafòrica. Però nova­ment la reflexió sobre aquest apar­tat, si la volem seri­osa i ben argu­men­tada, vol mol­tes pàgines de paper per omplir, i en cap cas no dei­xa­ria de ser la meva visió sub­jec­tiva.

Quin pro­jecte té, per a la Deutsche Radio Phil­har­mo­nie?
Era la ter­cera vegada que me n’ofe­rien la titu­la­ri­tat. He estat el direc­tors dels nos, jo [riu]. Hi vaig per votació dels músics, que em conei­xen pels con­certs que ja hi he fet com a direc­tor con­vi­dat. Ara bé: bus­ca­ven un músic i és pro­ba­ble que es tro­bin un agi­ta­dor!

I això?
Els he pro­po­sat un canvi, però un canvi que trobo neces­sari en gene­ral. El món de l’expressió cul­tu­ral ha evo­lu­ci­o­nat en molts àmbits, però el simfònic és, segu­ra­ment, el que menys ha evo­lu­ci­o­nat. M’explico: en els últims trenta anys, per exem­ple, hi ha hagut un canvi molt impor­tant en els museus. Han pas­sat de ser llocs on s’atre­so­rava allò que aque­lla ciu­tat o país tenia en dipòsit a gene­rar expo­si­ci­ons tem­po­rals, plans esco­lars extra­or­di­na­ris o, fins i tot, boti­gues on pràcti­ca­ment ho com­pra­ries tot: el lla­pis, la goma, la bossa... Els museus, com en diríem ara, es van rein­ven­tar. El món simfònic, en canvi, està igual que durant la Revo­lució Indus­trial. Les orques­tres van dei­xar de créixer, les sales de con­certs van que­dar com esta­ven... ara això con­ti­nua igual i deter­mina una manera de pro­gra­mar a base de tem­po­ra­des en què tu i els que, per qüesti­ons econòmiques o inqui­e­tuds cul­tu­rals, són els teus sem­blants aneu a un con­cert i, després, a sopar. Però cada set­mana és el mateix con­cert! Can­via l’ordre de les notes, d’acord, però és el mateix: ober­tura, con­cert i sim­fo­nia. Entremès, pri­mer i segon plat. Ofe­rim una experiència acústica i prou.

Què pro­posa?
Un canvi de para­digma. Pro­poso fer una pro­gra­mació a par­tir de dife­rents Esfe­res temàtiques amb dife­rents dimen­si­ons i dura­des. Unes poden durar dues set­ma­nes, altres dos mesos o bé altres tres tem­po­ra­des. També unes poden estar for­ma­des exclu­si­va­ment pels con­certs simfònics, men­tre que d’altres esta­ran for­ma­des a més per con­certs de cam­bra, debats a la ràdio, etc. L’esfera més gran, de moment, l’ano­meno Visi­ons d’Europa i es desen­vo­lu­parà al llarg de tres tem­po­ra­des, amb un tema dife­rent per a cadas­cuna. Es tracta d’expo­sar dife­rents visi­ons d’Europa. Per a la pri­mera tem­po­rada he pro­po­sat El món d’ahir, per a la segona Els pilars d’Europa, i per la ter­cera L’Europa no resolta, endin­sant-nos en la música i en la reflexió sobre els temes esco­llits. L’Europa més ama­ble, la més segura en el temps, la que dona el millor que pot ofe­rir la huma­ni­tat, però que no sap veure el volcà als seus peus que erup­ci­ona amb una pri­mera guerra mun­dial i després amb una segona. Els pilars on es cons­tru­eix Europa: Grècia, Roma, les mito­lo­gies nòrdi­ques, Jeru­sa­lem, el cris­ti­a­nisme, Goethe, Shakes­pe­are, Dante, Mon­taigne, els vells i els nous mites. L’Europa encara no resolta, l’Europa dels naci­o­na­lis­mes. Per altra banda no podem obli­dar que som una orques­tra de ràdio, i que dis­po­sem d’un alta­veu per­ma­nent per poder difon­dre i ampli­fi­car el que estem fent, de manera que he pro­po­sat la cre­ació d’un Fòrum Europa on es gene­rin entre­vis­tes, debats i canals de dis­cussió sobre els temes pro­po­sats. Altres Esfe­res temàtiques que també posa­rem en marxa seran Uni­vers Hil­de­gard von Bin­gen, sobre la gran figura medi­e­val que va ser com­po­si­tora, poe­tessa, mística, natu­ra­lista, femi­nista. A ella li dedi­ca­rem un espai de música i reflexió. I, al cos­tat d’aques­tes hi haurà altres Esfe­res dedi­ca­des a la nova música, a la música de cam­bra i a pro­jec­tes soci­als i edu­ca­tius.

Un referent català de la música clàssica
Al capdavant de l’Orquestra i el Cor del Liceu des del 2012, Josep Pons (Puig-reig, 1957) va ser distingit l’abril passat amb una Creu de Sant Jordi, reconeixement que s’afegeix als que ha rebut (paradoxalment més a Espanya que no pas a Catalunya) al llarg de la seva trajectòria, com el Premio Nacional de Música (1999) que concedeix el Ministeri de Cultura. Fundador de l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure, de la qual fou director titular del 1985 al 1997, així com de la JONC (Jove Orquestra Nacional de Catalunya), Pons va ser director titular i artístic de l’Orquesta y Coro Nacionales de España (2003 i 2012) i l’Orquesta Ciudad de Granada (1993-2003) així com director musical executiu, l’any 1992, de les cerimònies dels Jocs Olímpics de Barcelona. Amb una discografia de més de 50 CD i DVD (la majoria, publicats per Harmonia Mundi i Deutsche Grammophon), el mestre berguedà marxarà del Liceu havent dirigit una quarantena de títols i havent contribuït a dotar l’orquestra, com se li reconeixia amb la concessió de la Creu de Sant Jordi, d’una “personalitat pròpia”, tot “elevant-ne el nivell artístic i guanyant el reconeixement tant del públic com de la crítica”. 

O. Pérez Treviño G. Vidal
El Punt/Avui