Cerca de notícies

Enquesta

Montserrat Torrent, cent anys d'una ‘institució'

17/4/2026 |

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2635844-montserrat-torrent-cent-anys-d-una-institucio.html

L’organista, que avui compleix 100 anys, és un referent europeu tant pel rigor acadèmic com per la seva musicalitat. En paral·lel a la seva carrera va haver de lluitar per la renovació d’un món, el de l’orgue, que estava en decadència

La seva figura ens recorda que la música és una forma d’atenció radical al món
Avui no és un dia qual­se­vol. I és que no cada dia podem escriure que una de les grans per­so­na­li­tats de la nos­tra cul­tura fa cent anys. Un segle. Avui, jus­ta­ment avui, ens veiem obli­gats a feli­ci­tar de manera molt espe­cial l’orga­nista Mont­ser­rat Tor­rent i Serra (Bar­ce­lona,1926), que com­pleix els seus pri­mers cent anys de vida. I aquest cro­nista escriu “pri­mers” perquè, a la feli­ci­tat que un desitja de tot cor en veure arri­bar una per­sona al seu cen­te­nari, s’hi afe­geix el fet que Tor­rent encara està total­ment en actiu. Avui, sense anar més lluny, a par­tir de les 16 h, al Museu de la Música de Bar­ce­lona, hi haurà un acte de cele­bració del seu cen­te­nari en què, després d’uns breus par­la­ments ins­ti­tu­ci­o­nals, es podrà gau­dir d’una actu­ació de la mateixa orga­nista, amb l’orgue Pérez Molero, a la Sala de Teclats del Museu. En aca­bar, es podrà gau­dir d’una visita guiada per part de Mònica Pagès a l’expo­sició Mont­ser­rat Tor­rent. A punt d’orgue, que s’inau­gura avui i que ha comis­sa­riat la mateixa Pagès. És de supo­sar que en fina­lit­zar hi hagi una mica de cele­bració com manen els cànons en aques­tes oca­si­ons: pastís d’ani­ver­sari i cava. I per fer-ho ben tor­rentià, un xar­rup de whisky. El cro­nista ja sap per què ho diu.

 

Demà, a par­tir de les 11 del matí, al Palau de la Música Cata­lana hi haurà una marató d’orgue amb la par­ti­ci­pació de fins a vint-i-un orga­nis­tes, tots ells dei­xe­bles de la ja cen­tenària intèrpret, que, com és sabut, no tan sols ha excel·lit en el món de la inter­pre­tació sinó també en el de la peda­go­gia. Com a mos­tra, el con­cert de demà.

No és d’estra­nyar, així doncs, que el Depar­ta­ment de Pre­sidència de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, amb molt bon cri­teri, hagi decla­rat aquest 2026 Any Mont­ser­rat Tor­rent. La cele­bració d’aquest cen­te­nari suposa, per al món musi­cal del nos­tre país, un moment kai­rològic i oportú per ado­nar-nos que som a punt de cele­brar alguna cosa més que el cen­te­nari d’una impor­tant intèrpret musi­cal, si no el de tota una ins­ti­tució que tras­passa la rea­li­tat, que, encara avui, Mont­ser­rat Tor­rent segueix sent una de les orga­nis­tes més des­ta­ca­des del nos­tre país, i on les seves actu­a­ci­ons són un refe­rent euro­peu del més alt nivell artístic, tant pel seu rigor acadèmic com per la seva cali­desa i musi­ca­li­tat. Aquesta “alguna cosa més”, i que la con­ver­teix en l’esmen­tada “ins­ti­tució”, és que Mont­ser­rat Tor­rent ha estat, com dèiem, la mes­tra de molts altres mes­tres i des­ta­cats orga­nis­tes, com ho poden ser Josep Maria Mas Bonet, Jordi Alca­raz (1943-1985), Antoni Mat­heu Mulet (1933-1984), Jordi Vergés, Jordi Figue­ras, Vicente Ros, Sal­va­dor Mas o Juan de la Rubia, entre altres. Molts d’aquests dei­xe­bles han esde­vin­gut pro­fes­sors i catedràtics dels prin­ci­pals con­ser­va­to­ris de música de l’Estat espa­nyol.

Al marge d’aquest mes­tratge, Mont­ser­rat Tor­rent també ha sabut lide­rar una nova forma d’enten­dre la inter­pre­tació de la música antiga; ha estat una ambai­xa­dora del reper­tori per a orgue ibèric i ha estat, a la vegada, còmplice dels com­po­si­tors con­tem­po­ra­nis més impor­tants. Amb una car­rera de més de setanta anys, cal situar-la entre els artis­tes més lon­geus de la seva gene­ració. És per això que Tor­rent ha de ser con­si­de­rada, amb tota justícia, una de les intèrprets de música clàssica més des­ta­ca­des de tots els temps.

Però això no és tot. En paral·lel, ha des­ple­gat una car­rera artística impres­si­o­nant no exempta de difi­cul­tats. I és que Mont­ser­rat Tor­rent va haver de recu­pe­rar la dimensió artística de l’intèrpret d’orgue, a la vegada que va haver de llui­tar, als anys sei­xanta del segle XX, de vega­des d’una manera qui­xo­tesca, per la reno­vació d’un món, el de l’orgue, en veri­ta­ble estat de decadència com a con­seqüència de la Guerra Civil espa­nyola i la post­guerra, en un moment en què ser orga­nista, i espe­ci­al­ment dona, sig­ni­fi­cava nedar total­ment con­tra cor­rent. És per això que l’any 1962 va fun­dar l’asso­ci­ació Amics de l’Orgue, amb la fina­li­tat de donar a conèixer la música pen­sada per a aquest ins­tru­ment i la con­ser­vació dels orgues històrics.

Un dels grans pro­jec­tes de la seva vida ha estat la cons­trucció de l’orgue Mont­ser­rat Tor­rent de l’Ora­tori de Sant Felip Neri de Bar­ce­lona. Des de fa uns dies, aquest orgue s’ha aca­bat de cons­truir i la mateixa Mont­ser­rat, per fina­lit­zar-lo, va fer donació d’una impor­tant quan­ti­tat de diners. Després de gai­rebé sis dècades i una Mont­ser­rat que ha lide­rat per­so­nal­ment aquesta cons­trucció, tot és a punt perquè el pro­per 18 de maig s’inau­guri aquest ins­tru­ment ini­ciat, en el seu dia, pels orgue­ners Gabriel Blan­ca­fort i Geor­ges Lhôte sota la super­visió de la mateixa intèrpret. La fina­lit­zació es va repren­dre el 2020 gràcies al suport de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona i de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya un cop cre­ada la Fun­dació Mont­ser­rat Tor­rent. La seva exe­cució final ha anat a càrrec del taller Orgue­ners Blan­ca­fort, amb la impli­cació de l’Ora­tori de Sant Felip Neri.

Però, en par­lar de Mont­ser­rat Tor­rent, pot­ser la pre­gunta no hau­ria de ser sim­ple­ment què ha fet, quins orgues ha tocat o ha recu­pe­rat, quins enre­gis­tra­ments ha fet, qui­nes gene­ra­ci­ons ha for­mat o quins capítols de la història musi­cal del nos­tre país ha aju­dat a escriure. Tot això és impor­tant, sens dubte. Però hi ha una pre­gunta més essen­cial, més incòmoda i alhora més fecunda: què ens ense­nya encara avui el tes­ti­moni de Mont­ser­rat Tor­rent?

La seva figura no és només la d’una gran orga­nista, ni tan sols la d’una gran peda­goga. És la d’algú que ens recorda que la música és una forma d’atenció radi­cal al món. Una escolta que exi­geix temps, paciència i una fide­li­tat gai­rebé obs­ti­nada al so. Par­lar de Mont­ser­rat Tor­rent és par­lar, però ine­vi­ta­ble­ment, de temps. No només del temps biogràfic –que en el seu cas ja abraça un segle–, sinó del temps històric, del temps de la memòria i, sobre­tot, del temps de la recons­trucció. I és que la vida de la Mont­ser­rat Tor­rent és la de tota una època. És per tot això que només puc aca­bar aquesta peça amb un emo­ci­o­nat: “Per molts anys, Mont­ser­rat!”

Ciutat sense orgues
“A Barcelona no hi havia orgues, ja que durant la Guerra Civil es van cremar la majoria”, deia Torrent en una entrevista feta per l’autor d’aquest article a El Punt Avui el 2021. “Jo ja no he conegut mai els grans orgues barrocs com els de Santa Maria del Mar o l’església de Betlem. Només alguns de petits com el de la capella del Crist de Lepant. Però m’acontentava amb el que hi havia. Els que hi havia eren basats en un mecanisme d’electroimants que provocaven un soroll molest. Vaig començar a anar pel món i a escoltar orgues tan fantàstics que vaig dir: «A Barcelona n’hi ha d’haver un!»” 

Oriol Pérez Treviño
El Punt/Avui