Cerca de notícies

Enquesta

Les dues ànimes de Salzburg es retroben a 'El rei Artús'

25/8/2004 |

 

Nikolaus Harnoncourt i Jürgen Flimm dirigeixen el nou muntatge de la 'semiòpera' de Purcell.

Tot i que sovint no es recorda, des dels seus orígens el teatre ha estat un component essencial del cartell del Festival de Salzburg: no debades el mític Max Reinhardt va ser un dels seus fundadors.

La premsa internacional sol fixar-se més en el glamur de les grans estrenes operístiques, amb la seva corresponent desfilada de modelets de luxe a l'entrada de la sala, o en les estrelles dels concerts més cridaners, que en l'oferta teatral, dirigida bàsicament al públic germanoparlant. En tot cas, dos noms catalans han deixat en els darrers anys la seva empremta en la programació teatral de Salzburg: Calixt Bieito amb Macbeth i Àlex Rigola enguany enduent-se el premi del Young Director's Project per Santa Joana dels escorxadors.

Des del 2002, Jürgen Flimm és el director de l'apartat teatral de Salzburg, posició que deixa per fer-se càrrec a partir de l'any vinent de la Triennal del Ruhr, on substituirà Gérard Mortier (antic director del festival austríac: aquest món és molt petit). Com a regal de comiat, Flimm ha dirigit el nou muntatge d'una obra en què teatre i música, les dues ànimes artístiques e Salzburg, van de costat i on la part dialogada és fins i tot més prominent que la cantada. Es tracta d'El rei Artús, una de les partitures més memorables de Purcell, un exemple perfecte d'aquesta criatura estranya que els estudiosos han definit com a semiòpera, on els protagonistes de l'acció no canten i les parts musicals són divertiments més o menys directament relacionats amb l'argument principal.

Les característiques híbrides del gènere han permès a Flimm crear un entreteniment brillant i divertit on tots els components que l'integren coexisteixen amb la mateixa concòrdia que britànics i saxons mostren al final de la peça. Un handicap, no obstant: el text de John Dryden, tot i que retallat i adaptat, està traduït a l'alemany -els números musicals es mantenen en anglès, en un bilingüisme peculiar- i sense sobretítols, una decisió ridícula si es té en compte que a La ciutat morta i El cavaller de la rosa hi havia rètols en alemany per a sengles òperes interpretades en la mateixa llengua. Tot i això, l'acció se seguia sense grans problemes, gràcies en no poca mesura a un equip formidable d'actors.

Salvant les distàncies, Flimm segueix una mica el mateix camí que David Pountney va seguir a La reina de les fades que l'English National Opera va dur al Liceu: crear un seguit d'escenes brillants amb molta ironia i inventiva visual. Personatges volant seguint la més pura tradició barroca, acurades projeccions de vídeo per intensificar el sentit del text i un delirant vestuari (aplaudiments per a Birgit Hutter) van ser alguns dels elements emprats per Flimm en una Felsenreitschule convertida en una gran illa de coloraines amb l'orquestra (que no es va estar de participar en l'acció) situada al bell mig.

L'heroic rei Artús semblava un babau directament extret d'un film dels Monty Python, els saxons, una colla de bàrbars sacrificant verges a Wotan mentre bevien cervesa, Emmeline, l'estimada del monarca, vivia un dels moments més sensiblement resolts quan recuperava la vista, mentre que a l'escena de l'hivern tot el cor anava disfressat de pingüins per revelar a sota, amb el desgel, camises hawaianes i bikinis.

Esperits bons i dolents
Impagable també la caracterització dels esperits bons i dolents que volien mostrar el camí a Artús, els primers abillats d'angelets i amb les barres lluminoses que s'utilitzen als aeroports per guiar els avions, els segons, no sense benvinguda mala llet, de nens escoltes. Flimm no s'oblida tampoc de tocar el crostó al públic local, sobretot quan, des de la sala, apareix Merlí abillat com la dona d'un alt executiu d'una d'aquestes grans corporacions que patrocinen el Festival, enyorant fins i tot l'era Mortier davant el baix nivell actual del certamen (posant com a exemple el controvertit Rapte del serrall de l'any passat) per concloure que no vol art, sinó òpera. El més terrible de tot és que part del públic tocat i posat que seia a la sala va aplaudir d'acord amb aquest discurs sense tenir en compte la doble intenció, la crítica que hi havia al darrere. De fet, tots els protagonistes ben vestits com si fossin el públic que tenien davant van protagonitzar l'apoteosi final, picada d'ullet a Lord of the Dance inclosa.

Aparcant enguany els seus discutits Mozarts de les dues edicions anteriors del Festival, Nikolaus Harnoncourt ho va tenir tot a favor per obtenir un triomf clar. El seu estil s'ha anat temperant amb els anys, i les arestes cantelludes del passat han deixat pas a unes sonoritats més arrodonides, uns colors més matisats, servits per un impecable Concentus Musicus Wien (fabuloses les tromptetes) i un cor, el de l'Òpera de Viena, que, a més de cantar més que bé, va actuar i ballar amb gran desimboltura. L'apartat de solistes vocals va ser més discutible, amb uns insuficients Oliver Widmer i Birgit Remmert, mentre que la resta va millorar clarament a la segona part. Michael Schade va donar un toc rocker a l'himne a Sant Jordi, alhora que la veu brillant d'Isabel Rey oferia un bon contrast amb la de Barbara Bonney, que va abocar tota la seva proverbial dolçor tímbrica a Fairest Isle, una de les perles de la partitura.

Xavier Cester
Avui