Cerca de notícies

Enquesta

John Tomlinson, baix: "A Bayreuth no s'hi ve a cantar per diners"

20/8/2004 |

 

El cantant protagonitza 'L'holandès errant' al festival alemany.

"La música de l'Holandès és com d'un altre planeta en comparació amb la de Senta"
"om a solista sempre m'he sentit recolzat per Wolfgang Wagner"

John Tomlinson porta setze anys cantant a Bayreuth, on ha encarnat en dos produccions diferents el Wotan de 'L'anell del nibelung', així com rols com Gurnemanz, el rei Marke i Hagen. El seu darrer repte ha estat el protagonista de L'holandès errant, un rol que repeteix enguany després d'estrenar-lo l'any passat al Verd Turó.

X.C. Per què va decidir incorporar al seu repertori el paper de l'Holandès?
J.T. La meva veu, encara que canti papers com Wotan, Golaud o Hans Sachs, és de baix. L'Holandès és un graó més agut que Wotan i Sachs i, per tant, suposa un autèntic repte per a una veu amb la meva profunditat. Però necessito aquest tipus de desafiaments.

X.C. Com va sorgir la proposta?
J.T. La idea va ser de Marc Albrecht i Claus Guth [els directors musical i escènic del muntatge de Bayreuth], per a mi va ser una sorpresa. Quan Wolfgang Wagner em va trucar, li vaig dir que m'ho estudiaria, ja que acceptar comportava deixar el paper de Hagen que feia en aquells moments a l'Anell. Em sabia greu, però aquest és un rol que ja he fet molts cops, per això al final vaig acceptar l'Holandès.

X.C. Quines són les principals dificultats del paper de l'Holandès?
J.T. És un paper difícil, perquè la tessitura és de baríton però la qualitat vocal ha de ser fosca i l'extensió és molt gran, del fa greu al fa sostingut agut. Vocalment has d'estar al màxim en totes les escenes, no hi ha cap moment de relaxació. A més, a Bayreuth interpretem la versió original de l'obra, amb més presència del metall.

X.C. Estilísticament, a més, 'L'holandès errant' es mou entre la tradició i el que en el futur serà l'estil wagnerià.
J.T. Hi ha, per descomptat, influència italiana, alguns duets recorden Bellini, però la part de l'Holandès és com música d'un altre planeta en comparació amb la música de Senta, Erik i Daland. Aquest és un altre factor que em va induir a interpretar aquest paper, el fet que la seva música estigui en un nivell superior de qualitat respecte a la resta de l'obra. L'Holandès incorpora moltes idees que Wagner després desenvoluparà en Wotan o Sachs. Al final ell s'estima Senta, per això no la vol destruir i sacrifica les seves esperances de redempció marxant. Esclar que en una producció normal Senta el segueix, aquí no hi ha redempció per a mi perquè Senta no mor.

X.C. Què és per a vostè una veu wagneriana?
J.T. Per a mi cantar Wagner és diferent a cantar qualsevol altre compositor. Una veu wagneriana ha de tenir en tot moment un nucli que superi sense esforç l'orquestra per poder-se comunicar amb el públic, que pugui superar els grans clímaxs i que alhora en els moments més tranquils mantingui també aquest nucli, aquest fil d'acer. En les òperes tardanes de Wagner la dificultat és superior, tot és a més gran escala.

X.C. Suposo que l'acústica de Bayreuth hi deu ajudar.
J.T. De fet, a l'escenari escoltem molt l'orquestra, amb la qual cosa no és tan fàcil. Però mentalment saps que pots ser escoltat sense problemes pel públic, per això t'has de controlar per no donar massa.

X.C. Què l'atrau del festival per tornar-hi amb tanta freqüència?
J.T. L'edifici, el fossat de l'orquestra, l'acústica, totes aquestes coses pràctiques que Richard Wagner va planificar. A Bayreuth no s'hi ve pels diners, perquè no en fas pas gaires, sinó per la música, ja siguin cantants, tècnics o l'orquestra. Per al públic és el mateix, si seus durant quinze hores a l'Anell és perquè hi ha afició.

X.C. ¿El fet de repetir el mateix muntatge durant cinc anys no obre la porta a la rutina?
J.T. Al contrari, en papers com Wotan necessites aquesta regularitat en la mateixa producció. Un any és temps suficient per descansar, però no prou per oblidar, amb la qual cosa quan tornes a Bayreuth el paper ha pogut madurar. Una altra cosa que m'agrada del festival és el sistema d'assaig. En un teatre normal hi ha assaig cada dia, el general i l'estrena, i és molt difícil estar en plena forma en tot moment. A Bayreuth, en canvi, hi ha dies de descans entre assajos. Això sí, et demanen que estiguis sempre aquí dos dies abans d'una funció, una petició força assenyada.

X.C. Què en pensa, de la tasca que desenvolupa Wolfgang Wagner al capdavant del Festival de Bayreuth?
J.T. Aquest any, amb el nou Parsifal, ha estat força turbulent, però cada nova producció a Bayreuth és un gran drama. És un teatre de gran prestigi, un símbol nacional que per molts conté una bona part de l'ànima d'Alemanya. També hi ha turbulències en el traspàs de poder cap a la nova generació, però crec que ara les coses aniran més fluides, amb Gudrun i Katharina Wagner [dona i filla de Wolfgang Wagner].

X.C. Alguns col·legues seus han tingut sonats enfrontaments amb Wolfgang Wagner.
J.T. Jo l'admiro. Dirigir el festival des del 1951 és una fita increïble. Com a solista, sempre m'he sentit encoratjat i recolzat. Ara ja és més gran i no està tan present, però fa 10 anys senties que era omnipresent, una influència benevolent al teatre. Esclar, és un Wagner i es pot posar furiós, però, en la meva experiència, sempre amb raó. Si no m'hi hagués entès, ni ell m'hauria contractat durant setze anys ni jo hauria tornat.

Xavier Cester
Avui