Cerca de notícies

Enquesta

"Los Pirineus" Què en fem, dels nostres clàssics?

21/2/2003 |

 

'Los Pirineus', de Felip Pedrell. Philip Cutlip, Vicente Ombuena, Elisabete Matos, Ofèlia Sala, Stella Doufexis. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Direcció: Edmon Colomer. Gran Teatre del Liceu, 19 de febrer.


Les reflexions que pot suscitar el retorn al Liceu, 101 anys després de la seva estrena (ara amb el seu llibret original en català), de Los Pirineus no són gaire diferents de les que es generen quan el Teatre Nacional o el Lliure programen algun peça del patrimoni teatral català: ¿tenim clàssics que realment valguin la pena? I, si és així, ¿com els hem de presentar? En teatre, com en literatura, hi ha l'avantatge que, en general, tot ha estat més o menys publicat. En música, per contra, l'endarreriment en què vivim és demencial i el cordó umbilical que en qualsevol país normal (amb Estat propi o sense) uneix investigació musicològica, edició crítica i interpretació és massa cops una quimera.
Perquè de clàssics potser no en tenim, però de patrimoni sí. En les darreres temporades el Liceu ha encetat una aplaudible línia de recuperació d'obres líriques de compositors catalans, amb lectures concertants com la que ara comentem, comprensibles donades les limitacions dels recursos del teatre, cosa que no impedeix que sempre es pugui somiar amb més. I millor.
Si algun pecat té Los Pirineus de Pedrell és el seu excés d'ambició, un pecat, en art, més perdonable que el d'excés de covardia. El llibret, massa sovint indigerible, de Víctor Balaguer, ofereix, almenys, una gran varietat d'episodis coloristes que el compositor tortosí, tot i algun passatge dramàticament maldestre, aprofita amb encert. Després d'un pròleg pompós, el primer acte és alhora el més interessant i el més frustrant, amb la seva recreació d'una cort d'amor trobadoresca que congela fatalment la trama abans que aquesta realment es posi en marxa, però que permet a Pedrell jugar amb cites arcaiques contraposades al seu més modern llenguatge postwagnerià. De fet, l'obra està plena de contrastos (el cant pla dels monjos i l'aroma orientalitzant de Raig de Lluna a començaments del segon acte, o l'ardor guerrer dels almogàvers i la introspecció lírica de Lisa al tercer), i és aquesta multidireccionalitat un dels atractius i una de les febleses de la partitura. Ens queda el dubte de si una bona escenificació o l'aplicació més decidida de les tisores (o potser tot el contrari?) hauria aconseguit un lligam més orgànic dels bons moments que hi ha en la partitura.
En tot cas, la qualitat de la música de Pedrell no justifica la fugida en massa de públic durant els dos entreactes. D'acord que no cal immolar-se per la cultura, i que, en concert, l'obra és feixuga, però el nombre de desercions va ser patètic. Potser cal més pedagogia aquí que no prevenir els efectes de produccions suposadament provocadores, perquè, si no, correm el risc de tirar pedres a la nostra teulada si es comencen a associar aquestes iniciatives amb la idea que, comptat i debatut, són una llauna, un peatge a pagar de la forma més barata possible en el marc de la temporada.
Hauria ajudat a una més gran apreciació de la música una direcció més decidida d'Edmon Colomer, responsable, amb Francesc Cortès, d'una edició crítica que, vistes les divergències amb el llibret publicat, ha fluctuat fins al darrer minut. Colomer va posar ordre als dispars elements al seu abast, però la poca esma dramàtica i el feble control d'una orquestració densa que sovint anava en contra dels cantants van ser blasmables. A més, orquestra i cor haurien agraït algunes sessions extres d'assaig. Pel que fa al multinacional equip de solistes lluitant amb el text en català (incomprensible el 90 per cent dels cops), va destacar amb llum pròpia Ofèlia Sala, que va convertir la Cançó de l'estel en un moment de puríssima bellesa musical. Philip Cutlip va treballar de valent la dicció catalana, i la seva noble prestació en els tres papers que tenia encomanats se'n va beneficiar, mentre que Vicente Ombuena defensava amb encert un rol, el del comte (més aviat comtes) de Foix, molt més dramàtic que el que permeten els seus mitjans. Valenta també l'Ermessinda d'Elisbate Matos, però decebedora la Raig de Lluna de Stella Doufexis, el paper central de l'obra, que hauria requerit més desimboltura als extrems de la tessitura i un timbre més ric d'harmònics.

Xavier Cester
Avui