Cerca de notícies

Enquesta

'La guineueta astuta' de Janáček, inaugura la temporada al Liceu

18/9/2025 |

 

La temporada 25/26 del Liceu s’inaugurarà el 22 de setembre amb la nova coproducció de La guineueta astuta de Janáček amb proposta escènica de Barrie Kosky (reposició d’Andreas Weirich) i les veus principals de Elena Tsallagova Peter Mattei i Paula Murrihy. Dos dies abans, el 20 de setembre, el títol s’estrena amb una funció exclusiva del programa Òpera entre generacions, a un preu de 35 € per compartir grans i joves la passió per l'òpera. En la temporada en què se celebren els 25 anys del Petit Liceu, La guineueta astuta, primer títol de la temporada, s’ofereix amb entrades a meitat de preu respecte a una òpera escenificada convencional, a totes les seves funcions.

La intel·ligent producció del director d’escena Barrie Kosky fuig dels colors verds de la natura i els arbres falsos del bosc en què s’ambienta l’obra. Els cantants que interpreten els diferents animals van vestits de colors i no pas caracteritzats d’animals, la qual cosa contrasta amb la roba negra dels seus homòlegs humans. Un espectacle imprevisible que ens fa viure la urgència d’una reflexió sobre com la humanitat es relaciona amb el planeta. Aquesta coproducció amb la Bayerische Staatsoper de Múnic comptarà amb el Cor infantil de l’Orfeó Català, dirigit per Glòria Coma, i amb el Cor del Gran Teatre del Liceu, dirigit pel director Pablo Assante. L’escenografia va a càrrec de Michael Levine, el vestuari de Victoria Behr i la il·luminació de Franck Evin.

El director Josep Pons, ampli coneixedor del compositor i de la seva prodi­giosa escriptura orquestral, farà una lectura magistral de l’obra. El baríton suec Peter Mattei oferirà una interpretació commovedora i sàvia com a Guardaboscos. Elena Tsallagova encarna la petita Guineu, i Paula Murrihy la Guineu carismàtica. La guineueta astuta serà la primera òpera que s'emetrà en directe a través de Liceu OPERA+ de la temporada. Uns dies despres, quedarà penjada a la plataforma amb una versió especial editada, disponible per a tots els abonats.

Es tracta de la primera vegada que es representa al Teatre La guineueta astuta de Janáček en l’idioma original (txec). La primera i última vegada que l’obra va pujar a l’escenari del Gran Teatre del Liceu, la temporada 2001-2002, es va utilitzar una traducció a l’anglès. També és la primera vegada que el mestre Josep Pons dirigeix aquesta partitura.

La guineueta astuta és una de les obres compostes pel compositor txec Leoš Janáček en la seva vellesa, a punt de fer 70 anys. Inspirada inicialment en un simpàtic conte infantil txec, el músic va decidir adaptar la història original per tractar aspectes de naturalesa filosòfica que el preocupaven en aquell moment de la seva vida: la relació entre els éssers humans i els animals, i el cicle de la natura, que sempre exigeix el trànsit necessari de la mort per poder renéixer i renovar-se. Escrita en un llenguatge harmònic deutor del romanticisme i del millor modernisme, és una de les grans òperes del segle XX.

Es tracta d’un conte infantil que es va convertir en una reflexió filosòfica per a adults. La història original era una simpàtica col·lecció d’entremaliadures de la guineueta astuta, però Janáček hi va percebre un matís: també s’hi tractava la relació entre els éssers humans i els animals, i el destí inevitable de la protagonista –lògicament, la mort– no el va observar com una cosa patètica, sinó com un ritu de pas necessari en l’eterna roda de destrucció i renaixement que caracteritza el món natural. A partir d’aquesta idea, Janáček es va reunir amb Tesnohlídek (el poeta que havia publicat el conte original el 1920 al diari Livodé Noviny) per demanar-li permís per adaptar la història i va decidir escriure ell mateix el llibret.

En l’òpera no desapareix el to lleuger del conte –hi ha moments tendres i humorístics–, però la càrrega principal rau en la representació realista de la natura i en els seus processos. Cadascun dels actes ocupa un període en la vida de la protagonista, la guineu Bystrouška: en el primer, la veiem com un cadell i com passa la seva joventut captiva, després de ser capturada pel Guardabosc; una vegada s’allibera del captiveri, en el segon acte la seguim en la maduresa, des que enganya un teixó per quedar-se amb el seu cau fins que s’enamora d’un guillot de pelatge daurat; finalment, el tercer acte és el de la mort –Harašta, el Caçador furtiu, la mata fredament d’un tret– i el renaixement, ja que Bystrouška ha tingut cadells i la història tornarà a començar. En definitiva, és una òpera per riure i plorar, per emocionar-se i compadir-se, articulada a partir d’un llenguatge musical d’una gran bellesa que hibrida el romanticisme del segle XIX amb el modernisme del XX.

Una producció simbòlica de Barrie Kosky
La producció que dirigeix Barrie Kosky, i que es va estrenar a la Bayerische Staatsoper de Múnic –teatre coproductor de la posada en escena al costat del Liceu–, respecta els temes centrals de l’òpera i tracta l’obra com una peça intel·ligent, greu i madura. No en va, el primer que es veu quan s’apuja el teló és un funeral: uns quants homes, vestits de negre i embolcallats en la penombra de l’escenari gairebé sense il·luminació, tiren terra sobre un forat, que es convertirà en un element escenogràfic recurrent. En clara connexió amb el final de l’òpera, estan enterrant la guineueta astuta. Però després de la mort, arriba un nou cicle.

La gran innovació tècnica de la idea escènica de Barrie Kosky: en lloc de reproduir el bosc –i la resta de localitzacions– amb decorats, se serveix d’una espessa cortina de llums que, ocupant tot l’espai de l’escenari en sentit horitzontal i vertical, us ajuden a construir els llocs de la història. Aquesta flexibilitat, a més, permet que l’òpera es pugui representar íntegrament sense interrupcions, unint els tres actes en un arc temporal de 100 minuts.

Kosky ha volgut ser fidel a l’esperit de Janáček: l’humor hi és només puntual i s’evita la temptació de convertir l’òpera en un espectacle per a públic infantil. Tot i això, el director no renuncia al seu segell, com en l’escena de la fugida de la guineueta, que remet a l’estètica del teatre de varietats i recorda la pantomima indicada pel compositor. En conjunt, però, la producció és sòbria i simbòlica: els humans vesteixen de negre, els animals llueixen robes clares que reflecteixen la llum i creen una aura màgica.

El resultat és una lectura centrada en la idea que travessa tota l’òpera: la vida és un corrent etern que exigeix un cicle constant de mort i renaixement. Kosky substitueix l’humor directe per l’encís d’una escenografia de llums que s’expandeix en els moments de plenitud vital i s’estreny en els punts decisius: l’amor de Bystrouška i Zlatohřbítek, la mort de la protagonista i les escenes del Guardabosc. La guineueta astuta no és una òpera per a infants, però aquesta producció ens convida a redescobrir-la amb la sorpresa i la innocència de les primeres vegades.

Josep Pons sobre La guineueta astuta
El director musical del Liceu, Josep Pons, no havia dirigit mai La guineueta astuta, tot i que coneix molt bé l’obra de Janáček: La missa glagolítica, La Sinfonietta o El diari d’un desaparegut. Pons destaca que la seva escriptura és molt peculiar, sobretot en un moment com el seu, en què hi havia un canvi de paradigma musical.

Amb paraules de Josep Pons, “quan una música es mou dins un llenguatge conegut, és fàcil llegir-la i entendre-la. Però quan hi ha un canvi d’estil, com passa amb Janáček, cal buscar una nova manera d’escriure. Això ho fa més complex. Cal una recerca per traduir aquests ritmes al llenguatge escrit”.

El director musical del Liceu destaca l’originalitat de l’escriptura de Leoš Janáček i la seva manera única de traduir la realitat al llenguatge musical. “Els sons d’animals en aquesta òpera no tenen un valor naturalista, sinó expressiu, simbòlic i fins i tot humorístic”, afirma Pons, tot recordant que l’interès real de l’obra és la relació entre animals i humans, una convivència que frega la faula sense ser-ho estrictament.

Finalment, Pons recorda el caràcter vitalista de l’òpera, que el mateix Janáček va voler que sonés al seu funeral: La guineueta astuta parla dels cicles de la vida i de la continuïtat més que no pas de la tragèdia. “Si hagués de descriure aquesta partitura amb una sola paraula, diria ‘genial’. Recull la tradició del XIX i alhora aporta elements absolutament moderns”. 

Catclàssics