Cerca de notícies

Enquesta

Deborah Voigt vs. Karita Mattila

15/8/2004 |

 

Des de fa uns mesos, el món de l'òpera està revoltat per culpa d'una qüestió de pes. D'excés de quilos, vull dir. Tot va començar aproximadament mig any enrere, quan el Covent Garden londinenc va rescindir el contracte de la soprano nord-americana Deborah Voigt. ¿La raó? El director d'escena va adduir que la Voigt pesava més del compte, cosa que la feia incompatible amb el paper protagonista de l'òpera de Richard Strauss Ariadne auf Naxos. Arran d'aquesta decisió -és a dir, com a conseqüència de la rescissió del contracte- es va encetar una polèmica que encara dura. Sobre el tema, per dir-ho així, van sorgir dos bàndols que em permetré d'anomenar els voigt i els mattila. Val a dir que els primers deuen el nom a l'esmentada soprano nord-americana, i els segons a la finlandesa Karita Mattila. Un aclariment segurament innecessari: si a Deborah Voigt li sobren els quilos, Karita Mattila té allò que es diu un cos escultural que ha lluït recentment a Nova York -amb tota la seva espectacularitat, per cert- fent el paper de Salomé en una òpera de Richard Strauss.

En síntesi, mentre els voigt afirmen que allò que interessa és la veu de la soprano, els mattila sostenen que si bé la veu és important, també ho és l'aparença i, sobretot, el pes. I això és així -diuen- perquè una bona veu amb una aparença inadequada o un excés de pes anul·la la versemblança del personatge. Aquesta qüestió -que no afecta únicament la dona: fa un temps Aquiles Machado va ser acomiadat d'un Rigoletto per la mateixa raó- té el seu interès, perquè planteja -aquí és on rau el secret de la polèmica- l'assumpte de la credibilitat del gènere operístic. ¿Fins a quin punt és creïble un Don Giovanni interpretat per un home gras i gran o una Salomé interpretada per una dona grassa i gran? No afirmo que la gent grassa i gran no estigui capacitada per cantar i interpretar de forma excel·lent el Don Giovanni o la Salomé, sols apunto que -a pesar dels esforços de maquilltage i vestuari- difícilment resulten creïbles davant els ulls d'una part important del públic. El que vull dir és que potser ha arribat el moment en què l'òpera -talment com fa el cinema des de fa dècades- es plantegi una selecció més acurada dels seus intèrprets. Per dir-ho sense cap mena d'embuts: si totes les veus no poden fer tots els papers, totes les aparences no poden fer tots els personatges. I és que si és cert que l'òpera s'escolta, també ho és -aquesta és una qüestió que a parer meu no s'acaba de tenir prou en compte- que es veu.

Miquel Porta Perales
Avui