Cerca de notícies

Enquesta

Bertrand de Billy: "El món de l'òpera va cap al desastre"

26/8/2004 |

 

El músic francès fa balanç dels seus cinc anys com a director musical del Liceu.

X.C. El passat 7 de juliol va dirigir la seva darrera funció com a director musical del Gran Teatre del Liceu. És, per tant, hora de fer balanç. Quina valoració fa dels seus cinc anys en aquest càrrec?
B.B. Ha estat una experiència professional i personal única, he tingut l'oportunitat de realitzar un treball filosòfic, de pensar un teatre, un departament musical que el Liceu no tenia, d'elaborar una política per a l'orquestra i el cor. Ha estat un gran treball intel·lectual, la part més interessant d'aquests cinc anys, tot i que sigui una mica rar per a un director d'orquestra. La realització d'aquesta idea ha estat una mica millor del que havia pensat i ha anat més ràpid del que esperava.

X.C. Acabar aquesta etapa amb tot un 'Anell dels Nibelungs' ben rebut per públic i crítica deu haver estat un comiat dolç.
B.B. Els Wagners que hem fet a les tres darreres temporades (Tristany i Isolda i l'Anell) han permès a tot el món entendre que el Liceu pot oferir espectacles de primer nivell. El final de la Tetralogia ha estat com un somni, a la darrera representació d'El capvespre dels déus vaig rebre una ovació increïble. És millor marxar quan la gent et pregunta per què te'n vas que no quan comenta per què encara no has plegat.

X.C. Quins records s'emporta del Liceu?
B.B. El primer assaig de Turandot al fossat, l'assaig general quan algú del públic va cridar "Visca el Liceu!", el meu primer Wagner, Tristany, i tot l'Anell, i l'acceptació en el gust del públic de les òperes de Mozart.

X.C. Què pot passar a partir d'ara al Liceu?
B.B. El meu treball va ser el de renovar l'orquestra i fer que el Liceu, un teatre que primava els cantants, acceptés el seu paper dins la casa. La meva por és que el Liceu pensi que el nivell assolit ja és suficient, que estem millor que mai, ja que amb el Capvespre ha demostrat que és un teatre de nivell internacional. Però una orquestra, de la mateixa manera que millora, també pot empitjorar. El futur ara és en mans de Sebastian Weigle, el meu successor, a qui conec molt bé. Espero que el teatre li doni les possibilitats de treballar bé.

X.C. No li hauria agradat continuar alguns anys més com a director musical del Liceu?
B.B. Després de Tristany i Isolda, Joan Matabosch [director artístic del teatre] em va oferir renovar per cinc anys més, però vaig dir que no. Dedicar 150 dies a l'any amb una implicació total com faig jo és molt dur, i m'impedeix altres coses, com noves produccions en altres teatres. A més, tenia por que en aquests cinc anys volguessin més del mateix, i no pogués fer un nou projecte que permetés al teatre donar un pas més gran. No estic segur que el Liceu estigui preparat.

X.C. Per què ho diu? No s'ha sentit recolzat?
B.B. No sempre he tingut el recolzament que necessita un director musical. Per part de Joan Matabosch sí, però per part dels altres, no. Un cop vaig conèixer les coses internes de la casa, vaig veure que no hi havia treball en equip.

X.C. Creu que s'ha equivocat en alguna cosa?
B.B. En el pla organitzatiu faria el mateix, però estaria potser més tancat a les crítiques de la gent, i estudiaria amb qui podia realment tenir confiança.

X.C. La temporada vinent no dirigirà res al Liceu. És només casualitat?
B.B. Hi havia la idea de fer El cavaller de la rosa de Strauss amb Deborah Polaski, Heidi Brunner i Ofèlia Sala, però al final em van proposar, a canvi, acompanyar el recital de Natalie Dessay, cosa que vaig rebutjar. A tots els teatres puc escollir el que vull fer, però al Liceu no. És Matabosch qui ha de decidir si vol que vingui,però ara per ara no hi ha res programat.

X.C. Quan va arribar a Barcelona, una de les línies d'actuació que es va marcar va ser la d'oferir concerts simfònics amb l'Orquestra del Liceu, una política que s'ha anat abandonant progressivament. Suposo que l'augment en el nombre de representacions operístiques ha influït en aquesta reducció.
B.B. No fer concerts simfònics és un desastre, un error gravíssim pel que fa a la motivació de l'orquestra. En canvi, ¿quin director pot aconseguir que els músics tinguin ganes de tocar vint vegades la mateixa òpera? Quantitat i qualitat no van plegades.

X.C. Parlem dels seus projectes immediats. La temporada vinent dirigirà un 'Don Carlo' força especial a l'Òpera Estatal de Viena.
B.B. Sí, a l'octubre faré la versió original en francès íntegra, recuperant els talls que Verdi va haver de fer abans de l'estrena perquè la direcció de l'Òpera de París deia que l'obra era massa llarga. Segons tinc entès, no s'ha fet mai, i calculo que durarà unes cinc hores i mitja. La direcció d'escena és de Peter Konwitschny i entre els cantants hi ha René Pape, Ramón Vargas i Bo Skovhus. També a Viena, dirigiré l'any que ve la versió original de Fidelio de Beethoven per commemorar al mateix teatre, el Theater an der Wien, el 200 aniversari de la seva estrena. Per més endavant tinc previstos nous muntatges de Manon de Massenet a la Staatsoper de Viena amb Anna Netrebko i Roberto Alagna, i un nou Romeo i Julieta de Gounod al Met de Nova York amb Alagna i Angela Gheorghiu.

X.C. Al seu darrer número, la revista 'Opéra International' el va incloure en un reportatge sobre directors francesos que dirigeixen poc al seu país. Què en pensa d'aquesta manca de compromisos a França?
B.B. La veritat és que em fa una mica de pena, però França no és tan important en el món de la música. Gérard Mortier [el nou director de l'Òpera de París] té una terrible agressivitat en contra meu, no sé per què. Aquest tipus de persones que tenen com a professió ser directors de teatre són inútils, què saben ells? És veritat que a Tolosa de Llenguadoc m'havien proposat dirigir el Capitole, però és molt difícil succeir Michel Plasson, que hi ha estat 25 anys dirigint l'orquestra.

X.C. No li agradaria tornar a dirigir un teatre d'òpera?
B.B. Només si en fos el director artístic i musical alhora. No és un problema de poder, sinó de control estètic. El món de l'òpera va directament cap al desastre quan un director de teatre o un director d'escena són més importants que la música.

Xavier Cester
Avui