Cerca de notícies

Enquesta

La Catalunya que va creure en Richard Wagner

29/8/2026 |

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2670090-la-catalunya-que-va-creure-en-richard-wagner.html

El wagnerisme català no va ser una simple moda musical. Va ser una de les substàncies del modernisme. Wagner, segons el filòsof Francesc Pujols, havia fet amb la música allò que Antoni Gaudí faria amb l’arquitectura. L’esperit wagnerià que va fascinar els nostres modernistes no era només el de la grandesa sonora

El cro­nista no sabria dir si el con­cert de demà al Palau de la Música Cata­lana s’ha d’enten­dre com el de clo­enda d’una tem­po­rada o el d’inici d’una de nova. En tot cas, el con­cert s’ha d’emmar­car dins del 40è ani­ver­sari del Fes­ti­val Pere­lada i dins la gira com­me­mo­ra­tiva del 150è ani­ver­sari del Fes­ti­val de Bay­reuth. Tam­poc sabria dir aquest mateix cro­nista si és un con­cert de cele­bració o de com­me­mo­ració. O pot­ser es pugui com­pren­dre com una con­vo­catòria a la memòria d’una nació, a la història d’una música i a aquell estrany sen­ti­ment que ens fa intuir que l’art, quan és veri­ta­ble­ment gran, parla d’alguna cosa que ens depassa. El con­cert que demà, dis­sabte 29 d’agost, ofe­rirà l’Orques­tra del Fes­ti­val de Bay­reuth al Palau de la Música Cata­lana, amb Cat­he­rine Fos­ter, Klaus Flo­rian Vogt i Nic­ho­las Brown­lee sota la direcció de Pablo Heras-Casado, és alguna cosa més que un con­cert de Ric­hard Wag­ner (1813-1883) amb una selecció de frag­ments de la tetra­lo­gia L’anell del nibe­lung, també en el 150è ani­ver­sari de la seva estrena inte­gral.

No és, per tant, només Wag­ner. És Bay­reuth que torna a Bar­ce­lona. I ho fa pre­ci­sa­ment enguany, quan el Fes­ti­val de Bay­reuth cele­bra els esmen­tats 150 anys. Però aquesta com­me­mo­ració des­plega una curi­osa coin­cidència: que una de les ins­ti­tu­ci­ons més ínti­ma­ment vin­cu­la­des a l’espe­rit ale­many, al mite germànic i a la cons­trucció d’una nova idea de l’art, vin­gui a tro­bar-se amb una ciu­tat i amb un país que, des de fa més d’un segle, van fer de Wag­ner alguna cosa més que un com­po­si­tor. Perquè Cata­lu­nya no va sim­ple­ment escol­tar Wag­ner. Cata­lu­nya va creure en Wag­ner.

La història és prou cone­guda, però encara con­serva alguna cosa de mira­cle. El 1862, als jar­dins dels Camps Eli­sis de Bar­ce­lona, Josep Anselm Clavé (1824-1874) feia sonar, gai­rebé acci­den­tal­ment, la Marxa i el Cor del Con­curs de Tannhäuser. Aque­lla música va caure sobre Bar­ce­lona com una lla­vor. Vint anys després, Lohen­grin arri­bava al Tea­tre Prin­ci­pal. I poc després, cata­lans com Josep de Leta­mendi, Joa­quim Mar­si­llach, Anselm Barba, Josep Vila­seca o Josep Balari viat­ja­ven fins a Bay­reuth per assis­tir a la con­sa­gració de Par­si­fal. No hi ana­ven sim­ple­ment com a espec­ta­dors. For­ma­ven part d’aque­lla comu­ni­tat wag­ne­ri­ana inter­na­ci­o­nal que havia entès que Bay­reuth no era només un tea­tre: era un lloc de pele­gri­natge. I pos­si­ble­ment sigui aquí on hem de loca­lit­zar la zona 0 del nos­tre par­ti­cu­lar wag­ne­risme.

El Wag­ner que va fas­ci­nar els moder­nis­tes cata­lans era, sobre­tot, el cre­a­dor d’un món. Un artista que no volia limi­tar-se a escriure música, sinó trans­for­mar la relació entre l’art i la vida. Un artista que aspi­rava a la Gesamtkunstwerk, a l’obra d’art total, aque­lla síntesi en què música, poe­sia, escena, arqui­tec­tura, gest i mite dei­xa­ven de ser dis­ci­pli­nes sepa­ra­des per con­ver­tir-se en una única experiència. Però també era el Wag­ner que par­lava de la neces­si­tat de des­truir un món vell per poder-ne ima­gi­nar un de nou. Això, en una Cata­lu­nya que bus­cava des­es­pe­ra­da­ment ser moderna, euro­pea i naci­o­nal alhora, hau­ria de resul­tar irre­sis­ti­ble.

El wag­ne­risme català no va ser, per tant, una sim­ple moda musi­cal. Va ser una de les substàncies del moder­nisme. Els nos­tres artis­tes hi van tro­bar una manera de recon­ci­liar pas­sat i futur, tra­dició i moder­ni­tat, mite i revo­lució. Hi van tro­bar també una pos­si­ble gene­a­lo­gia pròpia. Sieg­fried podia ser lle­git com un Sant Jordi germànic; el Mont­sal­vat de Par­si­fal podia con­ver­tir-se, en la ima­gi­nació cata­lana, en una trans­fi­gu­ració de Mont­ser­rat. Wag­ner pro­por­ci­o­nava mites; Cata­lu­nya hi posava els seus. I després, és clar, hi hau­ria l’apor­tació d’Antoni Gaudí (1852-1926).

El filòsof Fran­cesc Pujols (1882-1962) va arri­bar a for­mu­lar una de les intuïcions més fas­ci­nants de la nos­tra cul­tura: Wag­ner havia fet amb la música allò que Gaudí faria amb l’arqui­tec­tura. Tots dos tre­ba­lla­ven sobre una matèria viva, tots dos bus­ca­ven una forma capaç de trans­cen­dir la seva pròpia dis­ci­plina. I pot­ser per això no és casu­a­li­tat que Gaudí fos soci de l’Asso­ci­ació Wag­ne­ri­ana. El wag­ne­risme català va aca­bar sent molt més que una qüestió musi­cal: va pene­trar en la lite­ra­tura, l’arqui­tec­tura, la pin­tura, la filo­so­fia i, sobre­tot, en aque­lla volun­tat de con­ver­tir la cul­tura en una forma de redempció.

Demà a la nit, però, Wag­ner no arri­barà a Bar­ce­lona, de nou, amb una òpera sen­cera. Arriba en frag­ments. I, tan­ma­teix, quina manera més pode­rosa de recons­truir la tetra­lo­gia i de pro­vo­car que Wag­ner torni a tro­bar Cata­lu­nya. Perquè l’espe­rit wag­nerià que va fas­ci­nar els nos­tres moder­nis­tes no era només el de la gran­desa sonora. Era el de la comu­ni­tat que es reu­neix al vol­tant d’un somni. Era la con­vicció que l’home pot crear alguna cosa que el trans­cen­deixi. Era la volun­tat de con­ver­tir l’art en experiència col·lec­tiva. I pot­ser no hi ha cap imatge cata­lana que ho expli­qui millor que un cas­tell.

L’endemà d’aquest con­cert serà Sant Fèlix. I a Vila­franca del Penedès el país tor­narà a mirar cap al cel. Homes i dones puja­ran damunt d’homes i dones per cons­truir, durant uns ins­tants, una arqui­tec­tura impos­si­ble. Una arqui­tec­tura que només exis­teix perquè una comu­ni­tat sen­cera deci­deix creure que allò impos­si­ble pot ser pos­si­ble. Què n’hau­ria pen­sat Wag­ner?

Pot­ser hau­ria reco­ne­gut, amb aque­lla seva mirada visionària, una forma espontània de la seva Gesamtkunstwerk. Perquè en un cas­tell hi con­viu tot: el ritme de la gra­lla i del tim­bal, la core­o­gra­fia dels cos­sos, la bellesa plàstica de l’arqui­tec­tura humana, el drama de l’ascens, el silenci que pre­ce­deix l’aleta i, final­ment, aque­lla catarsi que ja no per­tany a l’indi­vidu sinó a tota la plaça. Aquesta és pot­ser la gran lliçó que Cata­lu­nya va saber lle­gir en i a través de Wag­ner. Que l’obra d’art no és única­ment allò que crea un geni, sinó també allò que una comu­ni­tat és capaç de fer quan com­par­teix una visió. Que l’art pot ser una forma de per­ti­nença. Que el mite no és necessària­ment una cosa del pas­sat: pot ser una ener­gia que ens per­met ima­gi­nar-nos d’una altra manera.

Bayreuth debuta al Palau.
El concert de demà significarà el debut de l’Orquestra del Festival de Bayreuth al Palau, tot i que a Barcelona ja hi havia actuat: el 1955 i el 2012. El wagnerisme forma part de la història del Palau des dels seus inicis: l’Orfeó Català ha mantingut sempre viva la interpretació de l’obra de Wagner, el Palau va dedicar importants celebracions al compositor ja el 1913 i la seva arquitectura conserva encara avui nombroses referències al seu univers, des de les valquíries que presideixen la boca de l’escenari fins al bust del compositor a la façana. 

Oriol Pérez Treviño
El Punt/Avui