Cerca de notícies

Enquesta

Víctor García de Gomar: «Volem convertir el Liceu en un centre on recopilar emocions»

2/9/2025 |

 

https://www.llegir.cat/2025/07/victor-garcia-de-gomar-volem-convertir-el-liceu-en-un-centre-on-recopilar-emocions/

El director artístic del Liceu reflexiona sobre la programació de la nova temporada del teatre i dels reptes de futur

La temporada 25-26 del Liceu ens presenta títols coneguts i de menys populars, barrejant les melodies més exquisides amb els temes més punyents i transcendents. El director artístic del teatre, Víctor García de Gomar (Barcelona, 1975), ens parla del món de l’òpera als nostres temps, de per què continua sent un gènere imprescindible, com moltes persones fan possible una producció operística, i fins i tot algunes pistes sobre el que ens deparen les temporades futures.

 

La temporada 25-26 comença amb dos títols fascinants però menys coneguts: La guineueta astuta de Janáček i Akhnaten de Philip Glass.

La nova temporada té molts momentums. És més comú començar una temporada amb Carmen, Un ballo in maschera, Madama Butterfly… però al Liceu hem preferit enfocar que les nostres òperes inaugurals siguin més agosarades. En aquest teatre tenim una assignatura pendent amb compositors com Britten o Janáček. D’aquest útlim en veurem diverses títols en els propers anys.

La Katia Kabanova de Janáček de fa uns anys va deixar molt bon record.

I amb l’estat de l’orquestra actual, podem arribar molt lluny. Ara comencem amb La guineueta astuta, i l’objectiu és veure ben aviat una de les obres més importants del segle XX del compositor: Jenůfa.

Amb l’Asmik Grigorian? Va tenir molt èxit a Berlín o Londres.

Ens encantaria! Tant de bo. El nostre objectiu és convertir el Liceu en un centre on recopilar emocions: de l’estímul intel·lectual, al gaudi emocional, al plor de la tristesa. Totes les emocions són convocades i cada persona agafarà allò que vulgui. I les portes estan obertes perquè aquestes mateixes emocions es pugin tornar a viure, sigui amb Janáček o amb Akhnaten de Glass.

Per què aquests títols?

No totes les òperes ens permeten arribar a crear un espai intel·lectual de la categoria que volem crear. Ara mateix vivim un moment crític, en el qual ja no es parla dels déus i heroïnes que van marcar generacions de públic precedents. Els mites i faules que tothom entenia abans, ja no són part del nostre dia a dia. Volem crear un vincle, una connexió amb els discursos passats, però mitjançant dramatúrgies contemporànies que respectin els textos precedents.

Quin rol hi juga la posada en escena?

A La guineueta astuta, Janáček va descriure una relació amb la natura, amb allò salvatge i què suposa unir-ho als costums i necessitats de la humanitat. La producció de Barrie Kosky, que coproduïm amb Múnich, permet donar un punt oníric a la història però sense fer-la fantàstica, allunyant-la de referents infantils, i sempre al servei de la narració. Per a algú que no hagi vist mai aquesta òpera, és una entrada ideal perquè entenguin la història.

I amb una música fabulosa!

Totalment, la música és descriptiva d’allò que es veu, amb uns interludis preciosos que funcionen com a canvi d’escena. Són d’una bellesa extraordinària. També hem buscat que més persones puguin arribar a gaudir-la, oferint les entrades a un preu més assequible que al d’una inauguració convencional. Com més gent pugui gaudir de l’obra i més puguin reflexionar sobre el nostre planeta, millor.

Com actuen les veus quan ofereixes un rol de Janáček?

Hi ha molta il·lusió. La Guineueta és molt coral, gairebé madrigalística, i tenim molts artistes que estan encantats en cantar en xec, en expandir repertori, i en fer possible una òpera de primera categoria.

 

 

Victor García de Gomar 1

 

Parlem d’Akhnaten de Glass. És la producció més gran de la temporada?

És una Aida de música contemporània. Glass és un clàssic viu i ja s’estan preparant celebracions pel seu 90è aniversari. És, potser, un títol més de moda, amb la seva estètica minimalista que coneixem: el de petites càpsules que es repeteixen i que, quan varien en pocs elements, esdevenen una catarsi. Aquí té un rerefons polític intens: juntament amb Einstein i Gandhi, Akhnaten és un personatge interessantíssim. La producció de Phelim McDermott s’allunya de l’estatisme amb moltíssims personatges que es mouen per l’escenari, des d’acròbates als propis intèrprets. De les dues versions del set que hi ha actualment al món, hem llogat la de la English National Opera.

Ja fa anys de l’Einstein on the Beach del Liceu. Més recentment al Palau, però!

Sí, des del 92 que no vèiem Glass al teatre. I més de trenta anys després, la seva música l’han imitat en pel·lícules, anuncis… Hi ha uns codis musicals concrets que han arribat a marcar un estil i una categoria operística única. Especialment, amb el que van poder fer amb Bob Wilson, desconfigurant i reconstruint una tradició preferent i cerimonial. A Nova York s’han viscut els revivals de l’òpera de manera molt intensa, amb gent assistint a la funció amb joies inspirades en la cultura de l’Antic Egipte. És tot un fenomen cultural.

Com es gaudeix, la música de Glass?

És una obra que ens reflecteix el món d’avui. La transformació i la velocitat amb la qual canvia la tecnologia, el nostre dia a dia, com s’estructura la nostra realitat en un bucle. La música de Glass captura aquest aspecte de la contemporaneïtat. També ens ofereix una visió mística, una repetició que esdevé gairebé un mantra i que ens porta a l’espai intern, inner space, de quietud i contemplació. És una música que es mou molt, però que ens convida a buscar la tranquil·litat dins d’un planeta que no para de girar. Glass és un dels grans compositors americans del segle XX, juntament amb Adams i Reich, i Akhnaten seria una Aida contemporània que ens porta al món dels faraons, però amb un llenguatge plenament vigent.

I Falstaff per tancar la temporada.

És un títol que li fa molta il·lusió al Josep Pons, i és un bon títol per acomiadar-se, perquè va ser un comiat ple de màgia de Verdi, amb aquesta fuga final que parla molt de la ironia fina. I a sobre amb dos dels millors intèrprets pel paper dels nostres dies: amb Ambrogio Maestri i Luca Salsi, i amb la producció de Laurent Pelly que és de molt bona factura i que agradarà al nostre públic més tradicional.

I com podem gaudir del Falstaff?

Verdi, en aquell moment de la seva vida, mirava enrere cap a Shakespeare, i donava resposta al món wagnerià intentant allunyant-s’hi. I aquest títol buffo busca riure’s de la vida amb un personatge grotesc que sempre fica la pota, i amb el que el públic és capaç d’emmirallar-se. Tots podem cometre errors, i el Falstaff sempre ens ho recorda! I la música també és fascinant, plena de melodies i temes que s’encadenen i s’enfilen en un contínuum que mirava al futur.

També hi ha Semiramide, un títol monumental en versió concert.

Quan parlem d’òpera en majúscules, aquesta hi és. És un Rossini seriós, i avui en dia veiem més sovint la vessant còmica i kitsch del compositor. Hi ha espai per a un Rossini que no sigui només colors en escena, on les emocions profundes i la joie de vivre van de bracet. Hi tenim una veu fabulosa amb Fagioli cantant Arsace, que serà molt plaent, i també Adela Zaharia, que ha tingut un èxit fantàstic cantant La Traviata a Madrid. Aquest títol posa totes les dificultats possibles al belcanto, amb les àries constants, les exigències del cant sempre a primer nivell.

 

Victor García de Gomar 1

 

Serà possible veure Semiramide escenificada, en el futur?

Sempre hi ha opció. Tot i que l’òpera cada cop és més costosa, el públic s’hi apropa dia a dia amb més entusiasme. Quan es prepara una temporada, s’ha d’equilibrar el finançament rebut amb el que aporten les entrades. Això vol dir que s’ha de fer més títols coneguts i populars per a mantenir estable un pressupost que creix any rere any. La proposta del Liceu és la de fer entrar el públic al teatre amb els 20 o 25 títols que més funcionen, i seguir educant perquè el repertori no vagi decreixent. Això vol dir que els espectadors que més venen al teatre tinguin sensació de déjà vu, perquè Carmen la veiem, per exemple, cada cinc anys.

I a altres teatres de repertori, es repeteixen títols cada any i no passa res.

Clar, són formats diferents al nostre. Aquí treballem amb una temporada concreta, amb alguns títols repetits i varis de nous, i allà per exemple ofereixen abonaments només per noves produccions. Al Metropolitan, si una persona ja ha vist la Bohème de Zeffirelli quatre vegades, hi tornarà només quan hi hagi una veu que li interessi. I després podran abonar-se a títols que no han gaudit mai. El Liceu no podria ara convertir-se en un teatre de repertori.

I això dificulta la creació musical contemporània?

Podríem dir que la composició de 1950 en endavant, queda bastant damnificada. També és un fenomen que obstaculitza la recuperació del patrimoni. Tenim un catàleg immens per a explorar i que demana un públic madur i una producció que permeti que el títol sigui sostenible econòmicament. És possible que acabem vivint com al temps de Händel: s’escolta una òpera una vegada, i ja no es repetirà mai més. I aquest és un problema global en el món de l’òpera: hi conviuen molts públics possibles, amb interessos diferents i encarant-se al mateix escenari. Com a teatre ens hem d’adreçar a tots aquests, i donar resposta a les seves necessitats.

Quin rol hi juga la crítica musical en els nostre temps?

Vivim en un món on la informació és omnipresent i on es pot accedir a la música des de qualsevol aparell. En aquest context, ¿qui t’ensenya quines són les versions interessants a escoltar de cap títol? Com arriba avui algú nou a descobrir clàssics com Abbado o Gardiner? Es necessiten guies. La crítica és important perquè ens permet com a teatre millorar, però també per transmetre un coneixement que no sempre està ben canalitzat.

Interessant…

A vegades, en els assajos, ja es detecta si una funció serà extraordinària. Però no sempre arriba al públic aquesta informació. Per tant, jo crec en la crítica, sobretot quan afina i dona espai a l’audiència a construir una visió del que passa a escena, no només per gaudir del que s’ha vist, sinó també per a avaluar el que es trobarà en el futur.

Tindrem més artistes femenines liderant la temporada, com per exemple Cindy Sherman?

Seria un plaer poder-la tenir aquí. Encara no hi ha res clar. És una artista de categoria mundial, i molt demanada, i hi estem intentant aterrar. Esperem tenir notícies aviat. 

Albert Mena
Llegir.cat