Cerca de notícies

Enquesta

Montserrat Torrent: «La meva passió ha estat i és la música»

17/8/2026 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/montserrat-torrent-la-meva-passio-ha-estat-i-es-la-musica-497399

L'organista centenària ens parla del despertar de la seva vocació, de l'orgue de Sant Felip Neri i del seu llegat.

Cal anar més enllà del titular. Montserrat Torrent (Barcelona, 1926) és molt més que el fet, certament singular, d’haver arribat als cent anys i, a més, de fer-ho en actiu. L’organista, una de les intèrprets més destacades d’Europa i mestra de diverses generacions de deixebles, pot vantar-se -o podria, si el seu caràcter modest i la seva timidesa li ho permetessin- d’haver estat una de les renovadores del seu instrument, d’haver recuperat una quantitat ingent de repertori, sobretot música ibèrica antiga, i d’haver impulsat la construcció o reconstrucció de diversos orgues abandonats o malmesos, entre ells el que porta el seu nom a Sant Felip Neri. Després de més de 1.700 concerts i una cinquantena d’enregistraments, Torrent és un referent imprescindible i ha estat capaç d’aglutinar al seu voltant un exèrcit de valedors de la seva causa. Aquest any del seu centenari, la seva activitat, amb concerts i compromisos per tot el món, és vertiginosa.

Quina és la seva vivència de la música actualment?

La meva vida ha estat dirigida únicament cap al vessant clàssic. Fa de mal dir però m’ha ocupat tot el meu temps i més que n’hagués tingut. A vegades faig bromes amb qui m’envolta. També he de constatar que, a causa de la meva sordesa, la vivència ha quedat limitada a la música, a qui dedico tots els meus afanys. Una cosa és sentir i l’altra escoltar.

Vostè va començar estudiant piano. Com va descobrir l’orgue?

De jove, amb un grup de pianistes anàvem a concerts d’en Joan Suñé Sintes al Palau de Montjuïc [l’actual seu del MNAC, on Suñé Sintes va oferir nombrosos recitals entre els anys trenta i quaranta al monumental orgue Walcker, que la mateixa Montserrat Torrent va tocar i va emprar a les seves classes però que actualment està en desús]. Mai era per aprendre sinó per fruir. Ho veia com una cosa impossible. Admiració des del punt de vista d’una persona interessada per la música.

La causalitat de la decisió que el meu camí hauria de ser l’orgue va ser per l’acte inhumà de la Guerra Civil espanyola. Tota la família va haver de fugir de Barcelona, un camió ple de trilita va esclatar al costat de casa i no podíem continuar en una casa plena de runa. S’inicià una peregrinació per cases de parents fora de Barcelona a la recerca d’aixopluc. Una d’aquestes estades va ser a Santa Coloma de Farners. Allí, una església, un orgue i un interès per part meva de poder enfrontar-me a aquest instrument d’una forma entusiasta. Un d’aquells estius vaig sentir Bach interpretat pel cardenal Narcís Jubany [aleshores sacerdot, defensor de l’ús del català a la litúrgia i futur fundador de la Universitat Ramón Llull]. Tot va canviar, aquesta interpretació fou la que va adreçar el meu camí cap a l’orgue.

«Una cosa és sentir i l’altra escoltar.»

La seva passió és el barroc ibèric. Què li ha donat aquest repertori?

La meva passió ha estat i és, fins que el cos m’ho permeti, la música. Com és lògic, durant els estudis i els primers anys el meu repertori sempre era la música clàssica en genèric. Coneixences, coneixements i estudi em fan veure que hi ha un món totalment oblidat. A empentes i rodolons intento entendre aquest moviment. Difícil i laboriós, però amb l’ajut d’en Josep Soler i Sardà [musicòleg i compositor influït per la Segona Escola de Viena] i la Maria Ester-Sala [musicòloga especialitzada en música ibèrica per a teclat], sobretot, s’obren unes portes que potser mai hauria encetat i que tant he gaudit.

Al principi, evidentment, era un món totalment desconegut i gràcies a un grapat d’estudiosos, com en Enric Gispert [que va agafar el testimoni de Josep Maria Lamaña al capdavant d’Ars Musicae] i el pare Estrada de Montserrat [organista del monestir, compositor i musicòleg especialitzat en el Llibre Vermell] i, més endavant, en Santiago Kastner [pioner en la recuperació de la música ibèrica antiga], i amb la il·lusió de voler saber, vàrem iniciar un camí que no sabíem pas on ens portaria. Ara em sento molt joiosa de com ha respirat aquesta música ibèrica tan singular i tan rica de repertori. Des d’un punt de vista egoista em sento gelosa que m’han pres els meus compositors… sobretot en Francisco Correa de Arauxo.

El seu llegat és polifacètic; deixebles, recuperació de patrimoni, discos i els orgues que ha lluitat perquè es restaurin o es construeixin. Què ha costat més i de què està més orgullosa?

Pedagògicament, hi ha deixebles que ara soc jo qui els demano ajuda. Lluito i lluitaré fins a l’últim alè pel món de l’orgue, tant per la seva restauració i construcció com que cada cop es faci sentir més i més. Que la gent conegui un instrument que no és únicament litúrgic, té un repertori que encara que pogués acomplir quatre centenaris no hauria pogut conèixer. També lluito perquè hi hagi orgues a tots els auditoris, us recordo que al de Barcelona no n’hi ha. I també que hi ha conservatoris de música que no tenen o bé fan desaparèixer els estudis d’orgue. Crec que és molt vergonyós que aquest instrument estigui sotmès a aquest menysteniment.

Quina és la seva filosofia a l’hora d’encarar la formació d’un deixeble?

Exigència, perseverança i disciplina. Que no estudiïn per ser famosos. Han de buscar el perfeccionament amb l’estudi, arribar al màxim perfeccionament. Com tot en aquesta vida, si et vols dedicar a un ofici i ho desitges, no hi ha treva, tot el teu dia a dia ha de giravoltar l’estudi i la comprensió de l’obra i de les circumstàncies que ha portat l’autor a compondre-la.

L’orgue té bona salut a Catalunya?

Actualment, hi ha una gran activitat al voltant de l’orgue: Associació Catalana de L’Orgue, Orgues de Llevant i Ponent i força cicles de concerts i conferències sobre l’orgue. I el més important, tenim una bona fornada d’organistes que no es conformen només a obtenir el títol sinó que van a completar els seus estudis amb màsters a l’estranger.

«Fins i tot vaig fer ganxet per recollir diners i poder donar a Barcelona un orgue en condicions.»

L’orgue de Sant Felip Neri és el seu somni. És l’instrument de sonoritat perfecta per a vostè? O el seu valor és més patrimonial i simbòlic que musical?

No és ni simbòlic ni patrimonial. Un cop vaig acabar els meus estudis d’orgue l’Institut Francès em va concedir una beca per poder anar a perfeccionar-me a París. Vaig quedar bocabadada en poder sentir la gran qualitat sonora dels orgues. Pensem que els anys 50 els orgues d’aquí estaven tots malmesos o destruïts per la infàmia d’una guerra civil. Quan vaig retornar, em vaig posar com a fita poder construir un orgue que poguéssim fer sonar tal com cal i que tingués un estil barroc. Vaig demanar almoina i fins i tot vaig fer ganxet per poder recollir diners per donar a Barcelona un orgue en condicions. Amb esforços i a rodolons vàrem poder assolir-ho. El temps i les circumstàncies ens han portat a poder-lo acabar aquest any [l’orgue, batejat amb el nom de Montserrat Torrent, es va inaugurar el maig de 2026] gràcies a una labor abnegada i sacrificada d’en Josep Caminal [director general del Gran Teatre del Liceu entre 1993 i 2005 i patró de la Fundació Montserrat Torrent] i l’empenta inicial del finat felipó pare Serramona [vinculat a Sant Felip Neri i gran impulsor del projecte de l’orgue].

Vostè és doblement pionera perquè és dona. Ha tingut problemes per aquest motiu?

He estat una persona molt tímida, només tenia al cap interpretar i perfeccionar-me al màxim. D’allò que m’envoltava -cartes menyspreadores, insults prepotents i altres improperis- no hi feia pas cap cas. El feminisme no existia, al contrari, com una cosa més, estava perseguit. “La mujer en casa y con la pata quebrada”…

Ara que arriba als cent anys, s’ha sorprès per la magnitud dels homenatges? Vostè era conscient del lloc que ocupa dins el panorama musical mundial?

Realment en depassar per la vida amb total indiferència i tot d’una anar i tornar de llocs i llogarets, entrevistes a tota hora, per escrit, gravades tant visuals com parlades…. Amb la meva timidesa volia que fos una celebració intima però la realitat ha estat una altra.

La seva trajectòria va ser planificada o ha anat caminant i incorporant elements a mesura que passava el temps?

No ha existit cap planificació, us recordo que la meva sendera anava cap al piano gràcies als meus primers passos de la mà de la meva mare, Àngels Serra, que fou deixeble d’en Enric Granados. Les bifurcacions d’aquesta vereda per circumstàncies externes o de poder saber-ne més m’han fet arribar fins avui.

Em fascina el seu sentit de l’humor i la seva adaptabilitat al món actual. Alhora té una gran disciplina. Aquests són els secrets d’una vida tan espectacular com la seva?

La vida, en general, és més trista que alegre. Buscar un equilibri amb l’humor i la ironia ajuden a passar els tràngols no desitjats. La música m’ha acompanyat sense cap defalliment. Ella m’ha donat vida per viure amb devoció i joia. 

Meritxell Tena
Núvol