Cerca de notícies

Enquesta

Un compositor ‘rara avis'

27/3/2026 |

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2630590-un-compositor-rara-avis.html

Josep Cercós (1925-1989) és un compositor de personalitat profunda que, paradoxalment, ha quedat en segon pla. Què fem amb el nostre patrimoni musical? És suficient recordar els autors només quan arriba una efemèride?

Hi ha pre­gun­tes que, de tan sim­ples, resul­ten incòmodes. Una d’elles podria for­mu­lar-se així: què se n’ha fet, dels dei­xe­bles de Cristòfor Tal­ta­bull (1888-1964)? Quan sonen les seves obres? Qui se n’encar­rega quan no hi ha ani­ver­sa­ris ni efemèrides que jus­ti­fi­quin una pro­gra­mació? La pre­gunta no és banal, perquè la figura de Tal­ta­bull –un dels grans nodes pedagògics de la música cata­lana del segle XX– va donar lloc a una cons­tel·lació de com­po­si­tors d’una sin­gu­la­ri­tat extra­or­dinària: Josep Cercós (1925-1989), Josep Maria Mes­tres Qua­dreny (1929-2021), Joan Guin­joan (1931-2019) o Josep Soler (1935-2022). Tots ells dife­rents, tots ells irre­duc­ti­bles a un únic estil, però units per una mateixa arrel for­ma­tiva que, en el desert cul­tu­ral de la post­guerra, va actuar gai­rebé com una petita escola de resistència musi­cal.

Tan­ma­teix, si mirem amb una certa distància el pano­rama actual, pot­ser cal­dria reconèixer que entre aquests noms hi ha jerar­quies invi­si­bles. Mes­tres Qua­dreny va encar­nar l’avant­guarda con­cep­tual; Guin­joan, una moder­ni­tat de gran pro­jecció inter­na­ci­o­nal; Soler, la monu­men­ta­li­tat intel·lec­tual d’un com­po­si­tor filòsof. I Josep Cercós? Cercós con­ti­nua essent, en molts sen­tits, una mena de rara avis dins d’aquesta gene­a­lo­gia. Un com­po­si­tor d’una per­so­na­li­tat pro­funda i sin­gu­lar que, para­do­xal­ment, ha que­dat sovint en un segon pla dins del relat gene­ral de la música cata­lana con­tem­porània.

Pot­ser per això resulta espe­ci­al­ment relle­vant que, des de l’any pas­sat, en com­me­mo­rar-se el cen­te­nari del seu nai­xe­ment, s’hagin començat a des­ple­gar diver­ses ini­ci­a­ti­ves al vol­tant de la seva figura. Entre elles cal des­ta­car l’expo­sició Josep Cercós. Rara avis, comis­sa­ri­ada per Ber­nat Cabré i Helena Martín-Nieva, que es pot veure al Museu de la Música de Bar­ce­lona fins al pro­per 17 de maig, i que ha permès revi­si­tar la tra­jectòria del com­po­si­tor amb una mirada reno­vada. No es tracta només d’un exer­cici com­me­mo­ra­tiu, sinó d’un intent de tor­nar a situar Cercós en el lloc que li cor­res­pon dins del nos­tre ima­gi­nari musi­cal.

En aquest con­text, el Fes­ti­val de Pas­qua de Cer­vera, que enguany arriba a la set­zena edició, esdevé un espai espe­ci­al­ment simbòlic. El fes­ti­val aco­llirà la inter­pre­tació de la Sim­fo­nia núm. 3 de Josep Cercós com a clo­enda de l’Any Cercós. Però no serà una inter­pre­tació qual­se­vol: serà, de fet, una estrena.

L’Orques­tra Simfònica Julià Car­bo­nell (OSJC), d’altra banda, ofe­rirà la pri­mera audició del Poema per a orques­tra de cam­bra d’Ama­deu Cuscó (1876-1942) i de la citada Sim­fo­nia núm. 3 de Cercós. Dues obres sepa­ra­des per gene­ra­ci­ons, llen­guat­ges i sen­si­bi­li­tats estètiques, però que, escol­ta­des con­jun­ta­ment, poden obrir noves pers­pec­ti­ves per enten­dre la música simfònica cata­lana del segle XX. L’esde­ve­ni­ment tindrà lloc demà, dis­sabte, 28 de març, a l’església de Santa Maria de Cer­vera, a les 8 del ves­pre, però tres hores abans el públic tindrà l’opor­tu­ni­tat d’endin­sar-se en els secrets d’aquesta sim­fo­nia de Cercós gràcies a un diàleg que tindrà lloc a l’Audi­tori Muni­ci­pal entre el comis­sari de l’Any Cercós, Ber­nat Cabré, i el direc­tor de l’OSJC, Xavier Pagès Core­lla. Escrita el 1954, aquesta sim­fo­nia és una obra sin­gu­lar, d’una per­so­na­li­tat molt mar­cada, que revela fins a quin punt Cercós va saber cons­truir un llen­guatge propi enmig d’un moment històric espe­ci­al­ment com­plex per a la cre­ació musi­cal.

Però més enllà de l’interès musi­cològic o del valor simbòlic d’aques­tes estre­nes, pot­ser el que real­ment importa és la pre­gunta de fons que aques­tes ini­ci­a­ti­ves ens obli­guen a plan­te­jar-nos. Què fem amb el nos­tre patri­moni musi­cal? És sufi­ci­ent recor­dar els com­po­si­tors només quan arriba una efemèride? O bé hauríem de ser capaços d’incor­po­rar-los de manera natu­ral en la vida musi­cal del país?

Les acti­vi­tats dedi­ca­des a Cercós –con­certs, con­ferències, expo­si­ci­ons– no hau­rien de ser inter­pre­ta­des única­ment en funció del seu èxit imme­diat o del nom­bre d’espec­ta­dors que acon­se­guei­xin reu­nir. El seu valor és també, i sobre­tot, simbòlic. Ens con­vi­den a repen­sar el relat de la música cata­lana del segle XX i a reconèixer que aquest relat encara està ple de zones d’ombra.

Des dels marges silenciosos
Potser Josep Cercós continuarà sent, durant molt de temps, una ‘rara avis’. Però potser també és precisament aquesta singularitat la que fa que valgui la pena tornar-lo a escoltar. Perquè, al capdavall, la història de la música no és només la història dels noms més visibles, sinó també la dels creadors que, des de marges més silenciosos, han contribuït a donar forma a la nostra memòria musical. I és aquí on iniciatives com les de l’Any Cercós, impulsades des de la Direcció Generació de Promoció Cultural que dirigeix Xavier Fina, adquireixen tot el seu sentit: no tant com una celebració puntual, sinó com una invitació a escoltar el passat amb una oïda totalment nova. 

Oriol Pérez Treviño
El Punt/Avui