Cerca de notícies

Enquesta

Tot dinant amb Carles Santos

16/8/2004 |

 

El compositor i pianista castellonenc parla de música i teatre abans de posar-se en marxa de nou després d'una pausa forçada.

Porta un temps allunyat dels escenaris per recomanació mèdica -"vaig patir una fibril·lació ventricular a Pamplona i em van fer que parés durant unes quantes setmanes"-, i pel que sembla a la vista dels elements que hi ha al cotxe en què anem de Vinaròs, a Les cases d'Alcanar, Carles Santos ha dividit aquest descans obligat entre la música i la pesca.

Durant el mes d'agost, però, tornarà a la càrrega amb unes quantes representacions al Festival de Teatre d'Edimburg de l'òpera El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora. "Sempre m'han tractat molt bé, allà, però també és gent molt rigurosa amb els requisits de qualitat. Que ja hi hagi anat no vol dir que els agradi tot el que faig", diu.

Aquest retorn va estar precedit, el mes de juliol, d'una actuació extraordinària en el marc de L'Homenatge a l'Aigua, un festival que es va iniciar fa tres anys i que vol fer que la gent prengui consciència de la importància d'aquest element, més enllà de reclamacions i de plans hidrològics que es van aprovar en el seu moment. Santos va interpretar en aquella ocasió No al No, una peça per a piano sol de Carles Santos inspirada en una sonata de Mozart. I així comença una conversa que se celebra prop del mar, en una terrassa, acompanyats d'uns dàtils de mar, seitons i calamarcets.

Tot i que la presència de l'aigua en el muntatge El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora, vas triar en aquella ocasió No al No.
Carles Santos: "És cert que l'aigua és un element molt important en l'obra, però també ho és que els requeriments tècnics són molt superiors en el cas de Rossini que no pas en el No al No. No només en qüestió d'escenografia, sinó també de personal, i no sé si hauríem estat capaços de poder fer el muntatge a l'escenari de l'auditori."

Tota o quasi tota l'obra de Carles Santos té un component teatral molt poderós. D'on ve aquesta passió per casar els dos móns?
C. S.: "La passió pel teatre va néixer cap als anys setanta, en una època en què a Barcelona hi havia una burgesia il·lustrada que es dedicava al mecenatge i per aquí passaven primeres figures, com Boulez, Stockhausen o el ballet de Cunningham. Després vaig marxar a Nova York i vaig entrar en contacte amb el món del teatre musical i vaig començar a moure'm en aquella direcció. La gran diferència, i el fet pel qual em dedico a fer produccions teatrals, és que en la música, la problemàtica és estructural, cosa que no passa amb el teatre."

També s'ha perdut la voluntat de provocació dels anys setanta i vuitanta, o s'ha substituït per una provocació més evident.
C. S.: "Segurament. Per exemple, l'actuació que vaig fer travessant Barcelona amb un piano, des de les Rambles fins a la Diagonal, ara seria impensable. Aquesta mena de coses les has de fer un dia i en un moment determinat. Exportar-les a altres ciutats després no té sentit. Hi havia una intenció més intel·lectual en aquella època, sense perdre el caràcter agressiu de les manifestacions. Fer coses al carrer tenia aleshores un punt de "perill". Les agressions en el món de l'espectacle actuals són molt més evidents. Tant és així que, si ets normal, no et sents agredit. Mira l'exemple de l'obra aquella que es va estrenar a Madrid, Me cago en Dios. On és la provocació? En el títol? Però si és una expressió totalment normalitzada..."

La temporada que ara acaba ha estat moguda en el terreny de la música contemporània a Barcelona. Una de les primeres notícies va ser la desaparició de l'Orquestra del Teatre Lliure, una formació històrica del panorama musical barceloní i català. Alhora que es produïa aquest anunci, Carles Santos era nomenat compositor resident del Lliure. I mentrestant, arriba l'arròs a banda.

Com ha estat aquesta primera temporada com a compositor resident del Lliure?
C.S.: "El cert és que encara queda molta feina per fer, i sobretot definir les atribucions de la figura. El gran projecte que tenim ara mateix és l'òpera que estrenarem al maig vinent, però s'ha de buscar la manera de fer que la figura del compositor resident no es limiti a fer un muntatge a l'any. Potser podria participar fins i tot en la música dels diferents espectacles de la temporada. No hem començat de la millor manera possible, per les repercussions de la desaparició de l'Orquestra del Lliure, però és un fet que la formació feia temps que no funcionava com abans. Feien molt pocs concerts a l'any, era una formació massa cara per al Lliure i la música contemporània no té un públic multitudinari."

Tot i així, la gran bufetada per la decisió se la va endur l'Àlex Rigola, el nou director del Lliure.
C.S.: "Sí, però va ser una mort lenta. La programació ja no era anual, sinó esporàdica. I una orquestra de música contemporània hauria de ser una cosa impulsada per les institucions, per L'Auditori, per exemple, i més ara que l'OBC té un director com Ernest Martínez Izquierdo. Potser no cal que sigui una orquestra, però sí que hauríem de tenir un grup més petit, perquè tot i que es van estrenant coses, fa 50 anys que estem en una situació similar."

Potser cal educar el públic.
C.S.: "Potser cal educar-lo, sí, però també hem d'aprendre a acceptar que el públic té raó fins i tot quan no la té. El públic s'avorreix amb la música contemporània, i de vegades amb raó. I els intèrprets no fan gaire cosa per millorar la situació."

En quin sentit no fan gaire cosa?
C.S.: "En primer lloc és una qüestió d'actitud. El músic clàssic sempre ha volgut mantenir una distància amb el públic, però també amb els companys. El músics, i és una cosa que passa molt sobretot amb els nous, no tenen opinions, no volen investigar què hi ha més enllà de la música. Les úniques aportacions que fan es redueixen a voler tocar millor o pitjor o a trobar més concerts. Si et dediques a la música, a banda de voler-ne viure, has de tenir interessos com a artista. A més, la música és una cosa molt immediata, molt sensual. I si la música et toca, t'ho passes bé, i si no, t'avorreixes. La música contemporània no arriba, no ha sabut trobar la manera de cuinar els elements perquè arribin al públic, com sí que ha passat amb altres gèneres, com el jazz."

Tot i la fredor aparent del jazz?
C.S.: "Tot i la fredor aparent del jazz. Hi ha un fenomen molt curiós en termes de públic que es dóna a Barcelona. A una banda tens el TNC, on la gent vol que la sorprenguin cada vegada que hi va; a l'altra, hi ha L'Auditori, on la gent no vol sorpreses, sinó el mateix repertori de sempre. Fins que això no ho fem canviar, la situació seguirà com està ara."

Ferran Esteve
Ritmes.net