Cerca de notícies

Enquesta

Una estranya parella

15/8/2004 |

 

Les òperes curtes tenen una vida difícil. Massa breus per sortir soles al carrer, necessiten bona companyia per arribar al teatre, ara bé, la tria ha de ser curosa i equilibrada, no fos cas que una part del díptic ofegui l'altra. La parella de fet per excel·lència, tot i la tendència actual a divorciar-les, ha estat la formada per Cavalleria rusticana i Pagliacci (des de la temporada 87-88 que no es fan plegades al Liceu, a més, a diferència de l'obra de Leoncavallo, l'obra de Mascagni no ha tornat a estar programada). Aquesta temporada, l'Opera North ha presentat una curiosa programació basada en parelles d'òperes curtes. Esclar que hi ha una bona solució com la que va realitzar Puccini amb el seu Trittico, tres òperes de caràcter ben diferenciat que van de la tragèdia estripada a la comèdia passant pel drama larmoyant. La invenció de Puccini, malgrat tot, no ha estat lliure de tendències centrífugues que han dispersat els seus components a gust del consumidor. El Festival de Glyndebourne va presentar una proposta tan sorprenent com, en el fons, força lògica: el darrer terç del Trittico, Gianni Schicchi, amb El cavaller miserable de Rakhmàninov, una aliança que tenia com a tema de fons les intrigues per les herències, les ambicions i les misèries en què caiem els humans pel vil metall, amb enfocaments, això sí, radicalment diferents.

L'AVAR
Pot tenir una òpera dolenta música meravellosa? Sembla una contradicció, però aquest seria el cas d'El cavaller miserable, segona de les tres úniques òperes que va escriure Rakhmàninov, composta amb Xaliapin al cap -tot i que el gran cantant no la va apreciar pas gaire- i estrenada al Bolxoi el 1906. Basant-se en una de les petites tragèdies de Puixkin (sens dubte, el nom més important de la història de l'òpera russa), Rakhmàninov va escriure una peça que, com a drama, mai acaba d'arrencar, tot i una partitura d'una riquesa aclaparadora, començant per un preludi evocador de la història sòrdida que se'ns explicarà: un Baró riquíssim manté el seu fill, un cavaller que només pensa en la glòria dels tornejos, en la misèria. Annabel Arden va escenificar aquest preludi marcant ja el to tenebrós, llòbrec, de la trama, els principals personatges tènuement il·luminats, amb una acròbata enfilada sobre el Baró que dorm somiant amb les seves riqueses. Aquest esperit a l'ombra, símbol de la seva extrema avarícia, no el deixarà fins a una mort que, una de les febleses de la història, queda inexplicada.

L'epicentre de l'obra és el gran monòleg del Baró a la segona escena, un retrat esfereïdor de les seves misèries, les seves fòbies, envoltat dels seus cofres plens a vessar d'or (el decorat de Vicki Mortimer permetia la seva progressiva obertura en el clímax del deliri del protagonista), un fragment musicalment portentós tot i que atura durant uns bons vint minuts l'acció, en el qual el Baró va de la desconfiança a l'exultació pel seu poder omnímode, sense oblidar el menyspreu pel seu fill malgastador. Es necessita un cantant-actor formidable per sostenir aquesta titànica escena, i Glyndebourne el va trobar en la figura de Sergei Leiferkus: va ser absolutament impressionant comprovar com, amb la veu penetrant, la dicció hiperclara (no cal saber rus per adonar-se que totes les frases són dites sempre amb la intencionalitat justa) i la gestualitat precisa de què va fer gala el baríton rus, va fer reviure davant del públic totes les emocions convulses del sòrdid personatge. Richard Berkeley-Steele va aportar un timbre sec i un pèl just a l'agut en el seu fill Albert, Albert Schagidullin va treure el màxim profit del poc que ha de fer el Duc, Viacheslav Voynarovsky va ser un feble Prestamista, i Maxim Mikhailov, un correcte criat.

L'arribada de Vladímir Jurowski a Glyndebourne com a director musical propiciarà un cicle d'òpera russa (Les esponsalles al convent de Prokófiev estan en cartera) que ha tingut una òptima arrencada amb aquest Rakhmàninov. Jurowski va desfermar -a vegads sense prou consideració per a les veus- tot el fatalisme i l'exuberància de l'escriptura orquestral, beneficiant-se dels serveis d'una Filharmònica de Londres pletòrica.

LA CARA LLUMINOSA
L'escenari giratori permetia passar de les sordideses de Rakhmàninov a la lluminositat de l'obra mestra pucciniana, la cara còmica de la moneda de l'ambició presentada a Glyndebourne. Gianni Schicchi és una comèdia imbatible per poc que es faci bé. Annabel Arden la mou sense traumes (només per als qui siguin molt primmirats amb els detalls) a l'època de l'estrena, el 1918, amb una acció ben menada que uneix solucions millorables -es pot treure més suc de l'arribada del Doctor- amb propostes divertides -el cos del difunt Buoso que es resisteix a quedar-se dins l'armari, en una ironia molt british, interpretat per la mateixa acròbata fantasmagòrica, Matilda Leyser, que en el Rahkmàninov.

Sense enlluernar, el repartiment va tenir l'equilibri imprescindible en una òpera de conjunt com aquesta, començant per l'Schicchi d'Alessandro Corbelli, un cantant que coneix com pocs tots els engranatges del gènere buffo i que sap dir i estar, tot i una veu que mai ha estat gran cosa. La línia i el legato del Rinuccio de Massimo Giordano són certament millorables, Felicity Palmer va ser una Zita imposant (hauríem agraït, això sí, un registre de pit menys metàl·lic), el veteraníssim Luigi Roni va mostrar una molt bona forma en el seu Simone i la resta d'elements del cast van crear unes ben definides vinyetes còmiques. Tanmateix, no és cap secret dir que molta gent espera en aquesta òpera una de les àries més celebrades de l'univers, O mio babbino caro, llàstima que la discreta Lauretta de Sally Matthews tingués tan poca dolçor en la seva veu.
Vladímir Jurowski va tornar a apostar per la luxúria sonora a què es presta l'escriptura pucciniana, a vegades ofegant les veus, en una lectura, en el fons, més simfònica que teatral, un pecat no per comú menys mereixedor de penitència, tot i comptar un altre cop amb una magnífica Filharmònica de Londres. Aquesta era la segona i darrera nova producció del certamen en aquesta edició, ja que tot i una ocupació del 98 per cent, Glyndebourne prefereix apostar per la prudència. L'any vinent la recepta serà similar, dos nous muntatges: Giulio Cesare in Egitto i La Cenerentola.

Xavier Cester
Avui