Cerca de notícies

Enquesta

Ibercamera 2026-2027: la persistència del gran repertori com a refugi i afirmació

18/3/2026 |

 

En un moment en què la programació musical sovint oscil·la entre la temptació de la novetat i la necessitat de legitimar-se a través del cànon, la nova temporada d’Ibercamera opta decididament per la segona via: la reafirmació del gran repertori com a espai de sentit, continuïtat i, potser també, resistència.

La proposta 2026-2027 no amaga aquesta voluntat. Al contrari, la reivindica amb una certa rotunditat: Mahler, Beethoven, Bach, Bruckner o Txaikovski articulen un relat que no busca tant sorprendre com aprofundir. És una temporada que sembla dir-nos que encara hi ha molt a dir —i sobretot molt a escoltar— dins d’aquest corpus central de la tradició europea.

Aquesta aposta té virtuts evidents. En primer lloc, la coherència: el programa dibuixa un recorregut dens i ambiciós per algunes de les grans arquitectures del simfonisme i l’obra vocal. La presència de la Passió segons sant Mateu o de la Tercera de Mahler no és merament decorativa; són obres que exigeixen una escolta activa i que situen el públic davant experiències límit, gairebé rituals.

Però aquesta mateixa solidesa pot ser també llegida com una certa renúncia. Més enllà d’algunes obertures puntuals —Gershwin, Bernstein o la presència d’un perfil com Branford Marsalis—, la temporada evita el risc real: no hi ha una aposta clara per la creació contemporània ni per lectures que desestabilitzin el relat establert. El cànon no es qüestiona; es confirma.

On la programació guanya matís és en l’elecció dels intèrprets. Aquí Ibercamera demostra una sensibilitat afinada: la presència de Teodor Currentzis, amb la seva capacitat de tensionar els límits expressius del repertori, introdueix una possible esquerda en aquesta aparent ortodòxia. El seu acostament a Txaikovski o Bach pot convertir-se en un dels punts de major interès de la temporada, precisament perquè posa en joc una idea d’interpretació com a relectura radical.

En aquesta mateixa línia, la participació de solistes com Daniil Trifonov o Leonidas Kavakos apunta a una voluntat de combinar excel·lència tècnica amb personalitat artística, evitant el virtuosisme buit. No es tracta només de noms, sinó de mirades.

Potser el tret més definitori de la temporada és, en el fons, la seva fidelitat a una idea molt concreta del concert: com a espai de concentració, d’escolta profunda i de transmissió d’una tradició. En un ecosistema cultural cada cop més fragmentat i accelerat, Ibercamera sembla reivindicar una altra temporalitat —més lenta, més exigent— i un altre tipus de relació amb la música.

Això planteja una pregunta de fons: fins a quin punt aquesta aposta pel gran repertori és una forma de continuïtat o una manera d’evitar el vertigen del present? Probablement, una mica de totes dues coses.

En qualsevol cas, la temporada 2026-2027 no busca ser disruptiva. Prefereix ser sòlida. I en aquesta solidesa hi ha, alhora, el seu principal valor i el seu límit. 

Podeu triar i remenar amb l'agenda a mà la programació complerta.

Ignasi Albors
Catclàssics