Cerca de notícies

Enquesta

El Museu de la Música reivindica la figura de Josep Cercós en el marc de l'exposició 'Rara avis'

5/3/2026 |

 

Aquest matí, el Museu de la Música ha acollit una trobada–esmorzar–tertúlia al voltant de l’exposició Josep Cercós. Rara avis, que es pot visitar des del passat 26 de febrer i fins al 17 de maig.

La sessió ha anat a càrrec de Bernat Cabré, cocomissari de l’exposició i de la commemoració oficial del centenari del naixement del compositor, i de Jordi Alomar, director del Museu de la Música-Centre Robert Gerhard, amb la participació de l’actor Jordi Jané, que ha posat veu a un fragment literari dedicat al músic. Jané ha llegit un passatge de la novel·la El ulls dels homes mentiders (Editorial Comanegra), de Jordi Coca, on es recrea en clau de ficció una escena protagonitzada per Josep Cercós i que ofereix alhora un retrat fidel del caràcter, la intensitat i la complexitat humana del compositor.

La trobada ha volgut ser un espai distès i rigorós per aprofundir en una figura cabdal i encara poc coneguda del panorama musical català del segle XX.

El geni incòmode
Josep Cercós i Fransí (Barcelona, 1925–1989) és una de les figures més rellevants i alhora més invisibilitzades de la música catalana contemporània. Pianista excel·lent i compositor d’una ambició intel·lectual extraordinària, la seva trajectòria va estar marcada per una doble incomoditat: política i estètica.

Incomoditat política: el silenciament
Cercós va ser un antifranquista declarat en un context en què molts creadors optaven per la discreció o el silenci. Va col·laborar amb la revista resistent PRESENCIA de Girona, va formar part del nucli d’esquerres de l’Enciclopèdia Espasa-Calpe al costat de figures com José Corredor-Matheos i Ángel Carmona, i va signar cartes públiques contra el règim.

El 1970 va participar, amb la seva companya, la ballarina Carme Calvet, en la Tancada d’intel·lectuals de Montserrat contra el procés de Burgos. Aquest posicionament li va comportar dificultats evidents de projecció pública i la seva exclusió d’esdeveniments com el Festival Internacional de Música de Barcelona organitzat per Joventuts Musicals i l’Ajuntament de l’època.

Quan Franco mor, Cercós té cinquanta anys: la seva joventut i primera maduresa havien estat, en gran part, silenciades.

Incomoditat estètica: a contrapel de tothom
Però Cercós també va ser una presència fonamental i també incòmoda dins els cercles avantguardistes. El 1956 es converteix en el primer compositor català que marxa a formar-se amb l’avantguarda europea a Gravesano (Suïssa), estudiant amb figures com Luigi Nono i Hermann Scherchen. Posteriorment viatja a París i Ginebra, situant-se en la primera línia de la modernitat musical.

Tanmateix, a finals dels anys seixanta es distancia obertament de la deriva avantguardista. Per a Cercós, la música no era cap broma: era una manifestació intel·ligent, profunda i radicalment seriosa.

Gran admirador de la tradició germànica —de Bach a Brahms, de Chopin a Hindemith i Scriabin— Cercós va intentar integrar tradició i modernitat en un llenguatge propi. La seva obsessió era establir un sistema personal de composició, un somni que el va acompanyar fins al final.

La seva Sonata en si menor per a piano és considerada una de les peces més sòlides i rellevants del piano català del segle XX. Alhora, va escriure música incidental vinculada al ballet —impulsat per Carme Calvet— com La utilitat de les flors, Piano-ballet o Escenes d’un circ, que revelen una faceta més lírica.

L’EXPOSICIÓ: OBJECTES, CONTEXT I INTIMITAT
L’exposició Josep Cercós. Rara avis proposa un recorregut que va molt més enllà d’una simple cronologia. En paraules de Bernat Cabré, cocomissari de l'exposició juntament amb Helena Martín-Nieva, i nebot del compositor, a la mostra hi trobarem “tot un repertori d’objectes relacionats amb la seva vida i el seu procés creatiu com a compositor i intel·lectual. Programes de mà originals, manuscrits de partitures, articles publicats per ell mateix, discos i enregistraments dialoguen amb obres d’art estretament vinculades al compositor”.

Entre les peces destacades hi ha un Tàpies original i un Modest Cuixart aparegut recentment, així com un manuscrit d’una simfonia miraculosament salvat per Joan Brossa, després que Cercós, enfurismat, el llancés a la paperera.

Tot el conjunt s’articula cronològicament, especialment pel que fa a la seva evolució estètica, i “incorpora eixos transversals fonamentals: el seu compromís polític antifeixista, la seva tasca com a intel·lectual i divulgador, i la relació amb altres disciplines artístiques, especialment el teatre i el ballet”.

L’exposició inclou també una càpsula que recrea el seu ambient íntim —la taula de treball, la màquina d’escriure, les llibretes— permetent al visitant acostar-se no només a l’obra, sinó a la persona que hi havia al darrere.

El recorregut es completa amb un reportatge audiovisual realitzat específicament per a l’ocasió per Carme Puche, que dialoga directament amb el contingut expositiu i amplia la mirada sobre el compositor.

Una oportunitat per redescobrir-lo
Emmarcada dins l’Any Cercós, la mostra representa una oportunitat excepcional per redescobrir un creador que mai no va buscar la comoditat ni el reconeixement fàcil. La seva coherència radical —política i estètica— el va deixar sovint al marge, però és precisament aquesta integritat la que avui el converteix en una figura fascinant i imprescindible en la història recent de la música a Catalunya. Paral·lelament a l'exposició, es desenvoluparà un programa d'activitats de la mà dels comissaris juntament amb especialistes convidats.

Catclàssics