Cerca de notícies

Enquesta

El camí de la mort

22/8/2004 |

 

No hi ha propaganda millor que un bon escàndol. Aquesta màxima no se li escapa al veteraníssim Wolfgang Wagner, director del Festival de Bayreuth, que, assetjat per diversos fronts (familiars, mediàtics, polítics), manté encara ben fermes les regnes del Verd Turó. La nova producció de Parsifal, que signa Christoph Schlingensief, ha omplert pàgines i pàgines des d'abans de la seva estrena, amb picabaralles que un ja no sap si són verídiques, hàbilment prefabricades o una mica de tot plegat, que han permès al certamen tornar a la primera línia de l'actualitat. Trobar-se repartit per tot el teatre un manifest signat pels solistes del festival demanant al públic que no tingui en compte les calúmnies que s'han dit al voltant del muntatge i que jutgi sense prejudicis la seva tasca va ser sorprenent, tot i reconèixer, per altra banda, la inutilitat de tan il·lusa pretensió. Només una prova: en la funció que comentem (la del dia 6), es van saltar totes les normes no escrites que prescriuen que no s'ha d'aplaudir al final del primer acte d'aquest festival escènic sacre, i part del respectable es va dedicar a escridassar o ovacionar (hi va haver de tot) el que acabàvem de contemplar.

A l'hora de la veritat, el que importa és el resultat artístic, i el muntatge es va revelar com una fascinant aposta que, més enllà de les seves virtuts i defectes, provoca (aquesta sí que és una bona provocació) que l'espectador s'interrogui sobre la vida i la mort i, en definitiva, la condició humana. Els que van al teatre per a una simple contemplació passiva d'allò ja conegut és normal que se sentissin violentats per l'allau d'estímuls que proposa Schlingensief (mai s'havia vist un Parsifal en què passessin tantes coses!), en tot cas la seva producció està a anys llum per sobre del lletgíssim muntatge del mateix Wolfgang Wagner que el va precedir a Bayreuth.
Si les obres de Wagner admeten diverses lectures gràcies a la seva riquesa sèmica, la direcció de Schlingensief també obre diverses portes interpretatives a partir de la multiplicitat de símbols emprats. En una mena de sincretisme no sempre fàcil de digerir, el director converteix la comunitat del Grial en una reunió de totes les confessions imaginables, amb un Gurnemanz que no sabem si és un eremita o un cavernícola, mentre que Parsifal, el redemptor esperat, aparaeix com una evident contrafigura de Jesús, alhora que com una versió jovenívola del Messies caigut que és Amfortas. Al seu retorn, al tercer acte, la comunitat del Grial ara s'ha convertit en una reunió de militars de totes les èpoques, des de la Grècia clàssica fins a Napoleó, Bin Laden o el Che. Ara bé, Parsifal no reemplaça Amfortas al capdavant del grup, sinó que mor, aclaparat per tothom, i marxa cap a un raig de llum que apareix al fons de l'escenari mentre els darrers acords es dissolen. ¿Una lectura pessimista, doncs, en la qual la redempció a través de la pietat és impossible en una comunitat tancada com la del Grial, reflex de la nostra pròpia societat corrompuda per les forces emmirallades de la religió i la força? ¿El regne de Parsifal no és, per tant, d'aquest món?

PROLIXA INVENTIVA
És una lectura plausible, però el Parsifal de Schlingensief també pot ser entès com un gran festival mortuori, el recorregut que fa el protagonista des de la innocència infantil del primer acte (¿no hi apareix una gran dona seminua, com una deessa de la fertilitat?), passant pel despertar del desig sexual al segon, i l'arribada al punt final del tercer -on apareix fins i tot un cementiri de l'art!- amb el passadís amb llum al final que molts testimonis expliquen de les seves experiències al límit de la vida i la mort. La presència dels religiosos i els soldats s'entén, així, per la seva condició de professionals de la mort, els primers intentant trobar-li un sentit transcendent, els segons distribuint-la a tort i a dret. El caràcter ritualístic de l'aposta de Schlingensief es reforça amb la presència d'elements derivats del vudú i els seus sacrificis, sobretot en les projeccions filmades que il·llustren els canvis d'escena als actes extrems, mentre que Klingsor i el seu jardí màgic estan directament extrets de l'Àfrica negra, on el director d'escena va anar per buscar inspiració. Potser l'element més discutible és la caracterització de Kundry; però, ja que a l'obra té un caràcter proteïforme, en perpètua mutació, no és del tot inapropiat que Schlingensief la guarneixi d'una dotzena de maneres diferents.

La prolixa inventiva de Schlingensief (recolzada en el magnífic treball de Daniel Angermayr i Thomas Goerne als decorats, Tabea Braun al vestuari i Meika Dresenkamp al vídeo) a vegades pot arribar a ofegar la música, i algunes imatges són de sentit obscur -qui era aquella figura a l'estil Andy Warhol?, quin significat té el conill que apareix repetidament?, ¿és un símbol de la mortalitat humana?-, mentre que d'altres voregen el ridícul -Klingsor fugint en un coet!-. Hi ha troballes literalment esplèndides, com les mans plenes de sang amb les quals els cavallers del Grial embruten la túnica d'un Parsifal que no entén res, les imatges projectades de pilons de foques quan Gurnemanz explica l'estat de decadència de la comunitat i les ombres amenaçadores que envolten el darrer monòleg d'Amfortas. La estimulació intel·ligent sempre és preferible a l'adotzenament tronat. Per això, el Parsifal de Schlingensief és una criatura fascinant que valdrà la pena observar com madura amb el temps.

Pierre Boulez tornava a Bayreuth després de 24 anys d'absència dirigint la mateixa obra amb què va debutar el 1966. D'enfant terrible a clàssic venerat, el director i compositor francès va ser rebut amb frenesí quan va sortir a saludar al final de l'obra acompanyat de tota l'orquestra. La seva lectura és d'una llegibilitat impressionant, amb un equilibri entre timbres (gràcies també a una orquestra excepcional), una cura en la construcció dels acords, en l'establiment de les dinàmiques i en els jocs de silencis digna de la màxima lloa. Què hi mancava? Misticisme no és el terme adequat, però sí un fervor més gran o, si es vol, escalfor comunicativa, sobretot en la música de la transformació del primer acte. La seducció de Kundry no va ser tampoc el punt fort d'un Boulez que, malgrat tot, va signar un terce acte meravellós, amb un preludi banyat de dolor, una refulgent evocació del Divendres Sant i una segona transformació prenyada de terribilità.

Endrik Wottrich -nota al marge, gendre de Wolfgang Wagner- ja ha avisat que l'any vinent no torna a aquest Parsifal, ell deu saber per què. Explotant un centre baritonal fins ara inusual en aquest tenor, més centrat en papers lírics, el cantant alemany va provocar el calfred necessari al seu "Amfortas! Die Wunde!". Les nasalitats i la sensació que la veu li surt del clatell es manté, i al tercer acte hi va haver algun petit defalliment, però el seu Parsifal va fer justícia a la lluminositat d'aquest redemptor, aquí impossible. Robert Holl també va mostrar alguns signes de fatiga, que no van afectar, tanmateix, la fluida narració dels esdeveniments que fa Gurnemanz, amb gran presència a la música del Divendres Sant.

L'element més estimulant del repartiment va ser el líric Amfortas d'Alexander Marco-Buhrmester, que va demostrar que es pot traduir tot el lacerant patiment del personatge amb una veu ben timbrada, de pasta noble, i un cant que no necessita caure en l'udol. En canvi, la Kundry de Michelle de Young va ser plana, amb aguts segurs però un greu empobrit, zones opaques en la veu i una clara sensació d'estar al límit de les seves forces al final del segon acte. John Wegner va ser un atlètic Klingsor, amb prou malvolença sense recórrer al mal cantar, i perfecte el Titurel de Kwangchul Youn. El cor, absolutament indescriptible, però aquest és un comentari que es repetirà en les futures cròniques des del Turó Sagrat.

Xavier Cester
Avui