14/11/2025 |
https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2595296-un-projecte-de-pais-molt-necessari.html
Dimecres va tenir lloc, al Palau de la Música Catalana el concert del 20è aniversari de la Franz Schubert Filharmonia amb un plat fort i de gran envergadura com sempre ho és la Simfonia núm.2 «Resurrecció» de Gustav Mahler (1860-1911). Per emmarcar l’alta signficança de l’aniversari d’aquest projecte d’orquestra privada, que va iniciar la seva trajectòria amb el nom d’Orquestra Simfònica Camera Musicae (OCM) i que va canviar el seu nom el setembre de 2021, es va comptar amb importants actius com van ser reforços provinents de l’Orquesta Sinfónica Simón Bolívar i del Coro Nacional de Colombia, a més de la soprano Katja Maderer i la mezzosoprano Matina Baroni.
Fidels a una manera d’entendre la música simfònica com un producte ben travat, d’atractiu comercial i on es compta amb importants noms del mercat internacional, en escoltar la FSB és evident que ens cal realitzar un exercici polièdric de recepció. El primer, i que salta a la vista, és que cal felicitar un projecte que ha sabut trobar el seu lloc en el panorama musical català, que ha sabut ordir una temporada de concerts a Barcelona, Tarragona, Lleida i que dissemina una activitat musical pel principat d’una forma més intensa que la que, a priori, hauria de fer la nostra orquestra nacional i que, com és ben sabut, compta les seves actuacions a ciutats catalanes amb els dits d’una sola mà. També ens alegra veure i detectar a músics de gran nivell en aquest col·lectiu orquestral, alguns dels quals conseqüència directa de les polítiques educatives musicals de nivell superior del nostre país, però, que, com també és sabut, xoquen massa sovint amb l’anomenat síndrome del torero a Finlàndia. És a dir, hem creat matadors de toros (músics), però tenim pocs empresaris i places (programadors i possibilitats professionals) en una manera pròxima a la del mercat de tauromàquia en un país escandinau que, molt em sembla, és inexistent. La FSB ha sabut i sap reclutar aquest immens talent, a la vegada que compta amb ments pensants que tenen criteri i coneixement en la direcció artística com ho són Jordi Gastó, Guillem Mora o el mateix director musical Tomàs Grau.
Que Grau és l’ànima del projecte i que està convençut de les seves possibilitats i del seu talent és un fet innegable. L’altra cosa, però, és si sempre el repertori orquestral escollit és el més adient per al seu perfil o, fins i tot, per a la seva maduresa musical. Potser sigui per això que la versió, més enllà dels apoteòsics i respectables aplaudiments del respectable, per aquest cronista li va semblar un xic tendra i on la complexa arquitectura musical mahleriana es va esfondrar per moments. Deixo oberta la possibilitat al dubte si en això hi va contribuir la col·locació dels contrabaixos al fons de l’orquestra, el fet que era el primer dels quatre concerts programats o la gran quantitat de complexos orquestrals que demana una partitura que, en alguns moments de la interpretació, demanava molta més profunditat expressiva i inspiració. Per sort, però, el bon encert artístic en la selecció de l’extraordinari Coro Nacional de Colombia ens va portar una secció final de «la Resurrecció» de gran brillantor i, ara sí, emoció i estremiment pels descosits que, possiblement, és la que més explica l’evident èxit del concert. La gran pregunta és: quin resultat musical s’hagués assolit amb tots aquests potentíssims efectius simfònico-corals si, a tenor d’aquest important aniversari, s’hagués decidit contractar a un director musical més avesat i especialitzat en Mahler? La resposta queda a l’aire, però en tot cas també la nostra felicitació entusiasta per aquests vint anys i pels que vindran per a un projecte de país tan necessari.
Oriol Pérez TReviño
El Punt/Avui