Cerca de notícies

Enquesta

‘Laudatio' de Josep Pons, constructor d'orquestres

31/7/2026 |

 

https://www.diaridetarragona.com/opinion/la-mirada/267258/laudatio-josep-pons-constructor-d-orquestres.html

Josep Pons s’ha acomiadat de la direcció de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu després de 14 anys, 84 títols i 360 funcions, en què l’ha situada al rànquing mundial de l’excel·lència, amb les partitures habituals del repertori –Mozart, Verdi, el Bel Canto...— a un nivell excepcional, però també amb gosadies com ara el ballet La consagració de la primavera, d’Igor Stravinsky, que va tancar la temporada 2023-24 i l’òpera Lady Macbeth de Mtsensk, de Dmitri Xostakóvitx, que obria la següent. Dos russos molt diferents, un que fugia de l’estalinisme i l’altre que el desafiava, però genials innovadors un i l’altre.

S’acomiada del temple operístic barceloní després de catorze temporades. Entre el 2012 i el 2026, el mestre Pons ho ha tornat a fer –que diríem esportivament sense trair guió perquè és un bon barcelonista. Ha construït una orquestra, res a veure el què va trobar: des de la reobertura posterior a l’incendi, 1999, tres directors que només s’hi havien estat quatre anys cadascun, amb esdeveniments singulars però amb l’impossible plural de traçar una línia i una marca de so. Ho ha aconseguit amb una metodologia de treball molt definida, sap sempre què vol, on vol anar, pren decisions encara que a vegades siguin difícils. I parteix d’una idea musical que, primer, interpreta una obra i, amb una suma integral d’unes quantes, defineix la denominació d’origen que només assoleixen les grans formacions: so Filharmònica de Viena, so Simfònica de Londres, so Filharmònica de Sant Petersburg, so Filharmònica de Nova York... so Simfònica del Liceu.

Tot això comença en el do de l’oïda absoluta, que jo diria que és més providencial que fisiològic; Pons identifica els sons que escolta i els hi adjudica les notes corresponents, tant que si udola una ambulància o un cotxe de policia sap quines notes emeten. Dic el què he vist, però el què he vist seguint tota la seva trajectòria i que va més enllà de l’anècdota, és com assaja. Sí, és clar, el tempo i les dinàmiques, on el conductor pot fer de més i de menys i fins i tot es pot permetre gosadies contra el metrònom o el potenciòmetre, però el mestre s’atura també per precisar les bases materials de com un determinat instrument ataca o el pathos d’uns compassos, el sentit metafísic de la música. Als assaigs, el director omple de semàntica la paraula ‘mestre’, que té accepció musical pròpia als diccionaris.

El pròxim destí és la Deutsche Radio Philharmonie, amb seus a Sarrebruck i Kaiserslauten
L’aportació del constructor d’orquestres és una constant de Josep Pons. Ho va començar a fer inventant-se l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure, la primera formació que va dirigir, deixant un llegat que perdura de versions de compositors catalans... I Falla, si el considerem català per nissaga materna (Matheu) i la voluntat d’ésser que va culminar en el poema simfònic Atlàntida, sobre el text de Jacint Verdaguer, que Pons va estrenar amb escenografia, a cura de la Fura dels Baus, quan construïa la Orquesta Ciudad de Granada. El mestre va fer d’una formació de províncias la millor de l’Estat espanyol, i els seus enregistraments amb una i altra, amb el segell internacional Harmonia Mundi, es mantenen als top tens dels rànquings de qualitat. El seu Falla és antològic, obra mestra. Va construir també la Orquesta Nacional de España, que s’arrossegava en la indefinició i el seu rendiment era inversament proporcional a la seva despesa en diner públic.

Un medaller de categoria acredita aquesta feina de constructor d’orquestres, té el Premio Nacional de Música, el Ciutat de Barcelona, la Creu de Sant Jordi... I la màxima categoria acadèmica del mestratge: el doctorat Honoris Causa per la UAB. El pròxim destí és la Deutsche Radio Philharmonie, amb seus a Sarrebruck i Kaiserslauten, al cor de la poderosa tradició del simfonisme alemany. Potser el mestre el connectarà amb la Mediterrània, si més no, al seu concert de comiat, el proppassat 24 de juliol, a un kilòmetre del mar, va dirigir una de les partitures més immenses d’aquest repertori, la Vuitena de Mahler, coneguda com la Simfonia dels mil, per la quantitat d’instruments i veus que planta a l’escenari. Toi, toi, toi, dirigent! 

Antoni Batista
Diari de Tarragona