Cerca de notícies

Enquesta

Batalla musical guanyada per Montserrat Torrent

21/5/2026 |

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2645004-batalla-musical-guanyada-per-montserrat-torrent.html

L’església de Sant Felip Neri torna a tenir orgue gràcies a la perseverança de la centenària organista

La d’aquest dilluns, 18 de maig, era una data més que espe­rada en els cer­cles musi­cals de Cata­lu­nya. I és que aquesta era la jor­nada esco­llida per a la pre­sen­tació de l’orgue de Sant Felip Neri. Un orgue que, no podia ser d’una altra manera, porta el nom de Mont­ser­rat Tor­rent. En l’any del cen­te­nari de l’ínclita orga­nista bar­ce­lo­nina, dilluns va arri­bar l’estrena d’un orgue que troba la seva gene­a­lo­gia l’any 1967. Va ser en aquest any, el mateix en què Tor­rent va ser pre­mi­ada amb el Grand Prix du Dis­que pel seu enre­gis­tra­ment dedi­cat a l’obra de Joan Caba­ni­lles (1644-1712), quan l’orga­nista es va posar entre cella i cella pro­por­ci­o­nar a la ciu­tat de Bar­ce­lona un gran orgue bar­roc i de trans­missió mecànica que la ciu­tat no tenia i poder ense­nyar i inter­pre­tar, així, el gran reper­tori ibèric i bar­roc. No és d’estra­nyar, així, que la pri­mera peça de l’acte inau­gu­ral de dilluns fos el Tiento y dis­curso de segundo tono del seu gran “amic”, el sevillà Fran­cisco Cor­rea de Arauxo (1584-1654). Va ser una peça demos­tra­tiva de les pos­si­bi­li­tats tímbri­ques i colorísti­ques del magnífic ins­tru­ment fina­lit­zat per Albert Blan­ca­fort i que havia ini­ciat el seu pare, Gabriel Blan­ca­fort (1929-2001), de qui el pro­per 24 d’agost es com­me­mo­rarà el pri­mer quart de segle del seu traspàs, junt amb l’orgue­ner francès Geor­ges Lhóte. La versió de Tor­rent de l’obra d’Arauxo no va ser tan sols demos­tra­tiva de les esmen­ta­des pos­si­bi­li­tats de l’ins­tru­ment sinó que va mos­trar un aire de seri­o­si­tat i de consciència històrica d’arri­bar al final, ara sí, del seu gran pro­jecte vital i artístic. Va sonar amb una insul­tant desim­bol­tura –recor­dem que estem par­lant d’una intèrpret cen­tenària–, però que també des­glos­sava una veri­tat emo­ci­o­nal de dir: “Per fi!”. “Ja era hora!”. “Ja el tenim aquí.”

Hem de supo­sar que la inter­pre­tació no va tenir res a veure amb el fet que després d’aquesta pri­mera inter­pre­tació, pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i alcalde de Bar­ce­lona aban­do­nes­sin l’acte. Sense negar aquest cro­nista la importància super­la­tiva dels com­pro­mi­sos ins­ti­tu­ci­o­nals, la història asse­nya­larà que, dilluns, els senyors Illa i Coll­boni havien d’haver-se que­dat fins al final de l’acte. I, sobre­tot, dei­xar-se empor­tar per la màgia d’un acte musi­cal que va con­sis­tir en la com­bi­nació de la poe­sia de Narcís Coma­dira reci­tada magnífica­ment per Pere Arqui­llué, poe­sia curu­lla dels seus cone­guts recur­sos d’arrel car­ne­ri­ana que sem­pre agra­den al res­pec­ta­ble, i la inter­pre­tació d’obres del patri­moni musi­cal català repre­sen­tat pel monjo de Mont­ser­rat Miquel López (1669-1723); de l’italià Gio­vanni Pie­tro Baldi (1776–1835), orga­nista de la ciu­tat de Pis­toia (Tos­cana); del gran Johann Sebas­tian Bach (1685-1750); de la impor­tantíssima com­po­si­tora sueca Elfrida Andrée (1841-1929); del francès Char­les-Marie Widor (1844-1937), i de l’estrena Com un Tor­rent de llum d’Igna­cio Ribas (1963) que ell mateix va inter­pre­tar al cos­tat de les inter­pre­ta­ci­ons dels també dei­xe­bles de Tor­rent Ber­nat Bailbé, Guido Iotti, Juan de la Rubia, Saskia Rou­res i Joan Seguí. Va tan­car l’acte la Bat­ta­glia de Johann Kas­par Kerll (1627-1693) inter­pre­tada, de nou, per Mont­ser­rat Tor­rent amb un saber jugar ja no tan sols la repre­sen­ta­ti­vi­tat d’aquesta música, sinó eri­gint-la en un símbol de la seva pròpia bata­lla man­tin­guda per acon­se­guir un ins­tru­ment que, diguem-ho de pas­sada, s’ha fet gràcies a una impor­tantíssima donació d’ella mateixa i d’una fun­dació que porta el seu nom on la tasca i bon fer d’un dels seus patrons, Josep Cami­nal, ha estat fona­men­tal perquè les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques enten­gues­sin que calia fer la inversió per a la cons­trucció d’un ins­tru­ment en una església que ja havia tin­gut un orgue que va ser des­tros­sat en el bom­bar­deig del 30 de gener de 1938 que va tocar de ple l’església de Sant Felip Neri. Quan això pas­sava Tor­rent era una nena d’onze anys i de ben segur recorda aque­lla tragèdia vis­cuda.

En el pri­mer atac es va des­truir la guar­de­ria infan­til de la plaça de Sant Felip Neri. Poques hores després, men­tre encara es reti­ra­ven les runes, un segon bom­bar­deig va arra­sar com­ple­ta­ment la plaça i va fer col·lap­sar el soter­rani on s’havien refu­giat molts infants. Només en aquest indret hi van per­dre la vida 42 per­so­nes, entre les quals hi havia 20 nens. No resulta des­as­se­nyat pen­sar que Tor­rent recorda aquest capítol tràgic i tor­nar a pro­por­ci­o­nar un ins­tru­ment era, implícita­ment, un home­natge sotto voce a les vícti­mes d’aquell deso­lat capítol, un més, de la guerra civil.

A par­tir d’ara Bar­ce­lona dis­posa d’un nou orgue del qual espe­rem grans vet­lla­des i en podem fer també una reflexió final. Sense treure una engruna del mèrit d’allò asso­lit per l’esti­mada orga­nista, un no pot dei­xar de pen­sar com és que s’hagi tar­dat gai­rebé sei­xanta anys a com­ple­tar la cons­trucció d’aquest orgue.

I és que la soci­e­tat cata­lana és, em sem­bla, una soci­e­tat encara massa amu­si­cal on no hem sabut enten­dre la importància que pot tenir la música en les nos­tres vides. I com a mos­tra, l’abandó de l’acte per part de les nos­tres màximes auto­ri­tats. Pot­ser el lec­tor tro­barà fora de lloc aquest retret, però el cro­nista com­par­teix i cele­bra la bata­lla musi­cal gua­nyada per Mont­ser­rat Tor­rent. 

Oriol Pérez Treviño
El Punt/Avui