Cerca de notícies

Enquesta

La Camerata: «Sempre hem tingut present la dignitat professional»

12/10/2026 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-camerata-sempre-hem-tingut-molt-present-la-idea-de-la-dignitat-professional-504476

L'orquestra de Vilafranca inaugura la seva nova etapa amb una versió dramatitzada i escenificada d'"El somni d'una nit d'estiu" de Mendelssohn

La Camerata és la nova pell de Camerata Penedès, una de les iniciatives més particulars del país per convicció, organització i actitud davant la indústria i el fet musical. Un projecte corporatiu, feminista, sense director, amb vocació de trencar la quarta paret i que, a més de néixer descentralitzat, continua sent-ho per militància i coherència. Hem parlat amb els seus responsables, Marina Arrufat i Ernest Martínez, gestors i músics de la formació, sobre aquest moment d’evolució i consolidació d’una orquestra que defensa la seva identitat i ens obliga a fer-nos preguntes sobre el funcionament del panorama a casa nostra.

Esteu davant d’una nova etapa, que no sé si qualificar de refundació o si és una paraula massa grossa.
Marina Arrufat: Jo crec que és massa grossa. Simplement, quan comences un projecte no tens molt clar quina serà la teua línia, la teua idiosincràsia… Ens vam formar el novembre de 2019 i, després d’aquests anys, hem hagut d’aprendre com funcionar i hem trobat un poc qui som i qui volem ser. Ara sentim que som això i per això hem reformulat un poquet la imatge, el nom i la línia.

Ernest Martínez: Estem construint una identitat i ara som en un lloc on ens sentim còmodes, que sentim que és un lloc on volem estar. [Aquest procés] també és una manera de celebrar-ho: ens agrada el que estem fent i ho volem compartir.

MA: No volíem canviar el nom perquè no volíem renegar del que hem fet, estem molt contentes de la nostra trajectòria. És simplement un petit canvi amb què ens sentim més alineats.

Perquè s’entengui qui sou, cal començar per explicar que La Camerata funciona d’una manera molt diferent. Sou una cooperativa, creieu en el lideratge horitzontal, no teniu director…
MA: Bé, no hi ha un director amb una batuta però sí que hi ha una persona que escollim perquè faci la direcció artística i tinga una idea global perquè si no seria molt difícil ser coherents. Som una cooperativa però una raó dels canvis és adonar-nos d’en què podem ser-ho i en què no. La Camerata ha sofert canvis i, al final, els socis som l’Ernest i jo. Però el que sí és veritat és que som absolutament democràtics i hi ha un nucli dur que ens ajuda a decidir què fer i com fer-ho. Això sí, tothom que està sobre l’escenari se sent part de La Camerata.

EM: Hi ha molts factors del que és una cooperativa que sí que portem a terme en el nostre dia a dia. En aquest sentit, les dues, la Marina i jo, som les sòcies treballadores i, per tant, tenim dret a vot. Això sí, totes les decisions les parlem moltíssim i les prenem conjuntament. Sobre el tema del director, normalment només tenim una setmana d’assajos per a cada producció, que comporten quatre o cinc sessions màxim… Si no hi ha una mica d’organització també seria bastant impossible arribar enlloc. D’alguna manera sí es deixa la porta oberta, que això no passa en altres orquestres, a parlar, a poder aportar la teva visió. Confiem que la persona que hem convidat per treballar durant aquella setmana, la respectem musicalment. El més rellevant és el fet que els que gestionem l’orquestra som músics i també toquem en els projectes.

MA: Sempre hem tingut molt present la idea de la dignitat professional, una cosa per la qual lluitem realment. A més de tocar, som qui escollim amb qui toquem i això és molt valuós perquè tocar amb gent que t’estimes és molt diferent de tocar amb gent amb qui no tens cap relació. Intentem trobar sempre un ambient de treball en què nosaltres tenim ganes de tocar. Ens preocupa molt que hi hagi un ambient laboral bo i tindre un compromís molt fort amb allò que estem fent.

Qui dissenya la temporada? Sou vosaltres dos o cada director convidat porta un projecte diferent?
MA: Nosaltres juntament amb l’Elena Rey, que és l’altra persona que ens ajuda més en la part artística. Volem que vinguin a dirigir persones que ens inspiren, que ens ajuden a generar aquesta identitat del projecte que volem. Tenim la responsabilitat d’arribar a tots els públics però alhora fer coses que ens interessin. A vegades convidem gent molt bona o molt especialista en certs repertoris, on treuen tot el potencial, i és molt més guai viure-ho així que no pas fer-li fer a l’orquestra no sé quin repertori que ens han imposat des de no sé on.

Treballeu sempre amb directores. És casualitat o una decisió ideològica?
MA: Resulta que les que coneixem i amb qui volem treballar han estat tot dones i considerem que són les millors. No ha estat una decisió activa. Sí som una orquestra feminista claríssimament però crec que [la tria] ha estat molt orgànica. Són persones que treuen tot el potencial a l’orquestra i fan sentir molt bé tothom mentre treballen. És una forma de treballar molt poc autoritària i on es veu molt la seva confiança. Això ho hem trobat en dones. Ho fem convençudíssimes que és la millor opció.

N: Com cristal·litza en la feina diària el concepte d’orquestra feminista?
MA: Per mi una cosa molt important que associa molt al feminisme és l’escolta, no és [un lideratge] tan autoritari sinó que cuida un poc més i dóna més confiança que des de la imposició. A mi em sona molt feminista, per exemple, que a les directores que venen amb criatures els trobem una persona que les ajuda. Tenim molt present la criança, moltes vegades hi ha bebès als assajos, són superbenvinguts. Tenim una forma de treballar que supura feminisme i també sempre intentem programar dones compositores. Per exemple, vam apostar per fer una residencia amb la Raquel García-Tomás que recuperem l’any que ve. Molta presència, molt de lideratge femení.

N: Teniu una mica la sensació d’anar a contracorrent?

EM: Externament, es pot percebre així però també crec que és bonic. Intentem fer les coses perquè les creiem així i perquè apostem per aquesta qualitat, aquesta idea és el nostre somni. Molts de nosaltres hem deixat de tocar en projectes que passen a Catalunya, ens sentim cremats de veure segons quines pràctiques. Tenim aquest privilegi d’haver generat això com ho volem. No és una lluita contra res extern, és més somiar una mica i fer-ho realitat.

MR: És fortíssim escriure un e-mail i que aquestes directores, que són del millor del món, ens contestin dient: «Sí, vaig perquè he vist un vídeo i he flipat». Hem creat un lloc on volem ser, realment mos dóna este aire i esta inspiració i força. Des del dia 1 hem tingut presents els llets laborals i hem tingut una perspectiva, una visió molt realista del que podíem i del que no podíem fer si allò suposava no poder pagar un poquet millor.

N: Sou una orquestra de Vilafranca i sovint orbiteu lluny dels grans equipaments. Quina dificultat us suposa això?
MA: Això té una repercussió directa en els catxets. A Barcelona s’ha de tocar en llocs grans perquè també és on tenen el poder adquisitiu per contractar-nos.

EM: El fet que nosaltres puguem estar també en la gestió i viure-ho des de dintre com a músics ens fa plantejar quina funció tenim, què és la música per a nosaltres. Això va molt lligat amb la música com a transformació social. Per tant, portar-la a llocs on no sol arribar també és una cosa important per a nosaltres i, de fet, és on més ho disfrutem. Tenim una línia d’acció de concerts descentralitzats i allà és on acabem amb llàgrimes als ulls perquè tens el públic a prop, hi parles, fem allò del micro obert i establim un diàleg amb el públic. I l’endemà toquem al Palau. És quan ens diem que això que fem té sentit. És una línia d’acció molt clara que portem molt en la nostra identitat. Vas a pobles amb auditoris magnífics on hi ha tres activitats l’any i, clar, la gent al·lucina, com si no s’ho mereixessin.

N: Us han definit com l’orquestra que trenca la quarta paret justament per aquesta interacció buscada amb el públic.
EM: És un tret diferencial nostre. Acostumem a presentar les obres a l’inici del concert, és un punt de partida molt interessant per al públic que potser que no està tan habituat d’escoltar concerts perquè et situa en una escolta diferent i et dona eines per saber com escoltar. Al final passem un micro al públic i hi ha de tot: de preguntes supermusicològiques a comentaris sobre com s’han emocionat. És molt bonic a veure com, per exemple, a Vilafranca, que és el lloc on més ho hem fet, la mena de preguntes ha anat evolucionant molt i s’ha creat aquesta relació el públic.

N: Parlem del projecte actual, El somni d’una nit d’estiu, que és un programa ambiciós que inclou dramatúrgia i direcció escènica.
MA: Feia anys que volíem fer alguna cosa més enllà d’un concert a l’ús. Vam tindre la sort de conèixer l’Elisabet Casanovas en el projecte de L’amor brujo, i ens en vam enamorar. Va ser una reacció increïble treballar amb l’Elisabet: quan ella parla, l’orquestra sona diferent! No hi ha paraules tècniques que puguin explicar allò que ella aconsegueix amb la seva manera d’actuar. L’obra és superenrevessada, hi ha molts actors i, si no els poses tots, a mi se me fa difícil pensar en alguna cosa que realment pugui ser convincent. Vam pensar en una figura nova per fer uns textos originals i va sortir el nom d’Anna Andreu, que ja havia fet aquest exercici anteriorment amb Dido i Enees per un encàrrec de L’Auditori. Ella va començar a fer els textos a partir de l’obra de Shakespeare sense ser literal. Al final hem apostat per un exercici molt estètic, amb uns poemes que recitarà l’Elisabet i una escenografia de Judit Colomer, que també ha estat la directora d’escena i l’encarregada de la conceptualització. Ha estat un procés preciós perquè totes aquestes dones han estat treballant de forma coral i ha estat tot com vasos comunicants. Serà una cosa de molta bellesa. A més, hem tingut la sort de poder-ho fer amb Lorenza Borrani.

N: Com creieu que ho experimentarà el públic?
EM: Com a quelcom trencador en el sentit d’una cosa que no t’esperes, una cosa que és estèticament molt bonica, que té com un rerefons, que et deixa aquest concepte sense explicar-te’l amb paraules del desig i del somni, de tota aquesta idea de l’obra de Shakespeare original però d’alguna manera no explicada frontalment sinó com el somni d’aquesta idea, de forma poètica. Per tant, crec que no només els agradarà l’obra, que és espectacular musicalment, i que serà una experiència, esperem, molt bonica.

N: Creieu que apel·lareu el públic que no és estrictament de la clàssica?
MR: Segur! I com que estem en contacte també amb altres projectes on també voldríem donar més pes a aquesta qüestió escènica, volem començar a ficar un peuet perquè realment tots els concerts es suporten també d’una qüestió visual. És una cosa que els músics, els clàssics, ignorem molt. És una manera de veure com respirem i de pensar en nous formats. Hi ha un públic, un potencial infinit, al qual no s’arriba justament per això.

N: Què més podem esperar de la temporada que comenceu ara?
EM: Volem treballar amb els talents del territori. Col·laborarem amb els Kebyart, que hem anat seguint la seva trajectòria i han fet una feina increïble, que sonen molt bé… Treballen amb molt rigor i molta qualitat, i ens agraden molt. De fet, ha estat una proposta seva, han volgut que col·laborem en la seva residència al Palau, estem supercontents! També hi haurà un concert homenatge a Pau Casals, per Nadal, on hi haurà en Pau Codina, que tocarà les Variacions Rococó [de Txaikovski), i la resta del repertori anirà tot entorn a peces o compositors que han tingut a veure amb la vida de Casals. Llavors tenim a l’abril una cosa que ens fa molta il·lusió: la Vera [Martínez Mehner] i l’Abel [Tomàs], del Quartet Casals, vindran a La Camerata a fer concerts per a dos violins i els dos es posaran al capdavant de l’orquestra. D’alguna manera és com tancar el cercle, no? Perquè la Vera és una de les diguem-ne directores artístiques convidades habituals del projecte. La Vera i l’Abel sempre ens incentiven a fer-nos preguntes sobre el so de l’orquestra, preguntes que ens fan créixer i aprofundir en allò que busquem.

Acabarem la temporada amb la celebració del 200è aniversari de la mort de Beethoven amb la Lorenza Borrani. Ella té una vinculació molt especial amb nosaltres i d’alguna manera ens ha obert les portes a Europa. L’orquestra sona increïble quan ve ella! La seva manera d’entendre l’orquestra ens fascina i per això també ens arrisquem a fer quartets, a entrar en el llenguatge de l’orquestra de cambra. Però ens sentim en plena confiança d’arriscar-nos a anar cap aquí.

N: Per acabar, ara que comenceu una etapa nova: on us veieu d’aquí a cinc anys?
MA: Jo crec que l’ambició és poder oferir les millors condicions laborals del país. No tenim una ambició de créixer perquè la força, l’energia que fiquem a cada producció, si en foren moltes més de sis, és que no podríem. Si cada producció la podem tocar a tres llocs, si podem continuar fent els contractes descentralitzats, i això és sostenible econòmicament… No tenim grans ambicions, més enllà de ser una orquestra amb les condicions que té ara i poder-les mantenir sent sostenibles. Quan vam començar en el món del cooperativisme, vaig fer un curs i em va impactar molt la paraula “decreixement”. Quan un projecte és sostenible, ha de decréixer. El somni seria ser sostenibles, tal com estem, i poder-ho mantenir en els anys. I que cada vegada la gent tingui més ganes de vindre. No perdre aquesta qüestió especial que tenim, que a cada projecte estem tan compromesos amb el que fem. És veritat que no estaria de més que mos programarà més gent per poder fer més concerts i millorar les condicions econòmiques…

EM: Sí, jo estic molt en aquesta línia, de poder-ho continuar disfrutant d’aquesta manera, de realment haver de lluitar una mica menys pel que fa a la sostenibilitat econòmica i també a la visibilitat. A vegades, aquestes coses costen molt… Sí, jo crec que ja estem entrant en un lloc diferent, ens comencem a mirar diferent, però això en l’àmbit de programació sempre és superdifícil. O sigui, costa molt que ens programin a molts llocs. A Catalunya tot ja està una mica repartint per zones, per no sé què, per circuits… Llavors, com fer-se un lloc… Però bé, estem amb la confiança que a poc a poc, per la feina que anem fent, s’anirà creant aquest lloc.

El somni d’una nit d’estiu es representa a Barcelona, Figueres i Vilafranca durant el mes d’octubre. Més informació i entrades, aquí. 

Meritxell Tena
Núvol