Cerca de notícies

Enquesta

Verisme jotesc

17/10/2004 |

 

Ambientació rural, personatges de baixa estofa, passions violentes, mort. Territori típic del verisme. Però no parlem pas de la Sicília de Cavalleria rusticana, sinó de Calataiud. I, esclar, si anem a Calataiud, hem de preguntar per La Dolores. L'obra de Tomás Bretón és un dels exemples més reeixits de l'anomenada òpera espanyola (nacional, que en diuen) que, a finals del segle XIX i començaments del XX, diversos compositors (alguns d'ells catalans) van intentar impulsar per superar els límits genèrics de la sarsuela i alliberar els grans escenaris lírics de l'Estat (sobretot el Liceu i el Real) de l'omnipresent domini de l'òpera italiana, en part seguint l'exemple alemany amb Wagner al capdavant, per oferir una oferta diferenciada que tingués en compte l'especificitat musical de les diverses zones de l'Estat. No és ara el moment d'escatir les raons per les quals, tot i comptar amb obres d'indubtable interès, aquesta part del patrimoni resta ara més aviat arraconada. No poc hi deu influir els 40 anys de dictadura que, a més de destruir molt substrat cultural, tant a Catalunya com a Espanya, també va crear una distorsió òptica sobre com veiem les obres del passat (distorsió renascuda en els fatals vuit anys de règim pepero). En tot cas, és aplaudible que un teatre públic com el Real tingui com una de les seves línies d'actuació la recuperació de la història, no només amb versions concertants com fan d'altres institucions més properes, sinó apostant sense embuts per posades en escena com la que ara ens ocupa, aquesta Dolores que ha obert la temporada al coliseu madrileny i de la qual comentem la darrera funció, el dia 15.

Sobre La Dolores i el seu autor cau una doble llosa, primer la de La Verbena de la Paloma, peça contemporània de l'òpera l'extraordinària popularitat de la qual fins i tot molestava un Bretón que creia més meritòries les seves obres més ambicioses. Segon, la del fragment més famós del títol que ens ocupa, la celebèrrima jota, que pot fer pensar a molts que estem davant una simple curiositat folklorista i no davant un drama amb tots els ets i uts. Bretón es va basar en un text de Feliu i Codina estrenat a Barcelona el 1892 per elaborar ell mateix el llibret d'aquesta òpera que veuria la llum al teatre de la Zarzuela, el 1895. El seu èxit va ser notori tant a Madrid com a Barcelona, on es va representar durant 112 nits seguides al teatre Tívoli (eren altres temps, sens dubte). Al Liceu ha acumulat una trentena de representacions, les darreres el 1975 amb Mirna Lacambra i Pedro Lavirgen. El ressorgiment de l'interès per La Dolores va començar el 1998, quan Decca en va fer un enregistrament a Sant Cugat, amb les forces de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i el Cor del Gran Teatre del Liceu, comandades per Antoni Ros Marbà, i amb un equip vocal encapçalat per Plácido Domingo, Elisabete Matos i Manuel Lanza.

FUGINT DEL CARTRÓ PEDRA
El primer que crida l'atenció, per sobre d'una orquestració feta amb tant d'ofici com d'inspiració, és la progressió dramàtica de l'òpera, amb una creixent foscor des d'un primer acte més brillant i animat (jota inclosa) fins a un tercer ombrívol i concentrat, amb un preludi d'una austeritat expressiva que situa a la perfecció la tragèdia que s'acosta. Bretón no dubta a donar un to enjogassat a les intervencions més còmiques de Rojas (per moments, recorda fins i tot les parts de baix buffo rossinià) i introduir una petita picada d'ullet a Carmen -òpera considerada per alguns precursora del verisme-, amb el cor infantil que acompanya l'arribada del militar, així com els imprescindibles tocs de color local, incloent-hi una rondalla i una banda. El centre dramàtic, tanmateix, es troba en el fatal triangle entre Dolores, el seminarista Lázaro i el barber Melchor, amb àries i duos de gran volada i notable tensió.

El muntatge de José Carlos Plaza defuig, gràcies als déus, del folklorisme ranci de cartró pedra que tant de mal ha fet a aquesta mena d'obres. Amb un marc visual basat en les projeccions, Plaza ens situa durant l'obertura en una estació de tren, amb tot un seguit de gent, immigrants a la recerca d'un futur millor potser, carregats amb les seves coses, mentre un rondallaire cec explica la història que veurem a continuació -segons les cròniques, així va ser com Feliu i Codina es va inspirar per escriure el seu text-. El cor inicial va ser preciós, tot de personatges il·lustrant la vida rural, con figures sorgint de fotografies antigues. Quan el drama es tensava, sobretot en els intercanvis entre Dolores i Melchor, les projeccions abandonaven el seu to evocador per prendre un caràcter més abstracte i angulós. Cert és que, en el fons, Plaza no va anar més enllà, en la seva direcció d'actors, d'una narrativitat fidel i nítida dels esdeveniments, però el conjunt funcionava amb efectivitat.

Amb el caliu del directe, la direcció d'Antoni Ros Marbà va guanyar molts enters respecte al disc, en especial una apoteòsica jota. La Simfònica de Madrid, potser per la major familiaritat amb una obra de la qual ja havien ofert nou funcions, va fer més bona impressió que el dia abans a Barcelona, sota la batuta d'un Ros Marbà que va copsar a la perfecció la progressió dramàtica de l'obra i que va saber minimitzar les puntuals caigudes d'inspiració de la partitura. Més que notable la participació del cor de la casa i de la Rondalla Lírica de Madrid.

El directe també va beneficiar la Dolores d'Elisabete Matos, d'entrada amb una dicció més comprensible. La veu, no exempta d'opulència, de la soprano portuguesa va ser un vehicle ideal per transmetre les conflictives emocions d'aquesta dona acostumada a fer "favores" a molts homes. Comuns a la versió discogràfica hi havia també Stefano Palatchi, no pas en el millor estat vocal, tot i que ridículament fatxenda com a Rojas, l'eficient Patricio d'Enrique Baquerizo i el traginer i cantador de cobles de Santiago Sánchez Jericó. Les noves aportacions al repartiment van ser més discutibles. Alfredo Portilla és un tenor de mitjans poderosos, capaç de resoldre sense patir l'aguda tessitura, però el seu Lázaro va ser vociferant en excés. Per ser el dolent de la funció, Juan Jesús Rodríguez va fer bé d'exhibir una veritable veu de dolent, amb les virtuts i problemes que això comporta (Àngel Òdena en va ser l'intèrpret a les primeres funcions). Impossible la Gaspara desafinant i estrident de Cecilia Díaz (per què la van caracteritzar com un espantall?) i interessant el Celemín de Darío Schmunck, tenor que comença a despertar l'interès dels mitjans especialitzats gràcies a una veu bonica, tot i que de projecció limitada.

Xavier Cester
Avui