Cerca de notícies

Enquesta

Un projecte de país molt necessari

14/11/2025 |

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2595296-un-projecte-de-pais-molt-necessari.html

Dime­cres va tenir lloc, al Palau de la Música Cata­lana el con­cert del 20è ani­ver­sari de la Franz Schu­bert Fil­har­mo­nia amb un plat fort i de gran enver­ga­dura com sem­pre ho és la Sim­fo­nia núm.2 «Resur­recció» de Gus­tav Mah­ler (1860-1911). Per emmar­car l’alta sig­n­fi­cança de l’ani­ver­sari d’aquest pro­jecte d’orques­tra pri­vada, que va ini­ciar la seva tra­jectòria amb el nom d’Orques­tra Simfònica Camera Musi­cae (OCM) i que va can­viar el seu nom el setem­bre de 2021, es va comp­tar amb impor­tants actius com van ser reforços pro­vi­nents de l’Orquesta Sinfónica Simón Bolívar i del Coro Naci­o­nal de Colom­bia, a més de la soprano Katja Made­rer i la mez­zo­so­prano Matina Baroni.

Fidels a una manera d’enten­dre la música simfònica com un pro­ducte ben tra­vat, d’atrac­tiu comer­cial i on es compta amb impor­tants noms del mer­cat inter­na­ci­o­nal, en escol­tar la FSB és evi­dent que ens cal rea­lit­zar un exer­cici polièdric de recepció. El pri­mer, i que salta a la vista, és que cal feli­ci­tar un pro­jecte que ha sabut tro­bar el seu lloc en el pano­rama musi­cal català, que ha sabut ordir una tem­po­rada de con­certs a Bar­ce­lona, Tar­ra­gona, Lleida i que dis­se­mina una acti­vi­tat musi­cal pel prin­ci­pat d’una forma més intensa que la que, a pri­ori, hau­ria de fer la nos­tra orques­tra naci­o­nal i que, com és ben sabut, compta les seves actu­a­ci­ons a ciu­tats cata­la­nes amb els dits d’una sola mà. També ens ale­gra veure i detec­tar a músics de gran nivell en aquest col·lec­tiu orques­tral, alguns dels quals con­seqüència directa de les polítiques edu­ca­ti­ves musi­cals de nivell supe­rior del nos­tre país, però, que, com també és sabut, xoquen massa sovint amb l’ano­me­nat síndrome del torero a Finlàndia. És a dir, hem creat mata­dors de toros (músics), però tenim pocs empre­sa­ris i pla­ces (pro­gra­ma­dors i pos­si­bi­li­tats pro­fes­si­o­nals) en una manera pròxima a la del mer­cat de tau­romàquia en un país escan­di­nau que, molt em sem­bla, és ine­xis­tent. La FSB ha sabut i sap reclu­tar aquest immens talent, a la vegada que compta amb ments pen­sants que tenen cri­teri i conei­xe­ment en la direcció artística com ho són Jordi Gastó, Gui­llem Mora o el mateix direc­tor musi­cal Tomàs Grau.

Que Grau és l’ànima del pro­jecte i que està con­vençut de les seves pos­si­bi­li­tats i del seu talent és un fet inne­ga­ble. L’altra cosa, però, és si sem­pre el reper­tori orques­tral esco­llit és el més adi­ent per al seu per­fil o, fins i tot, per a la seva madu­resa musi­cal. Pot­ser sigui per això que la versió, més enllà dels apoteòsics i res­pec­ta­bles aplau­di­ments del res­pec­ta­ble, per aquest cro­nista li va sem­blar un xic ten­dra i on la com­plexa arqui­tec­tura musi­cal mah­le­ri­ana es va esfon­drar per moments. Deixo oberta la pos­si­bi­li­tat al dubte si en això hi va con­tri­buir la col·locació dels con­tra­bai­xos al fons de l’orques­tra, el fet que era el pri­mer dels qua­tre con­certs pro­gra­mats o la gran quan­ti­tat de com­ple­xos orques­trals que demana una par­ti­tura que, en alguns moments de la inter­pre­tació, dema­nava molta més pro­fun­di­tat expres­siva i ins­pi­ració. Per sort, però, el bon encert artístic en la selecció de l’extra­or­di­nari Coro Naci­o­nal de Colom­bia ens va por­tar una secció final de «la Resur­recció» de gran bri­llan­tor i, ara sí, emoció i estre­mi­ment pels des­co­sits que, pos­si­ble­ment, és la que més explica l’evi­dent èxit del con­cert. La gran pre­gunta és: quin resul­tat musi­cal s’hagués asso­lit amb tots aquests potentíssims efec­tius simfònico-corals si, a tenor d’aquest impor­tant ani­ver­sari, s’hagués deci­dit con­trac­tar a un direc­tor musi­cal més ave­sat i espe­ci­a­lit­zat en Mah­ler? La res­posta queda a l’aire, però en tot cas també la nos­tra feli­ci­tació entu­si­asta per aquests vint anys i pels que vin­dran per a un pro­jecte de país tan neces­sari. 

Oriol Pérez TReviño
El Punt/Avui