Cerca de notícies

Enquesta

El secret més ben guardat del pianisme català

11/9/2026 |

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2673458-el-secret-mes-ben-guardat-del-pianisme-catala.html

Rosa Sabater, de qui el 2027 se’n celebra el centenari, posseïa una manera pròpia de fer que la música semblés inevitable. No era simplement una pianista formada a Barcelona: era una hereva directa d’una determinada manera d’entendre el piano

El cro­nista vol començar l’arti­cle fent una invi­tació al lec­tor. Vagi a You­tube i bus­qui la inter­pre­tació del Con­cert per a piano i orques­tra núm. 23 en La major, KV 488 de Mozart que Rosa Saba­ter (1927-1983) fa al cos­tat de l’Orques­tra Ciu­tat de Bar­ce­lona sota la direcció d’Antoni Ros Marbà. Em sem­bla que no m’equi­voco si escric que és un enre­gis­tra­ment que no hauríem de limi­tar-nos a escol­tar, sinó que hauríem de fer-ho com qui obre una porta. I, després, fem una cosa molt sen­zi­lla: pre­gun­tem-nos per què Rosa Saba­ter no és avui un nom molt més pre­sent entre nosal­tres.

Fa uns anys, par­lant amb Antoni Ros Marbà d’aquell con­cert, li vaig pre­gun­tar per Rosa Saba­ter i, gai­rebé sense neces­si­tat de pen­sar-hi, em va res­pon­dre una frase que conté, pro­ba­ble­ment, molt més del que sem­bla: “És que la Rosa Saba­ter fent Mozart era tota una altra cosa”. La frase és curta, però extra­or­dinària­ment reve­la­dora. Perquè dita per Ros Marbà, músic que ha tre­ba­llat amb alguns dels més grans intèrprets del segle XX, no és una sim­ple expressió d’admi­ració ni tam­poc una con­cessió a la nostàlgia. És el record d’un músic davant d’una intèrpret que posseïa alguna cosa difícil de defi­nir i encara més difícil de trans­me­tre: una manera pròpia de fer que la música semblés ine­vi­ta­ble. I aquí apa­reix la para­doxa. Com és pos­si­ble que Rosa Saba­ter no sigui avui un nom més pre­sent?

La pre­gunta adqui­reix una dimensió espe­cial ara que la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya ha decla­rat 2027 Any Rosa Saba­ter, coin­ci­dint amb el cen­te­nari del seu nai­xe­ment. La mateixa Gene­ra­li­tat la pre­senta com una figura relle­vant del pia­nisme català del segle XX i des­taca la seva for­mació en la tra­dició d’Enric Gra­na­dos, la seva pro­jecció inter­na­ci­o­nal, la seva dedi­cació pedagògica i la seva espe­cial relació amb Mozart, Schu­mann, Falla, Gra­na­dos, Albéniz i Mom­pou. El pri­mer que cal fer és sim­ple­ment tor­nar-la a escol­tar.

Perquè Rosa Saba­ter és, encara avui, un d’aquells noms que sem­blen haver que­dat atra­pats en una zona intermèdia de la memòria. No és una des­co­ne­guda per als espe­ci­a­lis­tes, però tam­poc forma part d’aquell panteó d’intèrprets que la cul­tura musi­cal cata­lana ha con­ver­tit en refe­rents popu­lars. El seu nom no té la presència d’Alícia de Lar­rocha, ni la pro­jecció inter­na­ci­o­nal d’altres grans pia­nis­tes del seu temps. I, tan­ma­teix, la seva tra­jectòria per­met par­lar d’una pia­nista de pri­meríssima mag­ni­tud.

La seva història comença a Bar­ce­lona el 29 d’agost de 1927. Filla del direc­tor d’orques­tra Josep Saba­ter i de la pro­fes­sora de cant Mar­ga­rida Parera, Rosa va créixer en un ambi­ent en què la música no era una acti­vi­tat com­ple­mentària sinó una manera natu­ral d’enten­dre la vida. A casa seva hi havia can­tants, reper­to­ris­tes, clas­ses de cant, par­ti­tu­res i con­ver­ses musi­cals. El seu pare va començar a ense­nyar-li piano quan tenia apro­xi­ma­da­ment sis anys i, ben aviat, va que­dar clar que aque­lla nena dis­po­sava d’unes con­di­ci­ons excep­ci­o­nals. Josep Saba­ter la va por­tar perquè Frank Mars­hall l’escoltés. Mars­hall, dei­xe­ble d’Enric Gra­na­dos i con­ti­nu­a­dor d’una de les tra­di­ci­ons pianísti­ques més impor­tants de la Bar­ce­lona del segle XX, en va que­dar entu­si­as­mat. Pri­mer va estu­diar amb Marina Perar­nau i, només un any després, va pas­sar a ser alumna directa del mateix Mars­hall.

Aquí hi ha un dels pri­mers fils que expli­quen la sin­gu­la­ri­tat de Saba­ter. No era sim­ple­ment una pia­nista for­mada a Bar­ce­lona: era una hereva directa d’una deter­mi­nada manera d’enten­dre el piano. Una escola en què la tècnica no era mai una fina­li­tat en ella mateixa, sinó el vehi­cle per acon­se­guir una deter­mi­nada qua­li­tat sonora, una deter­mi­nada natu­ra­li­tat expres­siva.

Als tretze anys, el 1940, va ofe­rir el seu pri­mer reci­tal al Casal del Metge de Bar­ce­lona. El crític i com­po­si­tor Joan Borràs i de Palau (1868-1953) va par­lar ales­ho­res d’una inter­pre­tació espontània, sense afec­tació i amb una intensa vida musi­cal. Dos anys més tard, el 1942, arri­ba­ria el debut al Palau de la Música Cata­lana com a solista amb l’Orquesta Ibérica de Con­ci­er­tos, inter­pre­tant el Con­cert en Re major K. 537 de Mozart.

A par­tir d’aquell moment, la seva tra­jectòria adqui­ri­ria una velo­ci­tat extra­or­dinària. Con­certs per tot l’Estat, Madrid, Anda­lu­sia, Cas­te­lla, Galícia, el País Basc, el País Valencià, les Illes Bale­ars i les Canàries. El 1944 debu­tava a Madrid amb el mateix con­cert de Mozart i l’Orquesta Clásica de Madrid diri­gida per José María Franco.

Es diu que li hau­ria agra­dat ser can­tant. La fas­ci­nava l’òpera, el tea­tre, les bam­bo­li­nes. Es diu que conei­xia de memòria més de qua­ranta òperes. I aquesta fas­ci­nació pel món vocal aca­ba­ria dei­xant una empremta pro­funda en la seva manera d’enten­dre el piano. Quan poste­ri­or­ment va exer­cir la docència, insis­tia als seus alum­nes perquè lle­gis­sin els tex­tos dels lie­der de Schu­bert, Schu­mann o Brahms. No volia pia­nis­tes que sim­ple­ment toques­sin notes. Volia músics.

El 1951, va arri­bar un dels grans salts de la seva car­rera: el debut a París amb l’Orc­hes­tre Lamou­reux diri­gida per Edu­ard Toldrà, inter­pre­tant Noc­hes en los jar­di­nes de España de Manuel de Falla. París repre­sen­tava ales­ho­res molt més que un con­cert. Era una porta oberta a l’exte­rior, a una car­rera inter­na­ci­o­nal que Saba­ter desen­vo­lu­pa­ria amb una dis­creció que avui gai­rebé sorprèn.

Va actuar amb orques­tres i direc­tors de pri­mer nivell. L’Orc­hes­tre de la Suisse Romande, la Con­cert­ge­bouw d’Ams­ter­dam, la Phil­har­mo­nia Orc­hes­tra de Lon­dres, l’English Cham­ber Orc­hes­tra, l’Orques­tra Fil­harmònica Txeca, l’Orques­tra Gul­benkian, la Lim­burgs Sym­fo­nie Orkest, l’Orques­tra Naci­o­nal d’Espa­nya, l’Orques­tra Ciu­tat de Bar­ce­lona i mol­tes altres. I va tre­ba­llar amb direc­tors com Jascha Horens­tein, Rafael Frühbeck de Bur­gos, Ataúlfo Argenta, Enri­que García Asen­sio, Odón Alonso, Edu­ard Toldrà, Josep Saba­ter i, natu­ral­ment, Antoni Ros Marbà.

Als anys sei­xanta va començar una impor­tant acti­vi­tat dis­cogràfica. Va enre­gis­trar obres d’Isaac Albéniz com Ibèria, les Cançons i dan­ses de Fre­de­ric Mom­pou, i, el 1968, les obres per a piano sol de Xavier Mont­sal­vatge com­pos­tes fins ales­ho­res. Més enda­vant enre­gis­tra­ria Noc­hes en los jar­di­nes de España i un reci­tal amb Mont­ser­rat Caballé a la UNESCO de París.

El seu reper­tori explica també una deter­mi­nada idea de cul­tura musi­cal. Gra­na­dos, Albéniz, Mom­pou, Falla, Mont­sal­vatge. Però també Mozart, Schu­mann i els reper­to­ris de cam­bra. Saba­ter no sem­bla enten­dre la música espa­nyola o cata­lana com una espe­ci­a­lit­zació exclo­ent, sinó com una part d’un mapa musi­cal molt més ampli.

El 27 de novem­bre de 1983, l’avió en què viat­java Rosa Saba­ter des de Frank­furt cap a Bogotà, on havia d’ofe­rir un reci­tal, es va esta­ve­llar durant les mani­o­bres d’ater­ratge a Mejo­rada del Campo, prop de l’aero­port de Madrid-Bara­jas. Tenia 56 anys. Poques set­ma­nes abans, l’11 d’octu­bre, havia rebut la Creu de Sant Jordi de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. La mort va arri­bar quan la seva car­rera es tro­bava en plena madu­resa. I, això, és pro­ba­ble­ment una de les claus per enten­dre el poste­rior oblit. Rosa Saba­ter no va tenir temps d’enve­llir artísti­ca­ment. No va tenir aque­lla segona vida dels grans intèrprets que, després dels esce­na­ris, es con­ver­tei­xen en mes­tres, refe­rents, per­so­nat­ges públics, entre­vis­tats, memòria viva. Pot­ser sigui per això que Rosa Saba­ter és el secret més ben guar­dat del pia­nisme català.

Centenari
El del naixement de Rosa Sabater és un dels centenaris aprovats aquest estiu per la Generalitat per commemorar durant el 2027. En l’àmbit musical, el govern català commemorarà també el centenari d’Oriol Martorell, impulsor fonamental del moviment coral català contemporani, i el de la musicòloga i pianista Montserrat Albet.

Oriol Pérez Treviño
El Punt/Avui